CAP A CHAMONIX

I així de cop començo a preparar les coses que m’he d’endur a Chamonix i m’envolto de dubtes i de nervis. Queda just una setmana per la OCC. Sembla mentida el que ha costat arribar fins aquí, però ja hi sóc. En breu ja marxo a fer uns dies de turisme per la zona abans de la cursa. El tret de sotida serà el 30 d’agost a les 8:15 del matí des d’Orsières (Suïssa) i he d’arribar a Chamonix (França) quan abans millor (55km i 3.500+ tot i que en algun lloc he vist 57 km). Pel mig, un munt de pobles (Champex, Trient, Vallorcine), muntanyes, pujades, baixades, llacs, camins, corriols, vistes impressionants al Mont Blanc, espectadors, caminadors, veïns de poblacions animant a la gent pel nom que llegeixen al dorsal….  

Als llacs de Carançà.

En les darreres setmanes he fet vuit visites als Pirineus, tres als àngels, dos a Sant Grau i dos a Rocacorba. Espero que serveixin. No he fet tants km com caldria però sí que he fet molt de pirineus i molt de desnivell. He visitat diversos cops cims com el Puigmal, Pic de la Dona, Roc Colom, Bastiments, Gra de Fajol…. 

Al Gra de Fajol.

La cursa no la plantejo de cap manera. Només per acabar. Fa uns mesos hauria dit que volia baixar de 9 hores o de no sé quin temps però totes les intencions se’n van anar en orris primer per la castanya al cap que em vaig ventar i després pels dolors a l’esquena. També per la fascitis plantar que cada cop va en augment. Però aquest dijous vinent, hi hagi molèsties o no, és el dia.

Fa quatre anys vaig fer 10 hores i 26 minuts. Seria factible rebaixar aquests temps? No ho sé. Ja es veurà. Dependrà del clima. Aquell 2014 feia molta calor. Massa. Ara però, hi ha alguna previsió que ja indica que plourà. Ja em veig avançant amb les ulleres entelades…. Del 2014 recordo que el Col des Montets, inapreciable al gràfic, se'm va fer molt dur, així com la pujada a la Flegere i el dolor als genolls dels 8km finals de la baixada. I el km final, el més ràpid de tots els que vaig fer a la cursa, amb l'adrenalina a mil, d'alegria. 

De moment però, toca anar mirant el material a endur-me. L’obligatori el trobo excessiu. Que diuen que és per la meva seguetat? Sí. Però en una cursa així… cal que ens facin dur un frontal i piles de recanvi per si les del frontal s’acaben? Això només és un exemple. 

També he de tenir preparat un kit de canícula i un kit de mal temps per si el dia abans ens diuen que és el que caldrà dur. També et fan dur una manta de tèrmica amb una dimensions exactes i cinte per embenatge també de determinat gruix i allargada. En fi. Val més no dir massa res perquè tampoc val la pena.   

Del club som uns quants que hi correm. Taronja i Girona a dojo, capitanejats per en Toti Bes. No dic més noms per no deixar-me’n cap. A més, hi haurà altres amics escampats per les muntanyes que possiblement faran companyia durant alguns km. I, com no, els meus pares als avituallaments. 

Tot el que ja no he fet, ja no ho faré, i per tant no val la pena queixar-se ni lamentar res. Només queda esperar la meva sortida i que m’espereu a l’arribada. Tot el que hi ha al mig depèn només de mi. Apa, ja explicaré. 

(Aquí unes fotos de l’any 2014. Va ser brutal. Per això repeteixo.)  

PER FI, TRANSGAVARRES

Per fi! 

Amb alguns companys.

Per fi tinc la Transgavarres a la butxaca. Era una de les curses que més il·lusió em feia fer i acabar i aquest diumenge ha estat possible. De palamós a Girona pel mig de les Gavarres. Qui ho havia de dir fa només dos mesos?  Em vaig apuntar després de veure que l’Oncotrail no havia anat malament (sobretot gràcies als companys). Un moment de bogeria i eufòria i pam, a la llista d’inscrits. 

