ARDENYA - MARATÓ 2014

M’hi vaig apuntar a darrera hora. Duia 1.800km a les cames i per mi, ja era bastant. I a més, el genoll esquerra feia temps que es queixava i havia hagut d’abaixar la intensitat en els entrenaments. Però quatre Intrèkkids estaven apuntats i parlaven de la cursa pel grup de whatsApp. L’any anterior havia fet la Mitja Marató. Si m’apuntava tocaria una distància nova que, a més, servís per culminar la temporada. La marató podia ser la cirereta del pastís, després de completar la OCC del Mont blanc, (53km), la Marató Internacional Roses- Cap de Creus (43km) i la Trail Ulldeter (29km). Les tres grans curses d’aquest any. Tampoc havien estat malament la Cursa de Muntanya de Girona (27km)  i la Riudatrail (27km). 

El recorregut de la Marató.

Inscrit a cop d’orgull, amb dubtes però amb il·lusió de retrobar-me amb un paisatge que l’any anterior em va sorprendre positivament fins al punt que poc després hi tornaria sense competir per gaudir-ne més tranquil·lament. Fa gràcia aquest any perquè l’organització, la A.E. Matxacuca, ha aconseguit que la cursa estigui inclosa dins el circuit de trail Essential Running Tour de MERREL i és puntuable per la Ultra Trail du Mont Blanc en les distàncies de Marató i Marató i Mitja. Entre aquestes, la Mitja Marató i la cursa popular de 10 km, s’hi esperen unes mil persones. Déu ni do.

  

Preparant-me per sortir. Foto: Jordi Llauger.

El despertador sona poc abans de les set del matí. Una dutxa, un cafè amb la màquina que deu despertat tot el veïnat, un esmorzar amb spaguettis amb salsa de tomata i a les vuit em ve a buscar en Jordi Llauger, com l’any passat. Està lesionat. Segur que l’any vinent s’apunta a l’Ardenya, que ja m’ha fet de taxista els dos anys! Recullo els dorsal al pavelló de Santa Cristina d’Aro i la bossa del corredor molt complerta i em trobo els altres dos intrèkkids que faran la Marató, en Carles Moreta i en Peio Solà, que aprofiten per fer quatre comentaris de riure sobre la samarreta que he escollit, que m’acabarà donant ales. Els altres dos intrèkkids, en Pere Matas i l’Uri solà, estan inscrits a la Mitja. Just de temps em vesteixo i vaig cap a la sortida. A darrera hora decideixo treure’m el paravents i anar en màniga curta. No fa vent ni fred (uns 8 graus), malgrat les previsions climatològiques. Em trobo en Manel Moreno. Em diu que no corre però que anirà a esperar un amic a mig recorregut i l’acompanyarà fins a la meta. Serà un bon entrenament.

Amb en Carles i en Peio, abans de sortir. Foto: Jordi Llauger.

  Tret de sortida. Un parell o tres de quilòmetres més aviat plans i apareixen els primers corriols. En Carles desapareix. Va com una moto. En Peio el tinc a davant. Anem prou ràpid. En una baixada enmig d’una pineda intento superar una noia fent una corba per dintre però ensopego amb l’arrel d’un arbre. Caic de caps tot i que les mans fan de fre. Perdo les ulleres i faig una volta o dos de campana. Em surt sang del genoll dret. “Estàs bé?”, pregunten. “Si trobo les ulleres i no estan trencades sí”, responc. Les trobo, estan correctes. Un altre corredor s’atura i em dóna la visera i un bidó que havien quedat enrera. Bona solidaritat! Gràcies! Els primers catorze quilòmetres són iguals que els de la mitja marató i els recordo prou bé. Segueixo direcció els Carxaixells. Comencen els corriols de pujada. Em trobo en Pere Caravaca. Ens animem. 

Primera pujada. Foto: Merrell.

