METRE AMUNT METRE AVALL: ONCOTRAIL 2016

Foto de l'equip a l'arribada.

Ara ja fa uns dies vaig poder participar a l'Oncotrail, una cursa on la inscripció va destinada a ajudar als malalts de càncer i a la Fundació Oncolliga. Cent quilòmetres i 3.000 metres de desnivell positiu per la Costa Brava i les Gavarres. Per relleus. Vuit corredors i en cada tram n'hi havia d'haver quatre. Vam formar un equip amb la Lluïsa, l'Esther, l'Enric, en Pere, en Xevi, en Sergi i l'Albert. I coordinats pel president del Club Trail Running Girona, en Tobi, que a més ens feia l'assistència, juntament amb en Pere del Club Esquí Girona. Va ser una cursa d'aquelles que mai oblides i que sempre recomanaré a qui tingui dubtes de fer-la.

Em tocaven cinc trams amb l'Esther, la Lluïsa i l'Enric. Eren 42,2 km i uns 1.000 de desnivell positiu. El altres quatre són els que s'haurien d'enfrontar a 58km i uns 2.000 de desnivell positiu. Els autèntics senglars, en Pere, l'Albert, en Sergi i en Xevi. Per mi, era un repte

Poc abans de sortir.

gegant per la meva esquena i els meus peus masegats. Em veia bastant incapaç de poder fer-ho tot. mig parat des de feia mesos i amb algun entrenament on quedava tant enrere que quasi havia de demanar perdó als companys de la jornada.

Em plantava a Palafrugell amb la màxima il·lusió. Això sí. Brutal la gentada que hi havia. Tothom amb els colors del seu equip. Nosaltres, de taronja i negre del Club Trail Running Girona i el logo de Càrniques Juià, l'empresa que ens va patrocinar per segon any consecutiu i ha permès que fossin a la línia de sortida. Hi havia multitud de companys, amics i coneguts. Una llarga llista que m'és impossible de reproduir.

Sortida a tot gas.

La idea era clara, posar-se a davant perquè amb el tret de sortida no perdéssim ni un segon en començar a córrer. A fe de déu que va ser així. El primer km a tota castanya, seguint els corredors del Mercat del Lleó, que guanyarien amb solvència. Poc a poc vam anar acomodant el ritme fins arribar a la platja de Castell (Palamós) el primer relleu. Havia estat un tram bastant pla amb uns 9,2 km i uns 151D+. El tendó d'Aquil·les es queixaria tots els km del dia, però no val la pena anar-ho repetint.

El segon relleu era de 8,4 km i una trampa per qui no ho conegués. Per sort ho havíem entrenat setmanes enrera. Un perfil amb tendència descendents però amb un munt de pujades curtes i seques que destrossaven les cames.Això feia sumar 268D+.

Camí de Sa Riera. Foto: David Fajula.

Anava del Puig Son Rich fins a Sa Riera, ja a Begur resseguint molta estona el camí de ronda. Les vistes espectaculars. Per parar-se a tirar fotos.
Teníem com a animador a l'Enric i anàvem barrejats amb altres equips, com els d'Audi i els del Club Olímpic Farners. La gent que passejava per allà ens animava i aplaudia.

Camí de sa Riera. Foto: Tatiana Planellas.

Arribant a sa Riera. Foto: David Fajula.

El tercer tram anava del nucli de Pals a Mas Serra i tenia 7,7 km (139D+). El tenia marcat com el més fàcil. Certament va ser així. Molt pla, pot ser massa i una mica monòton fins pràcticament quan faltaven dosquilòmetres. Em notava bé. Les cames estaven intactes, el cor mai arribava al límit i el cervell el tenia perfecte de moral. Com que no era el més lent de l'equip, podia anar al 80%. Un estalvi molt important per poder gestionar tots les km.

Avituallament ràpid a Mas Serra. Foto: Tobi.

Arribant a Mas Serra. Foto: Tobi.

Arribant a Fitor sense samarreta. Foto: Pere Navarra.

El següent tram era el que feia més por perquè ja hi havia bastanta càrrega de km a les cames i ens n'esperaven 10,7 km més. Per postres, era el que tenia més desnivell dels que em tocaven afrontar (368D+). A partir d'aquí d'aquest tram alguns companys van anar canviant els trams previstos per diferents molèsties com rampes o vòmits. Vam connectar el Camp de la Cadena amb Fitor. Diverses pujades contundents que vam anar fent xino xano. Feia bastanta calor, sobretot xafogor, fins al punt que em vaig treure la samarreta. Va ser com la ressurrecció en un moment en què em notava cansat. durant el tram tenia al cap que després ja només quedaria un tram curt i de baixada, que faria com fos.

Al Camp de la Cadena amb en Pere, cap a Fitor. Foto: Pere Navarra.

I va arribar el darrer tram. De Mas Ribot a Vall·llobrega. Els peus començaven a estar fotuts i algun tram de pedra i baixada van patir bastant. Però tenia la il·lusió de l'arribada gravada al cap. No podia aturar-me ara. Els 6,1km (i només 50D+) els vam fer com vam poder i vam donar el relleu final als companys, que arribarien a Palafrugell poca estona després.

Completats els 42,2km i 1.000D+. Cansat i content. Foto: Marga Carbonell.

Vam esperar-los tots i vam arribar junts. En 11 hores i 53 minuts. El temps i la posició, divuitens, és anecdòtica. Val a dir però, que van sortir 138 equips i per tant, no es pot dir que anéssim, passejant o molt a poc a poc.

Quina il·lusió l'arribada. Que divertit i espectacular que és córrer en equip. Són les millors curses. M'ho vaig passar tant i tant bé que tot i que havia dit que només participaria un sol any a l'Oncotrail, em faria molta il·lusió poder-hi tornar. No canvio el viscut per res i m'ha reobert el cuc de la competició. Abans però toca tornar a lloc el tendó d'Aquil·les.

I sobretot, agrair a tots aquells que m'han deixat viure aquesta experiència. A Càrniques Juià i al club Trail Running Girona. Al president del Club, En Francesc Tobias, per confiar en mi tot i saber que després de trencar-me una vèrtebra havia perdut tota la forma i que feia uns mesos que anava coix anava coix i no podia entrenar massa. També als companys de l'equip per ser-hi i no discutir la meva presència, la Lluïsa, l'Esther, en Sergi, en Pere, en Xevi, l'Enric i l'Albert. Em va faltar correr algun tram amb l'Albert i amb en Xevi. pot ser un altre any. No sé. Gràcies també a tots els amics que un moment o altre van treure el cap per allà. En Mario, la Meri, l'Ignasi, en Xicu, la Núria, en Charles.... També a l'organització i als voluntaris. Bon marcatge, bons avituallaments, bon recorregut. Perfecte tot!

Espero no deixar-me ningú. En tot cas, quina aventura! Sé que em surt sec, però l'emoció que no es pot escriure, és a dins meu.

Per cert, no he escrit sobre l'esquena. Va respondre perfecte. Cap problema. Que bé!