LA HIVERNAL DE CAMPDEVÀNOL

Fa uns mesos l’Ernest em deia “tu nano, m’apunto a fer el Campionat del Ripollès de Curses de Muntanya”. Jo ni sabia què era. Però vaig anar buscant informació. Feia bona pinta, diverses carreres a escollir i puntuables a l’estil d’una petita lligueta. De sis mitges maratons n’havia de fer almenys quatre, ja que les quatre millors serien les que sumarien pel campionat. Pel calendari i altres curses, va tocar escollir quines quatre. La primera era La Hivernal de Campdevànol. Carai quin nom. No la coneixia de res. El poble el veia lluny de casa. Però què coi, compartiríem cotxe. Ni idea de la cursa, ni de la reputació, ni del perfil, ni del paisatge. Enigma i aventura. Uns 20,3km amb uns 1.050D+.

El perfil de la cursa de Campdevànol.

Quedem aviat perquè hi ha més d’una hora de cotxe i a més hem de recollir el dorsal. Amb un pèl de son, cap a Campdevànol, amb la companyia també d’en Robert. Aparquem, recollim el dorsal i anem a fer temps en un bar. S’apropa l’hora. Amb un grau sobre zero, un pèl de fred a les mans i cap a la línia de sortida. Veig que hi ha en Coma, el pontsicà resident a Girona. Aquest anirà fort. Una traca de petard i a córrer. Burro l’últim. Passem per quatre carrers del poble, encara asfaltats i amb lleugera pujada, que coincidiran amb els últims. 
Al km 2,5 comença la festa. Un corriol sobtat saluda els corredors que comencem a posar-nos en fila india i les mans a les cuixes. Cap amunt. Després d’un parell de km torna la suavitat una estona. 

Un descens de vertigen i de nou una paret. Serà així tota la cursa. Ara un corriol en forma de mur cap amunt , ara una baixada picada cap avall. Els descensos són enmig del fang, les fulles, les arrels, les pedres amagades. El perill, la diversió. Fins i tot passem per una clapa de neu de deu metres. Ja puc dir que he trepitjat neu a la cursa. Les pujades serpentegen els arbres de les fagedes. Quin gaudi. 

Normalment vaig en grup. Fins i tot a les baixades se’m fa difícil marxar de ningú, tot i que sol ser el meu punt fort. Quan vaig davant és impossible perdre’s. Les cintes es veuen en tot moment. Passarem pel Pla de la Tomba, Sant Pere d’Auïra, el Pla de Pruners, la Collada de Grats i el Coll de la Batalla. Arribarem a 1.370 metres d’alçada. 

Els avituallaments ben posats i amb voluntaris molt simpàtics. I amb gots. No en vaig veure tirat cap durant el recorregut. tothom correcte. En un avituallament em saluden. Qui era? Més tard, xerraré amb l’Albert, era ell. Salutacions! Com aquell que no vol ja sóc al tros final amb tendència a baixar. Apreto les dents i les cames van al límit però molt ràpides. Lúltim quilòmetre i mig, amb escales i corbes el faig sobre els 3:55 m/km. Déu ni do!! Arribo el 97è dels més de 300 inscrits, tot i que només acaben la prova 230 corredors. 

  

Buf. No me n’adono i aplaudeixo mentre em barrejo amb la gent. Deu ser la manera de felicitar l’organització (G.E.C. i l’A.E. Sant Grau) per tot plegat, Brutal. Unes cerveses, unes olives, xuxeries, pa bimbo amb nocilla i una hamburguesa amb carn ecològica. Xapó.  A la zona d'arribada saludo l'Arnau de Nació Muntanya, que apareix per captar la foto del guanyador de la Marató. Arriben junts en Marc Carós i en Manel Amor. Ah! en David Coma, és tercer a la Mitja, darrera de l'Eric Moya i en Josep Viñas.

Amb l'Ernest i en Robert.

I sense parar, l’1 de març, cap a Vallfogona del Ripollès, a per la Corriols de Foc, la segona prova del Campionat. Ja en tinc ganes i estic convençut que m’ho passaré igual de bé que a Campdevànol. Aquests dies, a Facebook, l’organització de La Hivernal està reben un allau de felicitacions. Jo també ho he fet i la recomanaré de cares a l’any vinent.

El perfil de Corriols de Foc.