La nit abans dormia amb alguns nervis però prou bé. Corrent cap a agafar l’autobús a la plaça Catalunya de Girona i cap a palamós. el recorregut per carreteraés llarg…. imaginat pel mig del bosc. Fa fred. Vaig mirant la temperatura i arribem al punt de sortida amb set graus. prou digne i es té en compte que he d’estar corrent unes horetes i que hauria d’arribar quan el sol estigués més amunt. I que jo i el sol no som massa amics. A Palamós som molts del club. l’Aitzane, la Núria, l’Esther, la Carla, en Pere, en Charles, en Pepe, en Xevi O, en Xevi M, en Tayssir, l’Edu, també veig en Mario i en Lluís… I altres coneguts, com en David o en Manu. 

Tinc dubtes. Surto amb paravents o directament en màniga curta? Em decanto per la segona opció. Seran un parell de km de fred. Sona el tret de sortida. Estic a darrera de tot, pràcticament dels deu últims. Som més de 200 corredors. El primer km per dins del poble és neutralitzat però la gent va que vola. Jo em mantinc bastant enrera. He d’anar a poc a poc sí o sí. M’hi he obligat com a única oportinta per acabar. Fa massa que no faig més de 21 km seguits. 

Esquivant un ciclista, al pricipi de la cursa. Foto: Mike Steegmans.

Comença la festa. Primers corriols sepentejant arbres i pel mig de rieres i algunes pujades. Pam. Cua per seguir amunt. Cap problema. A ritme de tortuga. M’ho he imposat. El meu germà m’havia dit: “vigila amb el Puig Cargol que puja és del que sembla”. Em giro per mirar enrera. Nassos, no hi ha pas més de deu persones a darrera. Bé, ja avançaré quan pugui. Al km 6, cap al Puig Cargol, el ritme és tant baix que començo a demanar pas a alguns atletes. Em van deixant passar. Al cim ja he superat tot el grupet. ara una baixadeta i avanço en David. Cal estar atent al màxim. Hi ha pedres soltes a tot arreu i la pista està trencada per l’aigua de la pluja. A les parts baixes del bosc la temperatura és molt fresca. Pell de gallina i anar sumant metres. Vaig mirant el rellotge. Sobretot el ritme. Que no sigui massa ràpid. Serà clau. 

Corro a ritme d’ultra, com diu en Carles. O sigui, sense anar a morir. Queda moltíssim. El primer objectiu és el km12, on hi ha el primer avituallament. Parada, alguna xerrameca, algun tall de plàtan i una combinació que repetiré a cada parada: gominoles, fuet i olives. Dolç i salat. I omplir el bidó d’aigua. Entre els quatre avituallaments i en un que faran els meus pares, m’aturaré un total de se minuts i mig. A partir del km 12, començo a avançar amb un noi, en Bartolomé (el nom el sabré després).  Al km 13 som en un punt un xoc eleat on els abres són oberts i entre les fulles es pot observar l’horitzó. Al fons de tot hi deu haver Girona. només és una il·lusió perquè només es veuen onades i onades verdes i farcides d’arbres del massís. Passem pel km 17, on hi ha els meus pares i només tinc temps de saludar i seguir en direcció al segon avituallament, cap al km 21. He de fer una parada extra per fer un pipí. Vaig bevent dos o tres glops cada quilòmetre i mig o cada dos i per algun lloc ha de sortir.  Anem xerrant amb en Bartolomé i arribem a l’objectiu. Ja tenim mitja marató. En falta una altra mitja i encara n’haurem de sumar 12 km més.

Al km 17. Foto: Quim Carreras.

Agafo quatre coses per picar i quasi no paro. Només per omplir el bidó d’aigua i posar-me el menjar a les mans. La tècnica és agafar-ho tot i anar-m’ho menjant els primers metres. Passem per una zona plana. Uns camins enmig de camps. És pràcticament l’únic lloc on no estic pujant o baixant i on no estic envoltat d’arbres. Se’m fa estrany i es fa llarg. 

Al km 27 comento “mira, ja tenim mitja cursa”. Miro el rellotge i faig càlculs. És possible baixar de les set hores? Involuntàriament canvio el ritme. Una punteta de gas més. Serà el km amb les pulsacions més altes. Deixo enrera gent i segueixo estudiant si puc baixar de les set hores. Això sí. Acabaré. Ho sé. Tinc la moral pels núvols. “El poder de la mente”, em deia en Manu. I sí. Tinc el cap a lloc i les cames noten alguna cosa, però les ganes ho esborren tot. Vaig devorant  camins. Espectacular ruta. Un recorregut que m’encanta. Al km 31 hi ha el tercer avituallament. I m’hi trobo l’Edu. Està fotut de l’esquena. Haurà de plegar. Ànims. Jo segueixo endavant. En sento pletòric. Ja vaig imaginant com arribaré. Com ho celebraré. Que per fi hauré complert el somni. El repte. Vaig avançant gent. Estic molta estona sol i continuo mirant el rellotge i el ritme. L’itinerari està impecablement marcat. Felicitats a Klassmark. Quina feinada. A partir del km 35 vindrà la pujada més temuda. El Montnegre i el Montigalar. Em trobo l’Isaac, caminant. Ens posem de costat. S’ha fotut una castanya i li fa mal la cama. Ànims. Segueixo. 

