dimarts, 14 d’abril del 2015

LES VETES DE SALT



Em planto a Salt amb dos objectius, conèixer l’Àngels i córrer una estona, si puc. Una és fàcil i encantat. Tot un exemple. I estreno la samarreta del Club Trail Running Girona!! Per la zona veig  alguns coneguts, com en Quim, en Dani i en Rabionet. Indecís en apuntar-se. Va coi!! Apunta't i si cal, camines! Al final, guanyarà la de 10km. Estàs dubtós perquè l’endemà correrà la cursa d’Esports Parra.

Poc abans de començar la cursa de les Vetes, busco algú de ritme lent per si em va bé, per així no haver de forçar un peu adolorit. No trobo ningú. Total, que em poso a la línia de sortida no massa endavant amb l’óbjectiu de sortir a rodar 5 quilòmetres sense anar a matar. 

Amb el gran Dani. No se'n perd una.
Però quan la cosa arrenca.... no tinc aturador. Sense adornar-me’n començo a avançar corredors seguit amb la vista en Quim. De sobte dos girs. En un crec que s’equivoca i jo el segueixo. Però no sé com m’adono que en realitat havíem d’anar recte i faig marxa enrera. Els caps de la gent de davant m’havia tapat una fletxa que diferenciava la cursa curta de la llarga. Hi ha una noia que quan ja he rectificat sento que respon afirmativament quan algú li pregunta si la de 5km és recta. Segueixo a ritme ràpid però sense treure el fetge. Amb la vista compto quatre corredors a davant. I prou? Portem un km (l’he feta 4:18min/km) i adelanto una parella sense fer cap esforç. En veig dos a davant i prou. Mig més km i ja només en queda un. Fantàstic el paratge. Miro el rellotge. Coi vaig a 4:13m/km. Sense notar cap esforç. M’acosto al noi de davant. Aquí sí que faig un canvi de ritme per si se li acudís seguir-me, que no pugués. Com un ciclista. Caram, la meva samarreta em fa volar. No veig ningú més a davant. Vaig passant per camins i corriols a 4:14. Miro darrera ja no veig ningú. Ni a davant. 
Corrent cap a meta. Foto: Ferran Soler.
A les cruïlles pregunto a les noies, que semblen de l’organització, si vaig per la ruta de la cursa o per on he d’anar tirant. Això de no tenir ningú que et guiï a davant és nou per mi. Cap al km 3’5 sento unes dones que diuen “aquest és el primer”. Ai mare!!! Com coi explicaré als que em coneixen que he guanyat una cursa si tot el dia em queixo del peu? Afluixo el ritme. Tampoc cal destrossar-se més.  Em trobo un noi que tira fotos i em saluda pel meu nom. Després sabré que és en Ferran Soler (gràcies per la foto).


Els dos últims km els faig a 4:22 i 4:25. He d’aixecar els braços? Hauré de trucar a casa per dir que he guanyat? Tampoc tinc premi... Sento que diuen que “ja arriba el primer corredor”. Quina sensació més estranya. Em passen coses pel cap. Quin greu que cap conegut m’hagi vist... Somric. 21minuts i 40 segons. Si hagués apretat, sens dubte baixava de 21min.


M’ha agradat molt el recorregut, per les magnífiques Deveses de Salt amb algun caminet poc habitual i un pas per una passera de fusta per sobre d’una bassa. i encantat d'haver fet una aportació per la Fundació les Vetes. He corregut un pèl temerós perquè mai sabia si anava pel camí correcte i havia d’anar preguntant a la gent. Hi havia cintes i senyals però no sé si les veia totes o si en faltaven i algun dels voluntaris semblava distret amb el mòbil o d’esquena. Estic tant incrèdul que crec que tothom es deu haver perdut i que per això jo he arribat abans que ningú. Menjo l’entrepà que m’ofereixen, aigua i coca cola. Agafo la bossa de l’organització que inclou un estoig per vambes que em farà molt útil (per fi una cursa que no dóna samarreta, que en tinc tres mil!) i espero la resta dels corredors per xerrar-hi una estona.


 Ara a pensar en la Trailwalker.... Ja informaré abans de començar...