dimarts, 9 de maig del 2017

UN SOMNI TRENCAT

Diuen que a tothom li ha passat alguna vegada. I ara m'ha tocat a mi. Plegar en una cursa. Som la suma de somnis. I el meu, ara, era fer i acabar la Marató de Muntanya del Cap de Creus (45km i 2.200+). Quatre mesos (des que es van obrir les inscripcions) pensant en aquest dia. Tornar allà on fa tres anys em vaig enganxar de debò a això i rebaixar aquell temps de 7hores i 44 minuts. Era anar del mar al cel, tocar-lo i fer realitat el somni. Però el cel va esdevenir infern. 

Passant per sant Pere de Rodes. Foto: Alba Carmona.

 Vaig sortir bé del port de Roses. La pujada fins al castell de sant Salvador de Verdera (682m), va ser com havia de ser. Envoltat de gent, un rera l'altre i anar sumant desnivell. La cara empapada de suor. M'havia de parar a treure'm les ulleres per eixugar-me la cara. El sol picava fort i la primera ombra la recordo al km7. Passar per aquells quinze metres va ser com un respir. De lluny veia l'Esther i en Charles. L'Albert, en Carles, en Xevi, en Tayssir i en Guillem ni els veia. Des de la carena prèvia al castell ja veiem el Port de la Selva. Molt lluny. Quasi a l'infinit. Un cop al castell, cap a km11, tocava un bon descens d'uns tres km amb una petita parada a l'avituallament de sant Pere de Rodes. 

Passant per Sant Pere de Rodes. Foto: Mireia Martin.
Allà m'esperava la família. I alguns amics. Baixant de sant Pere de Rodes, com un coet, vaig trobar-me l'Esther i en Charles. Quin descens.... Com m'agrada saltar com un kamikaze amb el terreny blincat cap per avall. No sé quanta gent vaig avançar però desenes. Cap al km14 passaàvem per la Selva de Mar. La connexió amb el Port de la Selva es feia per un carril bici. Fa tres anys hi havia passat a tota castanya amb en Carles, fet que després probablement vaig notar i patir. Aquest any any vaig afluixar. Expressament. Em van passar grapats de corredors. Feia vent en contra i el sol escalfava de valent. Jo anava ben hidratat. Cada quart d'hora un parell de glops i una gominola, com a mínim, a més dels plàtans i tot el que podia als avituallaments. 

El carril bici se'm va fer etern. L'Esther em va atrapar i em va preguntar quan quedar pel Port de la Selva. Dos km li vaig dir. Però, en realitat jo ni ho sabia. Tenia al cap el patiment que em quedava. No disfrutava. Havia de superar quatre grans ascensions més amb aquella calor? La motxilla em molestava i em pesava. Les cames em començaven a pesar psicològicament. Rellotge en mà, anava molt bé de temps. Al Port de la Selva (km 16,5), m'esperava en Pere. M'havia de donar unes altres vambes. Però ja tenia el cap a un altre lloc. I no vaig fer el canvi. Eren unes vambes amb molta més sola i amortiguació, ideals per no carregar les cames i pel terreny que venia. Ja li vaig dir que no anava fi. L'Esther em va dir que plegava. No! A poc a poc i anem fent. Venia de fer més de 300km en bici a Mallorca... I va tirar amb en Charles. Poc després sortia jo a darrera. A l'Esther ja no la veuria fins a Cadaqués. 

A dalt de Cala Tamariua. Foto: Oriol Batista.
 Vaig passar per cala Tamariua, amb una pujada per arribar-hi una altra per sortir-ne. El cap cada vegada donava més voltes. La suor regalimava pel front, les galtes, el coll. M'avançava tothom. Sant Baldiri de Tavallera (125m) era al km 21. Altres anys hi havia hagut algun avituallament, que m'hauria anat molt bé, però aquest any no. Havies d'anar fins a Cadaqués des del Port de la Selva per trobar-ne un altre. Uns 13,5km. potser massa. Em rondava pel cap plegar. Era com una ganivetada per mi mateix. Però no tirava. Corria absolutament sol. Ningú a davant ni a darrera. De tant en tant apareixia algun corredor per darrera que m'acabava avançant. Em vaig trobar en Manel. Corria un tram al costat d'un company per ajudar-lo. Gràcies pels ànims, ja veus com vaig acabar, no enganyo mai. 


Camí de Sant Baldiri de Tavallera. Foto: Josep Maria Montaner/ Nació Muntanya.

Al km 22 vaig decidir que no seguiria. Com vaig poder, ho vaig dir a la família per telèfon. M'haurien d'esperar a Cadaqués. tocava anar fent fins arribar-hi. Havia de superar el Puig Bufadors (430m). En va passar en Jose, ell ben tranquil, que era un entreno suau per un gran ironman. També em va dir per acompanyar-me una estona. Gràcies per intentar-ho. Com vaig dir, estava passant per un mal moment i necessitava estar sol. Caminava a ritme suau i mirava el paisatge mentre em seguien avançant corredors. 

De sobte, vaig veure en Charles a terra, Amb molt mala cara. No volia moure's. Amb un altre corredor vam aconseguir que s'aixequés i em vaig quedar amb ell. Vam anar caminant i aturant-nos. No teníem altre remei que arribar a Cadaqués. Ell semblava que no podia. A dalt del Puig de Bufadors veiem les casetes blanques de Cadaqués. Però haviem d'aconseguir-ho. Em trobava perfecte. Podia seguir un cop arribat a Cadaqués, però sense motivació ni ritme. Qui sap si hagués seguit com hauria acabat. No ho sabré mai. Un descens xino xano i retirada dels dos al control de Cadaqués. L'Esther, allà també va plegar. Com molts altres, ens van explicar des de l'organització. Hi havia molta gent, coneguts, família, amics. Tothom preguntant. No em sortien les paraules. Bloqueig, deia jo. Vaig veure passar l'Andrea... enhorabona, finisher! Al cotxe amb 29km a les cames i cap a casa. 

El tram de la cursa que faig fer.

 L'Albert plegaria més endavant. En Guillem, en Carles, en Tayssir, en Pera i en Xevi, van arribar a la meta amb un temps extraordinari. I en Marc! I en Toti, què dir...tercer enmig d'una constel·lació d'estrelles. Bes-tial. 

Sí, tothom m'anima. Que si el cap de Creus segueix allà, que si a tothom li ha passat alguna vegada, que a pensar en la propera cursa, que si sóc un crack, que si va ser un dia dolent, etc. Molts missatges de suport que van evitar que m'enfonsés al sofà tota la tarda de diumenge. 
Sí, gràcies a tots. Però jo volia aquella. El Cap de Creus. El Paradís m'en deu una.