Km 43. Foto: Josep Carreras.

La pujada va fent però és menys temible del que feia pensar la gràfica. Em trobo la Sònia que va amb en Toni. Vaig disparat. Eufòric. Al Montnegre, cap al km37, hi ha els meus pares, amb una coca cola i una mica de pa amb nocilla. La nocilla m’anirà de nassos. Quina dosi d’energia! queden només dues pujades dures i ja tindré el repte a la butxaca. El primer és el Montigalar. Es fa dur. És curt però sec. Se m’atraganta. Noto que hauria de prendrem algun gel, però tinc l’estòmag remogut i penso que pot ser pitjor. Baixo una marxa. Arribo al quart i darrer avituallament (al km 44) però just abans veig el meu germà i la Laia. Es posa a córrer al meu costat mentre va dient “tiet tiet!”. També en Víctor i la mireia. Quasi no paro, l’Ignasi em posa aigua al bidó i agafo quatre coses per picar i tiro endavant. De sobre em torno a trobar bé. Les plantes dels peus comencen a bullir però això ara ja és secundari. M’encurioseix veure com la tuta connecta Montigalar amb la carretera dels Àngels. Ho vaig fer un cop a l’inrevés i mai més ho he sabut trobar. No sembla difícil, però algun corriol malparit de pujada és díficil de captar si no hi ha marques. M’empalmo tres de seguides. Mare meva quin disbarat de desnivell a aquestes lçades. En Jimmy i la Bego són al capdamunt d’una. “Va que ja només t’en queda una i ja ets a la carretera dels Àngels”. Ara ja miro el cronèmetre cada dos per tres. Arriba l’última ascensió. Curta. 

Km 48. Puja que pujaràs. Foto: Jaume Font. 

Ara toca baixar i baixar. No sé si el recorregut serà com recordo del mapa que havia vist. Si és així, baixaré de les set hores. Somric i em venen pessigolles a l’estòmac El Camí de les Dones se’m fa llag. Després hi ha la Font dels Lleons fins al Cul del Món, ja en pla.  M’avancen tres o quatre corredors. Però m’és igual. La pujadeta del Cul del Món a la muralla i a Sant Domènec ja la faig més que tranquil. Em sobra temps. Quan queden cent metres veig la Laia. Li agafo la mà. Trepitgem la catifa blava, aixeco el puny i creuo la meta en 6 hores, 54 minuts i 12 segons. Dels més de 200 que hem sortit, alguns s’han quedat pel camí i jo he arribat el 108è. Secundari. Només volia arribar. Em felicita en Gerard, els companys que han fet la Transgavarres, en Carles,  en Josep, en Sergio,... em trobo en Manu, en Llorenç, en Jordi, la Blanca… Hi ha els mus pares, el meu germà, l’Alba, la Magda... Que bé. 

Arribada amb la Laia! Foto: Ferran Soler. 

L’any vinent, a baixar temps! 

Amb els companys. Foto: Gerard Freixes. 

Felicitar també l'incombustible Toti Bes, per la seva descomunal cursa, desotrssant records i aconseguint el seu quart triomf seguit de la Transgavarres.

SANT TORNEM-HI

Han passat ja algunes setmanes des de l’intent fallit de pujar al Chimborazo i millor no pensar-hi més. A l’horitzó hi ha l’Oncotrail, una cursa per relleus de 100km que és 100% solidària i que volta pel Baix Empordà des de Palafrugell, passant per Begur, Pals.... Serem vuit i sempre hem de ser quatre corrent durant 100 km. Hi haurà en Pere, en Xevi M, en Xevi O, en Tayssir, en Marc, l’Albert, l’Enric i jo. Serà el segon any que hi participo.

