XI OLLA DE NÚRIA

El relleu. 

Arribava a l’Olla de Núria amb dubtes però amb l’il·usió de prendre part d’una cursa que amb només onze edicions és un referent. Els dubtes sorgien dels precedents en curses anteriors amb males sensacions, mals ritmes i plegant a la marató de muntanya del Cap de Creus. Però quines ganes! córrer en alçada tanta estona! 

En Xevi, en Charles, en Marcos i en Tayssir.

Quedàvem amb els companys per pujar al cremallera des de Queralbs. Hi havia gent que participava a la cursa (en Xevi, en Marcos, en Pepe, la Meri, en Tayssir i jo) i altres que pujaven a donar un cop de mà i donar-nos aigua (en Pere, en Charles, l’Ignasi, la Carla, la Lluïsa, en Juli i l’Alfons). Al vagó ens hi vam trobar la Tina. Recollida de dorsals, nervis i cap a la línia de sortida. Ja col·locats, ens demana passar un noiet petit… és en Jan Margarit, el que guanyarà. Es vol situar a davant. El tret de sortida el fa en Ferran Latorre, que acaba de tornar de l’Everest completant així l’ascensió als catorze cims de més de 8.000 metres. El primer català en fer-ho. Fa un discurs reivindicatiu i molt aplaudit. Ara sí, comença la festa.

Corredors i animadors.

Primer fem una volta complerta al santuari per estirar el grup. Som més de 600 (hi ha 725 dorsals però hi ha baixes de darrera hora, com en Pere) i al pont de fusta algú el passa pel costat enlloc de fer-ho per dalt. Reben una escridassada de la resta de paticipants. Després m’assebento que l’organització els va desviar expressament per evitar un tap més gros del que ja era. Després del primer mig de volta comença la pujada cap al Puigmal. Seran 4,5km amb uns 1.000 metres positius de desnivell. Hi ha 4km que fluctuen entre el 18 i el 30%. Un km vertical només de començar. Em va avançant gent poc a poc, però no em preocupa. Crec que vaig a bon ritme i és important arribar fresc a dalt. Arribo al cim més alt de Girona (2.913m) en 1hora i 17 minuts, tenint en compte que ens han fet fer aquella volteta inicial. Mai hi havia arribat tant ràpid. I no em sento cansat. Busco la Lluïsa i l’Alfons. Els veig que m'animen, Quina il·lusió! Els hi dono els pals i em donen un bidó d’aigua. Jo els hi dono el meu, que ja estava quasi sec. He anat bevent cada 15/20 minuts. Em diuen que la resta de companys són a tocar.

Anar patint... Foto: Ignasi Pursals.

Baixo cap al petit Segre i el Pic del Segre. Hi ha molta neu. Carai! amb les temperatures que fa aquets dies i deu n'hi do el que queda. Intento no relliscar perquè em faria mal. Hi ha qui baixa de cul com si fos un trineu. Un cop superat el petit Segre veig el Pic Segre. Buf. Si que és llarga la pujada. No la recordava així. no serà el Finestrelles ja? Doncs no. És el Segre (2.809m). Em costa avançar i segueix passant-me gent poc a poc. Queda molta cursa. Massa. I en aquella pujada ja pateixo molt. Massa. Arribo a dalt i tot i poder córrer, no ho faig, les cames s’han convertit en ciment. Mica a mica vaig respirant i començo a baixar amb alegria i diversió. Avanço molts dels que m’havien superat, però no tots. Es veu la pujada al Finestrelles (2.827m). Mare de déu. Tampoc recordava aquella allargada ni aquell desnivell cap amunt. Hi ha un km al 20%. Els meus dos blocs de ciment no donen per massa. Avanço com puc mentre em passa gent pels dos costats. Arribo a dalt mig de tort. Què passa? No tinc força i un forat a la panxa. Començo a menjar tot el que trobo a les butxaques de davant de la motxilla. Menys el gel que tinc previst engolir al km. 15. Ara sóc al km. Porto 2 hores i uns 15 minuts. I des d’allà dalt se sent la megafonia de Núria. Crec entendre que arriba el primer. Verge santa… tot el que encara em queda a mi….. quan arribi el primer ja s’haurà dutxat, menjat i fet la migdiada. Em passa l’Eloi. Anirem una estona ara tu ara jo, fins que desapareixerà endavant.

En Charles i en Pere, al Noufonts, intentant ajudar-me. Foto: Ignasi Pursals.

