SENSE CIM

El Chimborazo.

Podria mantenir l’incògnita uns paràgrafs o uns dies més. Però no val la pena amagar-ho. No vaig pujar al cim el Chimborazo. Per què? Massa llarg d’explicar. Quedarà per mi. Només dir que depenia de mi i que sóc jo qui no va poder. M’acompanyaven el meu germà, Josep, en David i els guies Xavi Llongueras i Marcial Vásquez, una institució al país.

Els cinc.

El viatge a Equador pintava molt bé. Tres cims d’aclimatació i progressivament més difícils. Només d’arribar, vam pujar al Pasochoa (4.200 metres), un volcà que semblava de propietat privada i on segurament aquell dia ningú més va trepitjar el cim. Ens va ploure, fer sol, núvols, vent i una mica de calamarsa. I son...

Cap al Pasochoa.

Al cim del Pasochoa. 

L’endemà al Rucu Pichincha (4.698 metres), a tocar de Quito. Molt freqüentat per turistes domingueros, ja que hi ha un enorme i desaprofitat parc d’atraccions molt a prop i perquè el primer tram és un camí ample i sense cap dificultat on la gent hi camina amb botes aptes per la Rambla i amb bolso. El darrer tram ja requeria l’ús de les mans i més d’un i de dos es feien enrera. 

Cap al Rucu Pichincha.

Camí del cim. Foto: Xavi Llongueras.

Pujant. Foto: Xavi Llongueras.

Cap al cim. Foto: Xavi Llongueras.

Pujant. Foto: Josep Carreras.

Al cim del Rucu Pichincha. Foto: Josep Carreras.

L’endemà mateix, sense temps, vam pujar en direcció a l’Iliniza Norte (5.116 metres) després de dormir a El Chuapi. L’ascensió necessitava dos dies i una nit en un refugi humit, ossos inclosos, que ho deixava tot xop, situat a 4.700 metres. Per arribar-hi, un bon desnivell per un camí sense descans però senzill. Tot amb boira. Al refugi hi havia poca gent. Entre ells, dos quebequesos. De bon matí vam pujar al cim, ja amb grampons i molt de vent i fred. El tram final era un pèl tècnic. El meu gran llast va ser que la humitat i la respiració m’entelava les ulleres i el fred i el vent em gelava els vidres. Fins al punt que no veia on posava els peus. I com en els altres dos pics, la son. El descens va ser divertit amb un inici per una tartera.

Pujant. Foto: Josep Carreras.

Cap al cim. Foto: Xavi Llongueras.

Quasi al cim. Foto: Xavi Llongueras.

Al cim de l'Iliniza Norte. Foto: Xavi Llongueras.

Tocava ja enfilar cap al Chimborazo (6.310 mtres). Primer un dia de relax a Baños de Agua Santa amb temps per relaxar-nos, veure el poble i algunes cascados com el Manto de la novia des d’una cistella penjant del riu o el Pailón del Diablo, espectacularment inesperat. 

El Manto de la Novia.

Pailón del Diablo. 

Fora ja del dia de descans vam anar ja al refugi del Chimborazo. A 4.800 metres. Pràcticament l’alçada del Mont Blanc. Molt confortable i espaiós. El volcà, el més alt de l’Equador i amb la peculiaritat que és el punt més alt del planeta des del centre de la terra, no s’havia deixat veure en cap dels dies del viatge. Sempre hi havia un o altre núvol. Aquell dia però, tots es van apartar i el monstre es va deixar veure. Una massa de roca i gel que abarcava una superfície descomunal. Temps per tirar quatre fotos, estudiar la jugada i descansar. Però no dormir...

Un monstre. Foto: Josep Carreras.

Sortíem a les 22.30 de la nit, per aprofitar que no feia tant de vent, la neu era més sòlida i no caurien tantes pedres a la zona coneguda com el Castillo, un bloc gegant de pedra a l’esquerra del volcà que sembla que t’esperi pacientment per veure si seràs capaç de superar-lo i arribar fins al cim.  En Josep i en David anaven encordat amb en Xavi i o amb en Marcial. Em tocava anar a davant. I vinga. Poc a poc, un pas davant d’un altre. Als 5.000 passàvem un refugi en desús. Als 5.200 començavem a encarar la pujada fins al Castillo. Superar 200 metres de desnivell amb les mans suposava molt de temps. Ja duiem grampons i casc, per no dir que les cames estaven protegides per tres capes de pantaló. Els bastons es van substituir per un piolet que em feia anar molt corbat. Als 5.500 va acabar el tram del Castillo. Ja només quedava remuntar per la carena empinada i sense ni un punt de descans fins al cim. Vinga caminar. Endavant. Als 5.600 ja començava una capa de gel que connectava amb el punt més alt del volcà. La pujada era tant dreta i perillosa que es feia impossible caminar recte i s’havia d’anar superant fent diagonals curtes amb els peus torçats dins les botes. Van començar els dubtes. La cordada de tres va passar a davant.

Preparatius. Foto: Xavi Llongueras.

Jo de genolls. En silenci. Esperant. El vent em picava a la cara. Més amunt veia tres llums de frontal. Vaig seguir. Pas rera pas. Poc a poc. Fins que vaig parar. De nou de genolls. I en silenci. La resta no té massa incògnita. Un calvari baixant, entre llàgrimes. Tants esforços i il·lusions, tants entrenaments, tantes esperances, tanta gent confiant en mi, tants diners… tot a les escombraries. Sí, una experiència més. Sí, el que no et mata et fa més fort. Sí, amb dos quatre mils i un cinc mil a la butxaca. Sí, unes vacances en un entorn maravellós. Sí, una retirada a temps és una victòria i, sí, molta gent mai arribarà als 5.800 metres… Sí, hi ha més muntanyes que llonganisses i, sí, la muntanya seguirà allà. Però jo ho havia preparat tot per una fita que era possible d'assolir. I no la vaig aconseguir. Vaig fallar. Fracassar. A baix, al refugi, anava esperant l'arribada de la resta de l’equip preguntant a gent que veia baixant. Malgrat la son de moltes hores sense dormir, de molts dies amb el cap guirat, no podia dormir. Aquell dia van fer cim quatre mexicans, un suís, un quebequès -que van conèixer a l’Iliniza- i el meu germà, en David i en Xavi. Enhorabona!!! 

Moltes felicitats! Foto: Xavi Llongueras.

El darrer dia, per nassos, va tocar fer una mica de turisme per Quito, visita a "la mitad del Mundo" inclosa, amb ganes de tornar a casa i poques ganes d’escriure tot això. Ja m'ho he tret de sobre. No és cap consol, haver fet cim al Mont Blanc, a l'Elbrus o al Kilimanjaro. 

(Cada dia, en arribar a lloc segur, treia algun paper que tenia guardat i escrivia quatre ratlles del que sentia. Quedaran per mi, quan els trobi. De fet, el dia del cim al Chimborazo, en arribar a baix ja no vaig anar a buscar aquests papers).