Pujant el Torreneules. Foto: Xevi Montal.

Mentrestant he anat fent sortides intentant sumar km i desnivell. Poc després de tornar vam anar amb en Pere i en Xevi M. al Torreneules (2.711m) des de Daió i Coma de Vaca, baixant per Núria i el camí de Queralbs (23,6km i 1.800D+). Ruta molt guapa i amb molt de pendent que es va fer dura al final pel quilometratge i perquè el camí de Queralbs és molt rocós. Abans de marxar de viatge a Galícia una setmana, encara vaig tenir temps d'anat a  una de les clàssiques sortides dels dimecres amb gent del Club Trail Running Girona per les Gavarres (11km i 400D+) i una pujada a Sant Grau des de Casa amb aproximació i retorn pel carril bici (22,5km i 425D+). 

A dalt del Torreneules.

Un cop tornat de Galícia amb un fart de menjar pops, músclos i cloïsses i altres mariscs i algun vinet blanc tocava tornar-hi. Primer un sortida per les Gavarres (11km i 475D+) amb una calor i una suada considerable i una escapada als Pirineus. Allà vaig anar al Puigmal (2.910m) des del collet de les Barraques i el pas dels Lladres. A la tornada vaig passar pel puig de Dòrria (2.547m), un cim nou que no havia fet mai. 

A Sant Grau.

Encara hi ha hagut alguna sortida més. Entre ells una ascensió més a Sant Grau per un corriol nou (10km i 420D+), una volta per la ciutat (8,4km) passant pel pont Nou del Ter, una sortida ràpida fins a la Nestlé (6,7km) i una pujada clàssica als Àngels des de casa (21,1km i 750D+). Una mitja marató, pim pam. Feia tres ansy que no feia la ruta que coincideix exactament amb la de la cursa del GEiEG. Aquest tram el vaig pujar en 59minuts, uns sis més lent que el dia que vaig fer la cursa. Vaig pujar-hi de tarda aprofitant que les temperatures ja baixaven i que era diumenge. Vaig pujar a bastant de ritme, però, està vist que ara mateix no sóc ràpid. Cert és que el primer km, d’asfalt, el vaig fer bastant més a poc a poc i que en cursa treus tota l’adrenalina. Seguirem insistint en tres aspectes: sumar km, algunes sèries per guanyar velocitat i fer pujades de puntetes per reforçar els bessons, que estan fofos.  

Arribant al Puig de Dòrria.

I un reconeixement als companys que fa pocs dies han acabat la OCC a Chamonix- Mont Blanc (56km i 3.500D+): Esther, Sergio, Sergi, Toni i Edu. Quins records de fa tres anys. Menció especial per l'Esther i en Sergio. Brutals. I a la resta, que arribar a meta ja és una gran victòria. I a en Lluís que ha completat la CCC (101km i 6.100D+). També a la Tina i en Toti que han provat de fer la UTMB (170km i 10.000D+).  

UN SOMNI TRENCAT

Diuen que a tothom li ha passat alguna vegada. I ara m'ha tocat a mi. Plegar en una cursa. Som la suma de somnis. I el meu, ara, era fer i acabar la Marató de Muntanya del Cap de Creus (45km i 2.200+). Quatre mesos (des que es van obrir les inscripcions) pensant en aquest dia. Tornar allà on fa tres anys em vaig enganxar de debò a això i rebaixar aquell temps de 7hores i 44 minuts. Era anar del mar al cel, tocar-lo i fer realitat el somni. Però el cel va esdevenir infern. 

Passant per sant Pere de Rodes. Foto: Alba Carmona.

 Vaig sortir bé del port de Roses. La pujada fins al castell de sant Salvador de Verdera (682m), va ser com havia de ser. Envoltat de gent, un rera l'altre i anar sumant desnivell. La cara empapada de suor. M'havia de parar a treure'm les ulleres per eixugar-me la cara. El sol picava fort i la primera ombra la recordo al km7. Passar per aquells quinze metres va ser com un respir. De lluny veia l'Esther i en Charles. L'Albert, en Carles, en Xevi, en Tayssir i en Guillem ni els veia. Des de la carena prèvia al castell ja veiem el Port de la Selva. Molt lluny. Quasi a l'infinit. Un cop al castell, cap a km11, tocava un bon descens d'uns tres km amb una petita parada a l'avituallament de sant Pere de Rodes. 