Baixo en direcció al Pic d’Eina (2.789m) i al de Noufonts (2.861m). No trobo ningú del club. on són? I si ja han baixat avall perquè vaig tard i no veuran les arribades? La baixada torna a ser ràpida, avançant algun corredor, no tots, dels que m’havien superat. Quan pica el sol és horrorós i amb l’ombra d’algun núvol tinc fred per l’aire que passa. A la zona del pic d’Eina hi ha diverses clapes de neus. La pujada a Noufonts torna a ser un martiri. És curta però jo ja no veig on poso els peus. M’avança la Laura i em diu “va que ja te’ns la meitat fet!”, recordant-me que a Núria li havia dit que arribant en feia prou. De lluny veig en Juli que crida i m’anima. No puc ni saludar ni riure. Segueixo cap amunt com puc. En Pere m’ofereix aigua. En tinc. En Charles va amb una campana fent-la dringar. El soroll m’entra al cap… uff. Al final accepto l’aigua d’en Pere, tot i que ja en porto. Dos glops. Arribo a dalt i l’Ignasi també em diu coses que sóc incapaç de recordar. No responc. Entén que millor deixar-me fer. M’acompanya uns metres. A darrera també em segueixen en Pere i en Charles. Em sento protegit. Són uns moments durs. Em volen ajudar però jo quasi no veig ni on és el camí i no els hi puc agrair res. Ho faig ara, merci!!!

Envoltat d'amics al Noufonts. Foto: Ignasi Pursals.

Torno a baixar. Ja sense tanta alegria perquè sé que la pujada al coll de Noucreus (2.799m) serà molt bèstia. Em trobo l’Esther gravant. Jo crido. No recordo què però crido. Martiri? Calvari? Catarsi? Quan em passi el vídeo ho veuré. Jajaja. Tinc com nàusees. En arribar al coll abans de començar a pujar hi ha molta gent animant i l’organització, que hi té un control de dorsals. Una organitzadora m’allarga una barreta energètica. L’accepto. És de meló. Molta gent crida i anima. Em retrunyen al cap i no les entec. A mitja pujada m’aturo i vomito la barreta de meló. Només me n’havia empassat la meitat. L’altra surt sola. Busco una pedra i m’assec. I si tiro enrera i al control els hi dic que plego? Núria és lluny i em suposoaria caminar molta estona també. A més, el meu pare i el meu germà són al coll de Nou Creus. Alguns corredors em pregunten si vaig bé. Jo dic que no. però que segueixin. M’aixeco i segueixo amunt. Trec el gel de la motxilla i començo a caminar. Em crida en Josep Maria. M’avança com si res. Li dic que faci que jo camino. Veig el cim. El meu pare i el meu germà. Ric i arrenco a córrer xino xano. Ja saben que és per la foto. Tiren fotos i m’animen. El meu pare té una parada plena de coses. Li canvio el meu bidó d’aigua pel seu, tal com havíem quedat. No agafo res més perquè no sé si m’ho empassaria. Els dic que vaig mort i que aniré a meta poc a poc, caminant. Sóc al km 15. 

Passant pel coll de Noucreus (2.799m). Foto: Josep Carreras.

En teoria ja quasi tot és pla o baixada, segons el mapa. Però no. Arribar fins al Puig de Font Negre (2.727m), al km 17, és llarg i ple de pujadetes. Sobretot la última. M’avancen dos grups de 5 o 6 corredors xerrant. I sento en Charles. Em vol acompanyar fins a l’arribada. Li dic que d’acord però que no digui massa res. Hi ha un Fotògraf, en Gerard. Torno a accelerar el ritme “Ben bé per la foto”, dic. 

Camí del Puig de Font Negre. Foto: Gerard Cordeiro. 

En Charles em seguirà, sempre a darrera, com un guardià. A punt d’arribar al Puig de Font Negre em ve una estrebada a la cuixa esquerra. M’aturo de cop. I recordo que tinc un tub de magnesi. Cap a dins! Arribo a dalt. Allà criden “Ja no hi ha cap més pujada ho juro”. No sé què em passa. Engego el motor i baixo per avall com una moto. No paro d’avançar corredors. Per tots costats, sortint del camí i fent algun interior a les corbes. En Charles segueix darrera i cridant “va molt bé! Que baixes molt bé.” Miro el rellotge. Va! Que puc baixar de 4h 30min. Però els km passen poc a poc i resulta que al final no son els 21,5 marcats per l’organització i me’n surten 22,3. Acaba el descens i encara queda tota la volta al santuari. Deixo de córrer. Veig que no el temps superarà les 4h.30min. I què? Al menys arribo. Camino fins que queden 200 metres, on torno a córrer. Veig molta gent i l’arc. Paso l’arc, paro el crono i freno. 

Descansant. Foto: Pere Caravaca.

Busco una ombra i m’hi llanço de cap. És l‘ombra d’una taula de control. Venen dues noies i em pregunten si estic bé. “una mica marejat” dic i em fan anar a una carpa a l’ombra amb tot de metges. Em donen aigua i pregunten si vull res més. Apareix per allà en Marquitos, en Xevi la Carla. Li dic al metge que, ja que hi sóc, si li fa res mirar-me el cor. Mai he demanat ni servei de massatgista. Ho fa encantat. Amb dos aparells. Un és un electrocardiogramògraf. Estic bé d’oxigen i de pulsacions. Només és mareig i calor. I l'apretada final, baixant. Però, tocarà reflexionar i, de moment, apartar-me dels dorsals un temps.