TANCO

Poden haver-hi molts motius o pot no haver-n'hi cap.
Pot ser per una cosa o per una altra. Per res o perquè sí.

De moment però, ho deixo aquí. Seguiré corrent i gaudint de la natura i, com que no tinc clar si vull explicar-ho ni si val la pena, de moment hi poso un punt.  
No sé si serà punt i seguit o punt final.
Potser serà per sempre, potser no.

De moment, gràcies als que m'heu llegit!

2018: DE MÉS A MENYS

Començava l'any amb moltes ganes i amb la sort de ser un dels escollits en el sorteig per poder córrer a finals d'agost la OCC del Mont Blanc. Portava setmanes molt bones amb tirades llargues i bon ritme fins que em vaig fotre d'oros i vaig acabar amb la cara ensangrentada i amb set punts a sobre del nas i unes ulleres fetes mal bé. El coll i les cervicals van acabar massegades. Vaig haver d'estar aturat un mes i mig i després vaig iniciar un repertori de curses primer per preparar la Marató del Cap de Creus, que era la prova de foc pde cares a l'agost. 

Vaig decidir anar a repetir la Hostrailric i a descobrir la Montserrat Skyrace. Després ja tocava preparar clarament la OCC, retenit en tres curses: Pa amb Tomàquet, l'Olla de Núria, la Marxa de Fornells. I la OCC va anar prou bé. I tot i l'increment en 3km i en 200D+ respecte del primer any que l'havia corregut, vaig rebaixar el meu cronòmetre en prop de 45 minuts. Un cop feta la cursa, sempre hi ha alguna cosa que penses que podries haver encarat diferent però el resultats qui sap quin hauria estat. 

A continuació volia córrer la Transgavarres, de Palamós a Girona, aprofintat el fons aconseguit de tots els mesos enrera, per rebaixar el temps del 2017. Però, la fascitis plantar que m'havia deixat córrer a Chamonix, ja es mostrava intractable i a meitat del mes de setembre vaig reduir notablement els entrenaments. I encara estem així. Val a dir que, pel mig, vaig pujar el Mulhacén a Sierra Nevada, el pic més alt de la península (3.479m). Aquí hi ha un petit resum de tot plegat, no massa llarg.

Hostrailric. Foto: Núria Gabernet.

HOSTRAILRIC:
Cursa llargueta (27km i uns 1.400D+) que servia per recuperar sensacions després que poc abans hagués caigut de caps. No vaig tenir el millor ritme possible però almenys aquell dia vaig decidir anar a fer km. M'hi havia apuntat després que l'any abans m'ho hagués passat pipa pel recorregut, tot i que respcte del 2017 tenia canvis, mantenia el final amb uns 3/4 plans i una rampa descomunal final per arribar a la meta del castell. Repetiria aquest 2019 si no fos que estic parat. La crònica, clicant aquí.

Montserrat Skyrace. Foto: David Rueda.

MONTSERRAT SKYRACE:
Una cursa organitzada per Klassmark ha de ser "pata negra". I efectivament. Paisatge mitològic per Montserrat i recorregut molt ben ideat amb la gran dificultat de passar per la canal de sant Jeroni, que fa alentir la ruta (25km i 1500D+). Em va agradat tant, que mesos després hi vaig voler anar més tranquil amb l'Alba per passar-hi un cap de setmana per reviure la cursa i compartir els paisatges.  La crònica, clicant aquí.

Cap de Creus. Foto: Mike Steegmans.

MARATÓ TRAIL CAP DE CREUS:
L'any 2014 l'havia acabat a dures penes i fos per culpa del sol i l'any 2017 vaig plegar de cansament i calor en un Paradís que sempre se'm fa extremadament dur (45km i 2.200D+). Aquest any tocava acabar-la amb més dignitat i millor temps que el 2014. Amb un traçat made in Klassmark, així va ser, tot i que a partir de mitja cursa vaig punxar i el ritme de creuar que portava va quedar esmicolat i duramnt molts quilòmetres vaig avançar amb més pena que glòria. Potser s'hi hauria de tornar perquè encara hi ha una espina clavada, però ja es veurà. La crònica, clicant aquí.

Pa amb Tomàquet. Foto: Jordi Carruana.

PA AMB TOMÀQUET: 
Repetira de l'any anterior perquè el recorregut m'havia encantat. Hi havia molts canvis a'itinrari d'aquest 2018 tot i que es mantenia la distància (21km i 1300+) i novament em va sorprendre positivament amb una pujada inicial pedrogosa amb cordes i un final enmig de la pluja jut quan em començava a notar bé les cames. La crònica, clicant aquí.

Marxa de Fornells. Foto: David Subirana.