Passant per Sant Pere de Rodes. Foto: Mireia Martin.

Allà m'esperava la família. I alguns amics. Baixant de sant Pere de Rodes, com un coet, vaig trobar-me l'Esther i en Charles. Quin descens.... Com m'agrada saltar com un kamikaze amb el terreny blincat cap per avall. No sé quanta gent vaig avançar però desenes. Cap al km14 passaàvem per la Selva de Mar. La connexió amb el Port de la Selva es feia per un carril bici. Fa tres anys hi havia passat a tota castanya amb en Carles, fet que després probablement vaig notar i patir. Aquest any any vaig afluixar. Expressament. Em van passar grapats de corredors. Feia vent en contra i el sol escalfava de valent. Jo anava ben hidratat. Cada quart d'hora un parell de glops i una gominola, com a mínim, a més dels plàtans i tot el que podia als avituallaments. 

El carril bici se'm va fer etern. L'Esther em va atrapar i em va preguntar quan quedar pel Port de la Selva. Dos km li vaig dir. Però, en realitat jo ni ho sabia. Tenia al cap el patiment que em quedava. No disfrutava. Havia de superar quatre grans ascensions més amb aquella calor? La motxilla em molestava i em pesava. Les cames em començaven a pesar psicològicament. Rellotge en mà, anava molt bé de temps. Al Port de la Selva (km 16,5), m'esperava en Pere. M'havia de donar unes altres vambes. Però ja tenia el cap a un altre lloc. I no vaig fer el canvi. Eren unes vambes amb molta més sola i amortiguació, ideals per no carregar les cames i pel terreny que venia. Ja li vaig dir que no anava fi. L'Esther em va dir que plegava. No! A poc a poc i anem fent. Venia de fer més de 300km en bici a Mallorca... I va tirar amb en Charles. Poc després sortia jo a darrera. A l'Esther ja no la veuria fins a Cadaqués. 

A dalt de Cala Tamariua. Foto: Oriol Batista.

 Vaig passar per cala Tamariua, amb una pujada per arribar-hi una altra per sortir-ne. El cap cada vegada donava més voltes. La suor regalimava pel front, les galtes, el coll. M'avançava tothom. Sant Baldiri de Tavallera (125m) era al km 21. Altres anys hi havia hagut algun avituallament, que m'hauria anat molt bé, però aquest any no. Havies d'anar fins a Cadaqués des del Port de la Selva per trobar-ne un altre. Uns 13,5km. potser massa. Em rondava pel cap plegar. Era com una ganivetada per mi mateix. Però no tirava. Corria absolutament sol. Ningú a davant ni a darrera. De tant en tant apareixia algun corredor per darrera que m'acabava avançant. Em vaig trobar en Manel. Corria un tram al costat d'un company per ajudar-lo. Gràcies pels ànims, ja veus com vaig acabar, no enganyo mai. 

Camí de Sant Baldiri de Tavallera. Foto: Josep Maria Montaner/ Nació Muntanya.

Al km 22 vaig decidir que no seguiria. Com vaig poder, ho vaig dir a la família per telèfon. M'haurien d'esperar a Cadaqués. tocava anar fent fins arribar-hi. Havia de superar el Puig Bufadors (430m). En va passar en Jose, ell ben tranquil, que era un entreno suau per un gran ironman. També em va dir per acompanyar-me una estona. Gràcies per intentar-ho. Com vaig dir, estava passant per un mal moment i necessitava estar sol. Caminava a ritme suau i mirava el paisatge mentre em seguien avançant corredors. 

De sobte, vaig veure en Charles a terra, Amb molt mala cara. No volia moure's. Amb un altre corredor vam aconseguir que s'aixequés i em vaig quedar amb ell. Vam anar caminant i aturant-nos. No teníem altre remei que arribar a Cadaqués. Ell semblava que no podia. A dalt del Puig de Bufadors veiem les casetes blanques de Cadaqués. Però haviem d'aconseguir-ho. Em trobava perfecte. Podia seguir un cop arribat a Cadaqués, però sense motivació ni ritme. Qui sap si hagués seguit com hauria acabat. No ho sabré mai. Un descens xino xano i retirada dels dos al control de Cadaqués. L'Esther, allà també va plegar. Com molts altres, ens van explicar des de l'organització. Hi havia molta gent, coneguts, família, amics. Tothom preguntant. No em sortien les paraules. Bloqueig, deia jo. Vaig veure passar l'Andrea... enhorabona, finisher! Al cotxe amb 29km a les cames i cap a casa. 

