TRAIL ROCACORBA

Arribant a Rocacorba. Foto: Dani Gual /Bookeh.

Rocacorba sempre m’havia fet respecte, pel seu desnivell sobtat, de fet em vaig apuntar al Trail Express (20km i 900D+) quasi forçat (els Intrèkkids hi eren tots i després hi havia calçotada). Unes setmanes enrera havia fet el recorregut amb el Club Trail Running Girona en plan relax i el recorregut m’havia semblat espectacular. Em vaig plantar al pavelló de Canet amb prou antel·lació per recollir el dorsal (M’hauria agradat l’opció de recollir-lo el dia abans). Amb en Jordi passem l’estona com podem abans de la sortida i de canviar-nos, xerrant amb molts coneguts i amb una xaranga de fons. 

Anem cap a la línia de sortida. Les previsions marcaven un dia de fred i per primer cop en una cursa surto amb paravents, guants i buf. Acostumo a tenir calor... veurem... Intento situar-me prou endavant perquè en les curses sol haver-hi un tap al primer corriol i no vull que m’agafi enrera. Endavant! Comencen quasi 4 km de pla mentider corrent per pista ampla que va picant cap amunt fins a creuar la Riera de Canet, on haurem sumat uns 80m de desnivell positiu que faig sobre els 5m/km. En Txema desapareix per davant. Caram, com va la gent al principi. A partir d’aquí, un corriol d’escàndol de més de 4km. Algunes cues de corredors, però sense afectar-me massa perquè el ritme del noi de davant és similar al meu. Espectacular ruta resseguint la cinglera a mesura que es va guanyant alçada. L’estimball queda a la nostra dreta i l’organització ha posat alguns cartells advertint del perill. A posar els peus a lloc, doncs. Puja que pujaràs.  El sol pica d’esquena. Buf, ja tinc calor. Em trec els guants. El paravents no puc que hi tinc enganxat el dorsal. Seguim pujant. Sort que sé quan d’acabar la pujada perquè sembla desesperant el desnivell.

Baixant entre el gel. Foto: Marta Barragán.

 Finalment, pedres i pedres. I el cartell “This is Klassmark”, Ja ho podeu ben dir! L’organització s’ha treballat un corriol d’escàndol.  Som a Rocacorba! Acumulem 760m de desnivell positiu. Fa vent. Sort que no m’he pogut treure el paravents. Trec el vas que dur guardat en una butxaca per posar-hi aigua a l’avituallament. Està tot gelat i es fa perillós. Tinc alguna relliscada però les cames aguanten l’equilibri. L’Òscar és allà, com havia dit i ens saludem. Aviat tornaràs a córrer i seràs un animalot! L’organització no hi ha l’avituallament? Segueixo amb el vas a la mà. Comencem a baixar. Tot està blanc i es força perillós. La gent ens va advertint. Serpentejem i veig un noi que cau i va fent voltes de campana. M’aturo però s’aixeca. Diu que no ha estat res i segueix. Jo també. Decideixo guardar el vas. No hi ha avituallament.... Llei de Murphy. Veig l’avituallament i en Jordi que ja m’acollona perquè diu que no arribo esprintant. Grr! Trec el vas altre cop, saludo els que m’ajuden a posar-hi aigua. Cap a la gola i a seguir. M’assebento que s’han hagut de posar més avall perquè el cotxe no podia pujar al cim perquè la carretera està gelada. Portem uns 12km.

Tornem-hi. D’un pèl no em passo de llarg un gir cap a la dreta. De fet, el noi de davant tiora recte. No sé quan se n’adonarà... El crido però no fa cas. Baixem per la riera. Sort que vaig venir-hi fa unes setmanes. Això és el que ha evitat que em perdés, tot i que veig que hi ha un munt de cintes blaves de Mizuno. Suposo que mai es pot seguir el de davant sense estar pendent de les cintes. Iniciem un descents d’uns 4 km per corriols, pistes i creuant la riera que m’encanten. Argh. Flato. L’aigua? Tiro com puc. Respiro prufund, pausat, amb una mà agant el costat on em fa mal. Al final marxa. Canvi de ritme i a baixar com un senglar.

El pla final. Foto: Edu Ferrer.

Em trobo en Txema. No puc esperar-lo segueixo avall que estic gaudint molt. Arribo a baix. Hi ha el segon avituallament però no paro!. Queden uns 3km i són en pla tirant a baixada i per pista (Algú de la cursa de 20km pararà a menjar o beure aigua? No val la pena). Buff. Les cames ja noten l’esforç de les frenades. De reüll veig el taronja d’en Txema. M’atraparà... Va com una moto en pla i jo.. vaig com puc. Queda un km i ens ajuntem. També amb l’Eugènia Miró, que fa la cursa de 12km. És la primera noia. Anem tirant. Ell dos van uns vint metres davant meu. 

  Els últims metres els faig amb en Sergi. Després sabré que és del club. Arribo a la meta en 2 hores 23 minuts i 30 segons, fent els últims 3km a 4:35m/km. Sóc el 106è dels 530 dorsals. Alguns no s’hauran presentat o s’hauran retirat. De fet, llegeixo que un noi s’ha trencat la tíbia baixant Rocacorba, després de l’avituallament. Quatre corredors l’han portat a coll, a relleus. Han desistit de fer un bon temps per ajudar un noi que no coneixien de res però que cridava de dolor. Xapó. Jo acabo content. 

Arribant amb en Sergi. Foto: Muntanyes d'Esport.

He disfrutat moltíssim: el corriol de pujada i tota la baixada són irrepetibles! Llàstima del pla de l’inici, tot i que deu ser bo per estirar el grup i evitar taps al corriol de pujada i, sobretot al pla final, que se m’ha fet llarg i avorrit si no fos perquè anava a mirant a darrera.   

Espero els companys Intrèkkids de  les diferents curses... i a dinar calçots!!! Una menció especial per en Jordi, que ha corregut sense dormir perquè s'ha passat la nit treballant!

La meta. La glòria. Foto: Guillem Casanova.

 Per cert... el Club: 5 podis (amb dues victòries!)!