MARXA DE FORNELLS:
Després d'uns dies de sumar molt desnivell mb sortides curtes però amb molta pendent, vaig inscriure'm a la Marxa de Fornells 10km). Bàsicament per aprofitar el cap de setmana i no quedar-me fent el ronso. Tot i que anava rostit, no va estar malament i el circuit "torracollons" entre els arbres va ser molt entretingut. La crònica, clicant aquí.

Mulhacén.

MULHACÉN:
Pujar al cim més alt de la península va ser molt més senzill del que podia semblar a priori. Vaig anar-hi amb el meu pare i el meu germà. Ni tant sols hi havia neu, tot i que anava carregat com una mula de grampons i material per la fred. Això sí, em vaig trobar diversos grups de cabres que em van alegrar la jornada per Sierra Nevada.  Com que teniem temps de sobres, vaig aprofitar per sumar desnivell extra amb pujades a llocs improvisats. La crònica, clicant aquí.

Olla de Núria. Foto: Guillem Ayats.

OLLA DE NÚRIA:
Hi anava amb l'objectiu de treure'm l'espina de l'any anterior, quan vaig acabar totalment marejat per una sortida massa acclerada. Aquesta any anava regulant molt bé i mantenia pràcticament el ritme de l'any 2017 en el priemr tram pero amb la sensació d'anar guardant forces. Però el recorregut, en gran pat per sobre dels 2700m estava ple de neu. La boira va anar tapant les muntanyes i el fort vent va obligar l'organització a aturar la cursa al km 8,5. Algun any hi hauria de tornar. La crònica, clicant aquí.

Felicitat a Chamonix. foto: Albert Roura. 

OCC: 
Era la cursa del 'any. La que em feia més il·lusió. Hi arribava una mica masegat per diverses qüestions. però a l'hora de la cursa tot va sortir molt bé. Un ritme espectacular per mi, arribant a anar el número 200 de la classificació dels més de 1350 apuntats. A partir del km38 vaig haver d'afluoxar i mantenir tot el que tenia guanyar de l'anterior any que hi havia participat.  Al final va acabar essent duret, però vaig tocar la glòria. La crònica, clicant aquí.

I finalment, el resum per mesos de l'any, on es veuquealguns mesos he tingut algunes caigudes o lesions: 

GENER: 13 sortides. 159 km i 4.430D+

FEBRER: 8 sortides. 86 km i 2.275D+

MARÇ: 11 sortides. 135 km i 6.100D+

ABRIL: 11 sortides. 157 km i 5.400D+

MAIG: 15 sortides. 180 km i 6.600D+

JUNY: 7 sortides. 68 km i 3.425D+ 

JULIOL: 12 sortides. 181 km i 8.500D+

AGOST: 9 sortides. 189 km i 10.200D+

SETEMBRE: 6 sortides. 51 km i 500D+

OCTUBRE: 2 sortides. 18,5 km i 1.000D+

NOVEMBRE: 3 sortides. 18,5 km i 440D+

DESEMBRE: 2 sortides. 11 km i 150D+
------
TOTAL: 99 sortides. 1.254 km. 49.020D+


Apa! A veure què em depara el 2019!! Més Km i més D+!!

RES A FER

No escric res perquè no faig res. Segueixo amb dolors a les plantes dels peus i, per tant, toca paciència. De vegades fa més mal, de vegades menys. Però no hi ha més de 24 hores seguides sense molèsties. Molta gent m'ha recomanat que si això, que si allò, que si allò altre. Si fes cas a tothom, seria un robot o seria milionari. Com que no sóc cap de les dues coses: Paciència. 

Al Matagalls.

Em començaria a desesperar si a l'inici l'any encara segueixo malament. Em faria gràcia tornar a córrer l'Hostrailric, a meitat del mes de febrer. Però pensar en 27km quan estic parat és simplement una utopia. Els dos últims mesos he fet moés tres sortidetes. Una semicaminant al Matagalls (11km i 600+), dues sortides de 7km i uns 270D+ i dues per les vies verdes de Girona i Salt (5 i 6 km). Més que res, per recordar que tinc cames. Res més. Pacència.

Quan hi torni srà com tornar a començar. Però això ja em va passar en fracturar-me i aixafar-me una vèrtebra. I deu ni do  el que he pogut tornar a fer en poc temps. 

PODRIA SER L'ÚLTIM ESCRIT

Podria ser un escrit trist. Però no. Fa mesos em feia tant de mal tot que només pensava en acabar dignament la OCC i deixar-ho. Plegar. De córrer i d’escriure. No tenia ganes ni sentit córrer amb dolor a les lumbars i a les plantes dels peus. Patint. No ho havia dit quasi a ningú però ho tenia al cap. No em volia fer la víctima abans d'hora. Ja tenia pensat més o menys quines serien les darreres paraules. 