El tram de la cursa que faig fer.

 L'Albert plegaria més endavant. En Guillem, en Carles, en Tayssir, en Pera i en Xevi, van arribar a la meta amb un temps extraordinari. I en Marc! I en Toti, què dir...tercer enmig d'una constel·lació d'estrelles. Bes-tial. 

Sí, tothom m'anima. Que si el cap de Creus segueix allà, que si a tothom li ha passat alguna vegada, que a pensar en la propera cursa, que si sóc un crack, que si va ser un dia dolent, etc. Molts missatges de suport que van evitar que m'enfonsés al sofà tota la tarda de diumenge. 
Sí, gràcies a tots. Però jo volia aquella. El Cap de Creus. El Paradís m'en deu una.

A CÀMERA LENTA

Mica a mica segueixen les sortides curtes. Algunes amb cert desnivell.  Encara vaig a càmera lenta perquè he perdut tot el ritme que tenia, però almenys puc estirar les cames. Aquests dies hi ha molts tallafocs, algun carril bici i alguna sortida per la muntanya, una de les quals amb en Jordi. Hi ha hagut alguna visita als Pirineus i tot. Una al Gra de Fajol per la Coma d'Orri amb en Dani B. veient passar els corredors de l'Emmona, amb l'Eric Moya al cadavant, i una segona també a la zona de Vallter, on amb tot un grapat de companys del Club vam passar pel Gra de Fajol petit i gran, el Bastiments i el Pic de la Dona. Entre els animals de davant hi havia en Coma, en Toti i en Canimas, que només vaig veure a la sortida.  
Els que anàvem més lents vam tenir la sort que la Tina Bes ens va esperar i va aconsellar-nos sobre com fer servir els bastons i com aprofitar els peus quan corres. Sí, així de simple. Posar bé els peus i el cos. De passada, la marca Dynafit ens va deixar provar unes vambes i va venir a correr amb nosaltres en Marc Pinsach, com a "imatge" de la marca. Jo vaig provar les Feline i realment van anar-me molt bé. Aquí unes fotos el dia del test de Dynafit amb el Club:

Aquí unes fotos amb en Dani:

 
De moment segueixo sense objectiu de res. Només evitar que encara perdi més ritme i aconseguir que els dolors al peu i, sobretot a l'esquena - que és una part vital-, acabin desapareixent d'una vegada. Sembla que tot va aminorant i que els ritmes van pujant lentament. Paradoxal, jeje. Però no és tant lent. Tant... que desespera. Veus els companys que van a aquesta i a aquella cursa i jo... frenant-me. És el que toca. 
Ah! També he anat algun dia a les pistes d'atletisme del GEiEG a fer unes voltes. 

FRACTURA DE VÈRTEBRA

Quan tot semblava que podria participar a l’Oncotrail (una cursa per recaptar diners per la Fundació Oncolliga i als hospitals per millorar l'atenció als afectats de càncer i als seus familiars), no va poder ser. 

Havia anat a entrenar amb alguns companys d’equip, en Tobias, la Núria i en Pere per Palafrugell, Palamós i Vall-llobrega. Vam fer 18km. Després de bastant de temps sense passar dels 10km , els darrers km se’m van fer llargs però esperava aguantar els 36km planificats. Les curses ja són això, per patir una mica. 

Amb en Pere C, la núria i en Tobias. Foto: Olga F.

Però no va poder ser, tot intentant endur-me un sofà de casa, em va fer un mal a l’esquena horrorós i vaig caure a terra com si hagués rebut una ganivetada (no me n’han clavat mai cap). Vaig quedar estimbat per terra i amb prou feines vaig aconseguir arribar primer al telefòn i després al llit. Movent-me com un cuc que està fent la mili. Vaig acabar a la Clínica Girona mogut primer amb una cadira de rodes, després una camilla i finalment amb una ambulància amb l'ajuda de dos nois molt trempats. Eren l'alternativa als simpàtics del 112, que m'havien posat mil i una pegues a enviar una ambulància quan jo ni tant sols podia aixecarme del llit ni quedar-me assegut. Moltes gràcies, macos.  Ja sé que no em moria. Ja sé que són pocs. Ja sé que hi ha retallades. També sé que hi ha qui li surt sang de tant gratar-se els collons, es crema la llengua de fer tants cafès i fa manifestacions si té festa dijous i no li deixen fer pont el divendres.

