CORRIOLS DE FOC

El perfil de la cursa.

Novament cursa a cegues. Aquest cop a Vallfogona del Ripollès. De nou, toca mirar el mapa per veure exactament com s’hi arriba. I au cotxe cap allà. Corriols de Foc. Quin nom. Fa un pèl de respecte això. Són uns 21km i uns 1.000 D+ diuen. És la segona cursa del campionat del Ripollès de Curses de Muntanya, després de la Hivernal de Campdevànol. El perfil va una mica de por. Va pujant i pujant ja des del km 1 i fins al 9. Després, fins al 15 sembla que va carenant amb algunes pujades més i després, sembla que són 6km de baixada. Veurem.

Amb l'Ernest. Foto: Jordi Basagaña.

Sortida. Corrent pel poble. Foto: Jordi Basagaña.

Em planto a Vallfogona després de superar un seguit de corbes de la carretera sobre 8:30. Recullo el dorsal amb l’Ernest que venia darrera meu. Em trobo gent del Club: Núria, Jose, Pere... també veig en Sergi, en Jordi, en Lluís i la Marta. I de lluny en Samu. Som 9! Buf, quan tinguem la samarreta cridarem molt l’atenció. 
 Passem l’estona com podem fins a les 10:00 hora de sortida. Xerrades, canvi de roba, escalfament i cap a la sortida. Arrenquem amb uns 500 metres pels carrers del poble, 500 més de baixada per pista (el primer km surt a 4:19min) i comença un corriol terrible de pujada. Tothom en fila india. Espectaculars imatges des de lluny. Sense planificar-ho m’ajunto amb en Jose, en Lluís i la Marta. Anirem junts uns 10km. 

Currua al km2. Foto: Jordi Basagaña.

En Lluís comenta “aquest fang.... ja disfrutarem a la baixada”. Encert. Anem passant per diferents turons, creuem rius, veig saltants d’aigua, i anem trepitjant neu. En ocasions patino bastant per la barreja de fang i neu mig gelada. Les vambes pesen més en enganxar-se de tot a la sola. Deixem enrera el torrent del Tornall, Ginebret, Quintans de la Barraca i el Bac de la portella, fins arribar al coll de Milany. Tot plegat sempre amb més tendència ascendent que res més. Ja duem uns 10km. Un cop aquí tinc al cap un terreny d’uns 5 km més o menys planejant. Certament ho són, per sobre de gespa i caminets verdosos i amb fulles. Això sí, es manté la dinàmica da’anr punt. Superem la serra de l’Obiol i la Creu de l’Espinal trepitjant més neu. Sé que al km15 hi ha alguna sorpresa. El perfil marca una punxa que fa tèmer una bona pujada.

Per la serra de Milany. Foto: Josep.M. Montaner/Nació Muntanya.

Arribo al km15. Sento com xispejar. Pluja que impacta sobre les fulles? No... és el soroll d’una torre d'electricitat que fa soroll. Segueixo. Un avituallament ràpid i .... un mur vertical de pedra seguint la línia elèctrica. Utilitzo les mans, aixeco les cames per poder avançar cap amunt, poso els peus sobre d’esglaons fets amb ferros i fins a dalt, a santa Magdalena de Cambrils. Només queda baixar. Uns 6km. El descens és vertiginós. El terreny és com el d’un tobogan del Water World. Se sent el xap xap dels peus al fang. N'hi ha per fer plats i testos de ceràmica a dojo. Veig gent baixant amb el cul a terra (que brut acabarà!)  i altres agafats als arbres. Deuen haver frenat així. Vaig fent i superant algun corredor, que en sentir-ne s’aparta. Cada cop m’agrada més baixa. És perillós perquè pots caure (pujant és més difícil) i t’arrisques ja que molts cops poses el peu a llocs on no saps què hi ha a sota de les fulles... pedres, arrels, un forat? Divertidíssim! Arribo a l’últim km. M’havien avisat que era enganyós. Que feia pujada. I ben cert. I a més, és ciment. Una pista de ciment dur. Fre al meu ritme. Veig que ja no puc baixar de dues hores i mitja i afluixo. Ja no ve d’uns moments. A uns metres de la meva meta hi ha la meva mare, que m’apluideix i em fa el senyal d’ok. Més enllà el meu pare que em fa la foto de l’arribada. Acabo el 96è d'uns 200 que han près la sortida, amb un temps de 2hores 36minuts 17 segons.
 

Arribada. Foto: Quim Carreras.

 Agafo la botifarra, xerro una mica amb en Salvador Valeri, amb en Lluís i algun altre conegut i marxo pitant cap a Girona, quer tinc calçotada.  M’ha agradat molt el recorregut amb corriols de foc... de fang i de gel!!!. Els avituallaments, molts, ben posats i amb el necessari. La bossa del corredor un pel escassa. El paisatge no he tingut temps de mirar-lo massa. Només quan carenava i era espectacular la sensació de córrer per damunt de no sé quants pobles, monts i no sé què més. Tot als meus peus. Això del Ripollès és genial! I res, ja m’he apuntat a la cursa de Les 4 ermites de Ripoll. A pujar i baixar del poble per anar buscant les quatre ermites que l’envolten. Un dragon Khan en tota regla. Al Campionat del Ripollès de curses per muntanya vaig el 40è. Anecdòtic. I per clubs, sense planificar res, anem sisens.