Entrenava com podia, en silenci. I per què ho explico? Perquè no. Perquè no ho deixaré. Ni de córrer ni d’escriure. 

Podria ser l'últim escrit. Però no. De vegades fa mandra escriure per quatre o cinc persones que em llegeixen de veritat. Però per aquests seguiré. I per què un dia, repassant el meu passat, hi hagi constància dels meus pensaments en diferents èpoques. 

Esforç i alegria. foto: Albert Roura. 

Podria estar escrivint que ja no correré més. Però no. De vegades, fa mandra córrer. Amb fred. Amb calor. Però pels que sempre esperen que arribi, seguiré. I perquè m’agrada. M'agrada gaudir interiorment del petit instant en creuar la meta després d’un esforç. Els nervis. Aixecar-se aviat. De tants i tants dies entrenant per aquest moment. De descobrir llocs nous. De repetir rutes que em fan obrir la boca a cada passada. De millorar-me. De compartir quilòmetres amb amics.

Magnetoteràpia.

El temps ho posa tot a lloc. Amics i molèsties. Tot allò dolent, a fora. Fer una bona selecció. D'amics. que les molèsties no es trien. I poc a poc, segur que tot s’anirà aclarint. De moment, porto un mes aturat. Sense entrenar ni un metre. Esperant que la fascitis plantar marxi. He anat a rehabilitació a Sanna i tot i que m’ha baixat notablement el dolor, encara sembla que trepitgi vidres a cada passa. I al matí, quedi camini sobre ganivets. Cada dia em desperto pensant, “aviam avui…”. I res. Però no hi ha pressa. Aques mal ja el vaig patir i superar. I els paisatges segueixen esperant. I seguiran esperant. I hi seguiré anant. 

Gel a les plantes dels peus.

OCC 2018

Spoiler: Arribada a la meta. Foto: Albert Roura. 

Un sempre podria trobar algun “però” en una cursa. Que si allà hagués fet això o allò. Però aquesta cop només es podrà deduir entre línies, perquè estic més que satisfet del resultat final. Arribada a la meta i amb 41 minuts de temps millor que fa quatre anys amb 3km més. No es pot demanar massa més. 

Anava a la OCC amb alguns dubtes a l’esquena i a les plantes del peus. Amb alguns entrenaments més curts dels que hauria tocat però convençut que podia sortir bé. Marxava amb els meus pares pràcticament 5 dies abans per aprofitar l’estada a Chamonix, al peu del Mont Blanc, el cim més alt dels Alps. els primers dies vam fer turisme, a la Mer de Glace, a le Brevent i al refugi de tete Rousse. Aquí ens vam trobar l’Òscar Cadiach, el primer català que ha pujat als catorze cims de més de 8.000 metres d’alçada sense necessitar oxigen artificial. 

Amb els meus pares i l'Òscar Cadiach.

I el dijous al matí sona el despertador a dos quarts de cinc de la matinada. na hora més tard, marxem cap a Orsieres, Suïssa, on comença la cursa. Per davant, una ruta de 56 km i uns 3.500 metres de desnivell positiu, creuant la frontera i amb tres ascensions de pànic i dues de més “suaus”. Els dies abans anava mirant les aplicacions per saber la climatologia. sempre anunciava pluja. Molta pluja i moltes hores. Però, a la sortida, res de res. Això sí, el cel tapat.

Corredors i companys. Foto: Albert Roura. 

Quan passa un quart de nou del matí hi ha la sortida. Quina gentada. corrent i pels carrers animant. La primera dificultat és arribar fins a Champex. És un lloc preciós, amb un llac i casetes de fusta. L’aproximació es fa amb constants pujades i alguna baixada. Passem per diversos poblets de dibuixos animats. Casetes, amb infants que volen que els hi toquis la mà i gent gran que fa sonar les campanes. Tothom està encantat amb el pas de la cursa. En una corba, la ràdio d’un cotxe fa sonar “The final Countdown” d’Europe. Els primers quilòmetres es fan envoltats de corredors a tot arreu i s’ha de vigilar de no trepitjar ningú, que cap bastó et faci entrebancar i que cap esportista et talli el ritme incipient que intentes mantenir. Per arribar a Champex seguim algun trams diferent a fa quatre anys. Això fa que hi arribem amb algun quilòmetre més que aleshores. Em trobo amb en la Mònica, l’Anna, en Charles i en Xevi O. Van xerrant. A Champex, omplo un bidó d’aigua hi segueixo. Després sabré que anava el 730è classificat, creia que de 1.200 corredors però resulta que acaben la cursa més de 1.500 participants.