Feia dies que tenia molèsties. A la feina ja havia notat coses cada cop que m’aixecava de la cadira i havia hagut d’anul·lar una sortida en bici amb en Miquel perquè notava que anava a més. Potser tot havia començat anant al gimnàs (ja que no podia córrer per la tendinitis al tibial posterior) i fent un sobreesfoç aixecant peses amb les cames.

Camí de la Clínica.

Tot va anar molt ràpid. Hores d’ara ja m’han fet la ressonància magnètica i el resultat diu alguna cosa així com “edema amb signes de fractura vertebral” i “línia de fractura vertebral”. És la última vèrtebra de totes, una de lumbar (L5). La que suporta més el pes del cos (això he llegit). Fa una setmana que em medico però no surto de casa. Demà el metge em dirà què he de fer amb tot plegat. De moment, repòs, repòs i repòs.

Estirat al llit i al sofà vaig anar seguint el que havia de ser el “meu” equip. Un grup creat amb dos dies i una barreja de gent jove, gran, nois i noies. No hi havia cap altre objectiu que no fos disfrutar i tot gràcies al patrocini "in extremis" de Càrniques Juià i a la confiança d'en Tobias. Vam fer un paper increïble. Sempre entre els deu primers. Al final, vaig patir com un boig perquè a l’últim relleu (això anava d’equips d’entre sis i vuit corredors que han de fer 100km amb quatre corredors sempre en marxa) tenien tres equips molt i molt aprop. Des de casa enviava whatsapps preguntant però ningú responia. I la pàgina web de la cursa estava col·lapsada. Fins que em van dir que havien conservat el desè lloc, vaig menjar-me les ungles de tots els dits. I els gats perquè s’havien amagat, que sinó se'n queden sense..... 

L'equip de Càrniques Juià. Desens!

 Enhorabona cracks!! Núria, Tobias, Pere C, Pere Q, Albert, Sergi, Xevi i Enric. El lloc a la classificació era el de menys però ho vau fer brutal i em vau fer vibrar!  I Enhorabona Toti i resta de cracks per guanyar la cursa. M'en sento una mica partícep també. El seu patrocinador, l'Ajuntament de Girona, m'havia ofert a mi representar la ciutat de Girona i ho vaig cedir al club perquè fes un equip guanyador. I enhorabona a tots per participar!!! Sobretot també als de Klassmark (tercers), als Skaldats (setens) a la Bego, a la Tina, a en Carles F, a en Carles S  a en Lluís, en Quim i a tots... i en especial, a l'Àngels. Això teu sí que era una repte.  I xapó per l'organització per pensar en com combinar esport, unió i solidaritat d'una manera tant genial!

Ciutat de Girona. Club Trail Running Girona. L'equip guanyador.

TRAILWALKER (I)

Hola! Vaig acabar la Trailwalker!!
Només escric per dir que tardaré uns dies a fer la crònica perquè ara mateix diria algunes coses que tacarien l'experiència i prefereixo que es vagin diluint en el temps.  Òbviament res a veure amb l'organització sinó amb mi.
Impressionants els companys d'equip (Carles, David, Jordi, Maribel i Blanca) del club (Núria, Enric, Marc, Sergi, Xevi, Toni, Pere...).
i els amics (Elna, Isa, Jordi, Marc, Sara i Dani). 
I la família (Papa, Mama, Alba, Josep, Magda, Xelo i Josep).
I tothom que em vaig anar trobant pel camí en diferents punts (i els companys de la feina i sobretot a tu David C i a tu David J, que em vas canviar el torn)
I els que pitaven amb el cotxe i la gent que ens aplaudia pels pobles... 
I tothom que va pensar en mi. En nosaltres. 
i tothom que va posar diners perquè puguessim córrer (Ajuntament de Girona - gràcies Isabel!- Narcís, Víctor, Pere, Núria, Àngels - esforç i coratge... ho vaig repetir molt!-, Papa, David,  Josep, Mama, Joaquim i Maria Antònia). 
I tots els que volien ser-hi donant-me suport i no van poder. 
I tots els que em deixo perquè no tinc memòria.
Sense tots ells no hauria arribat. Impossible. 
I felicitar la resta de companys del club que van acabar la Trailwalker:
Toti, Coma, Canimas i Riuró (primers i recòrd mundial de velocitat) i Bego i Xevi. Som els millors!!!