Espectacular pujada per les roques, on aviso una noia que feia un recte en un lloc on veig clarament una marca de l’organització que alerta que s’ha de girar a la dreta i cap avall. Caram! Una rampa al quadríceps esquerre. Buf! No m’havia passat mai això. Per sort dura poc. Segueixo camí del primer avituallament, al km10, on ens saludem amb en David Morillo, a qui conec per la samarreta taronja. Explico la meva caiguda. Per sort, sense dolors. Fins al següent avituallament hi haurà un seguit inacabable de creuaments en una riera que obliguen a anar fent salts per no caure a dins i que algun cop, sí o sí, et fan posar el peu a dins de l’aigua. Està freda!! M’esgarrinxo una mica i començo a pujar cap a Sant Baldiri. Just abans hi ha el desviament cap avall. Tinc en Peio sempre uns metres a davant. M’està fent anar més ràpid del que segurament aniria jo sol. Això és bo, no cal reservar tant! Toca anar fent puja i baixes per anar connectant pistes fins arribar al segon avituallament, al km 21. 

Arribant al segon avituallament, al km 21. Foto: Pere Alsina.

Allà faig una parada ràpida, escullo entre la multitud de coses que hi ha: plàtans, fruits secs, xocolata, llaminadures... i a seguir. Després d’un parell de quilòmetres planejant n’hi ha tres de baixada per un corriol pedregós. Ha arribat l’hora d’accelerar a fons. Com gaudeixo! Tot seguit, arriba un tallafocs que només de veure’l et talla la respiració. Les mans als quadríceps i cap amunt. Arribo a un nou avituallament. Es porten tant bé que m’omplen d’aigua el bidó i me’l posen a lloc. Pregunto pel primer. “Va vestit com jo?”. Sí. “Fins i tot la visera” em contesten. És en David Coma (Nabes Team), que va com un fletxa i guanyarà amb un temps de 3 hores i 46 minuts. Un petit descens novament pedregós i una pujada per roques i bosc que t’obliga a utilitzar les mans i els braços. Quin espectacle. L’esforç em provoca una rampa al bessó de la cama dreta. Crido del dolor i paro. Me’l miro. Tinc la cama deformada... Segueixo a poc a poc. Penso en els futbolistes que s’han de tirar a terra i rebre ajut. Però jo no tinc ningú. No sé ben bé com, però la cama es va posant bé. Un llarg descens i una nova pujada fins a Pedralta. Feia anys que no hi passava!! De petit, hi anava amb els meus pares. De fet, al km 33 agafo com puc el mòbil per escriure als que m’esperen a la meta que segurament arribaré abans del previst. “Km. 33. Vaig fort”. Espero que ho entenguin. Vol dir que arribaré a la meta aturant el cronòmetre abans de les de sis hores, que era la meva opció més optimista.  

A Pedralta dues dones m’animen i em diuen que l’avituallament és a un quilòmetre. En faig mig i em trobo un control de dorsal. Em tornen a dir que un quilòmetre. Potser en faig tres i a la fi, l’avituallament. Però ja queda poc per arribar. Quasi no paro. Però tenen temps de dir-me “Va l’última pujada!”. “Una altra?? Ai mare!”. Cap amunt. Tot seguit el descens final. Vaig trobant alguns envoltoris de gels per terra d’alguns corredors. Espero que hagin caigut involuntàriament i no ho hagin vist. 

Arribant a la meta. Foto: Joaquim Carreras.

Bufant veient el temps aconaeguit. Foto: Jordi Llauger.

 Atrapo en Marc Puig i li faig de llebre els dos últims quilòmetres. Redéu, el riu del costat de la carretera no el saltaria ni Mike Powell! peus a dins, diverses passes i cap al pavelló xop de cames. A prop de la meta m’espera la família. En criden. Somric perquè veig que han entès el meu missatge. Un esprint i arribo en 5 hores i 31 minuts. El 78è de quasi 200 inscrits. Esperava fer un temps d'entre sis i vuit hores. Això sí que és un bon final de temporada! En Carles que havia desaparegut ja al principi ha baixat de cinc hores. Quin fos ell! Amb en Peio ens havíem separat a mitja cursa i arribo poc després de mi. Està afinant la pota després de tants mesos lesionat! Em canvio de samarreta i junts farem les cerveses de l’arribada i l’entrepà de botifarra gestilesa de Matxacuca. Em saluda l’Òscar Cabello, tot un fenòmen que s’ha hagut de retirar de la Marató i Mitja per dolors a les cames. Cap a casa. L’any vinent.... ai l’any vinent!! 

El podi amb en David coma a dalt, acompanyat d'Òscar Luque i Adrià Muixach.

Intrèkkids: Carles, Peio i jo. A punt per l'entrepà de botifarra i les cerveses.

(Versió en castellà: Aquí)