QUE COMENCI LA FESTA!

Ja queda poc. Aviat seré corrent per les Vies Verdes. D’olot a Sant Feliu de Guíxols. La Trailwalker. 100 km monòtons i plens de rectes eternes que haurem d’anar superant una darrera l’altra per aconseguir el nostre objectiu: la meta. Només hi ha una possible arribada: els quatre junts. Hi haurà en Carles, que el conec ja fa temps i sé que no fallarà. Que estarà al costat, frenant quan convingui perquè ningú rebenti. Si va tenir la santa paciència d’acompanyar-me a la meva primera marató de muntanya, al Cap de Creus, segur que ara també. Hi ha en David, nerviós com jo i que l’any passat va fer els 100km tot sol. Hi ha en Jordi, de Caldes. Hem entrenat junts i mai l’he vist apurat. Respira tranquil·litat i sempre té una paurala per dir-te. En Jordi i en David, els he conegut gràcies a la Trailwalker. Són ja dos amics que he guanyat i que segur que anirem units a les Vies Verdes i en un futur, si convé, on calgui. Arribarem els quatre, amb les dues assistents: la Maribel i la Blanca. La veig molt implicades i segur que ens ho posen tot fàcil perquè vagi rodat. Patirem, però gaudirem. Gaudirem, però patirem!

Els dos equips amb l'alcalde. foto: Ajuntament de Girona.

Des que em va passar pel cap la possibilitat de participar a la Trailwalkwer han passat moltes coses. Fa un any veia passar equips per davant de casa. Ostres. Era de nit i plovia. Dantesc. Vaig decidir que l’any següent volia ser-hi jo. Calia aconseguir els diners per participar-hi. Molts. Diners que anaven a la ONG Oxfam Intermón íntegrament. Però era molts. Vaig sondejar l’Ajuntament de Girona i no veien malament ajudar-nos a nosaltres, que de fet, és ajudar l’ONG. Després d’uns mesos vaig aconseguir l’Ok i els vaig dir que a més, intentaria muntar un segon equip, en aquest cas amb grans corredors i amb opcions a guanyar. Semblava que no, però va ser que sí. Dos equips “Ciutats de Girona”, possibles només al gràcies al suport de l’Ajuntament de Girona. Un en el que hi participo jo. L’altre amb Toti Bes, David Coma, Ignasi Riuró i Adrià Canimas. Quatre senglars dels grans. A per totes.

 

Entrenament amb en Jordi i en David, tots dos de l'equip.

Un cop garantit que podríem participar-hi van venir els entrenaments. Han estat tres maratons pel carril bici en cinc setmanes. Hauria volgut fer alguna sortida encara més llarga però per diferents motius mai ha estat possible. També hi ha hagut una mitja marató de muntanya, la quatre Ermites de Ripoll, que no va anar massa bé.

Entrenant amb dos amics: en Jordi Ll. i en Dani.

Més tard, fora d'aquestes cinc setmanes, una segona mitja marató, més tranquil·la, pel carril- bici. Durant els entrenaments hem anat provant una mica els ritmes. Havien de ser prou lents per no rebentar però prou ràpids com per no encantar-nos. Un ritme còmode per tots. He fet alguns càlculs que farien que arribéssim en catorze hores. Però tampoc caldrà obsessionar-se, perquè l’únic repte és arribar tots junts. 
Darrerament he tingut problemes a les plantes dels peus. Unes molèsties superades fa tres anys amb unes plantilles que ara han rebentat i que, per aquest motiu, han deixat de fer efecte. Ara ja tinc plantilles noves, però és un remei que he trobat molt pocs dies abans de la Trailwalker, que veurem sí funciona. 
Molts amics m’ha comentat que ens vindran a veure i córrer una estona al nostre costat. El que ho fem moltes gràcies! I els que ens seguiu d’alguna o altra manera. I els que, a més de l’Ajuntament, han confiat en nosaltres hi ha fet donacions, moltíssimes gràcies. Tot va per lluitar contra la fam i en favor del dret a l’accés a l’aigua a diferents pobles de l’Àfrica. Ara ja sóc una barreja de nervis, exitació i emoció.   

Que comenci la festa!

 Espero poder explicar que tot ha anat bé.