En Charles tira endavant i el trio Anna, Mònica i Xevi van per darrera, sempre junts. Sembla que no, però ja hem fet 700 metres positius i uns 10 km. Toquen uns km de pla i en surten molt ràpid sense ser-ne conscient. Estic pendent de la gran primera pujada, a la Giete. Buff És un corriol que va serpentejant. Inacabable. Vaig avançant gent. Molta. Pràcticamrnt a cada corba hi ha algú aturat. Alguns amb rampes, altes buscant coses a la motxilla, alguns asseguts en un tronc i altres buscant respirar. Estrany. Han sortit massa ràpid? Al km 18 avanço en Charles. Arribo al control del km 20, en un refugi on tenen música màquina a tot drap, entre vaques i cavalls pasturant. A les cames hi he sumat 1.000+ més de desnivell. Després sabré que vaig el 613è. La màquina lectora del xip del dorsal no funciona i ens tenen aturats, en fila, fins que un voluntari porta un altre aparell. Torno a omplir un bidó d’aigua.  

Pas per Trient. Foto: Albert Roura. 

Comença a una baixada llampec fins a Trient, un petit poble amb una església de color rosa. Allà hi ha els meus pares, serà al km 26. La baixada és majoritàriament per una pista ampla que permet correr molt, combinada amb corriols plens d’arrels i pedres lliscoses. No plou però segueix tapat. Vaig ben xop. No sé com puc suar tant. És l’humitat? No veig ningú tant empapat.

Arribo a Trient realment sencer. Començo a veute companys que  s’han desplaçat des de girona per animar-nos. hi ha l’Oscar, l’Ignasi i l'Albert que em fa fotos. Distingeixo els meus pares. Una salutació petita i cap a l’avituallament. Just abans, algú veu el meu dorsal. sobre la bandera espanyola que l’organització ens ha posat, hi duc enganxada una estelada, gràcies a les gestions d'en Xevi M. Algú del públic ho veu. “Osti quin dorsal més ben parit! Visca Catalunya!”, comença a cridar la gent. Hi ha molts catalans a tot arreu. A la OCC, 75 corredors som catalans. També duc un llaç groc a la motxilla que m'ha deixat la meva mare. Que injust que hi hagi gent a la presó o lluny del seu país només perquè van permetre votar al poble. 

Arribant a Trient. Foto: Quim Carreras.

Omplo els dos bidons i agafo molts talls de plàtan. No sé si cinc o sis. I molts talls de xocolata negra. També sis o sis. Hi ha molta gent aturada xerrant i comentant la jugada. He entrat a la carpa de l’avituallament el 591è. 

Conscient que ve una nova pujada destralera, surto caminant, an un noi vestit de ver que es posarà darrera meu i serà la meva ombra durant molta estona. Hi ha un km de pla que faig xino xano fins que de cop, un corriol ens convida a sumar desnivell positiu. L’ascensió serà d’uns 800 metres positius. Ja no hi ha núvols i el sol treu el nas. Em pica al clatell. Com una massa. A veure si encara trobaré a faltar la crema solar. La pujada és com una repetició de la primera, però ja no hi ha cadàvers a les corbes. Vaig avançant gent. Amb el noi de verd sempre darrera meu. Si jo n’avanço dos, ell també. Ara un, ell també. Si jo freno una mica, ell també. Em fa sentir comòde. És com un escuder. No sé qui és ni ho sabré. Al cap em venen cançons que tinc al cotxe. que si Zoo, que si la Pegatina, Doctor Prats,  Bongo Botraco.... Vaig mentalment molt bé i repetint-me “fa vuit mesos que tenia aquesta data al cap i fa quatre anys que volia repetir la cursa. Vuit mesos. Quatre anys. Vuit mesos, quatre anys”.  

Arribada a Vallorcine. foto: Quim Carreras.

Al km 30 arribem al control de Tseppes, pràcticament ja a la frontera amb França. Dic “arribem" perquè també hi ha amb mi l’ombra verda. Vaig el 506è i em noto perfecte. Anar avançant gent dona molta moral. Aquí no hi ha res per agafar aigua, o sigui que segum. encara queda un trosset de pujada fins a Catogne i després ja un descens allargassat fins a Vallorcine, que serà el km 36. La meva ombra verda continua seguint-me, mentre seguim avançant gent. És, fins i tot, divertit. Portem uns tres km de baixada i a més de corredors, també ens trobem alguns excursionistes que fan la volta al Mont Blanc per etapes, carregants amb motxilles descomunals. La baixada és com un seguit de repeticions d'esses que va carregant les cames de mala manera. Al km 33, noto que necessito parar un moment. Trobo un espai a l’esquerra i freno el ritme. El noi de verd es queda darrera, però amb un gest amb la mà li dic que segueixi. Ho fa. Poc després torno a córrer. Durant els següents tres km, per una baixada que en part és un pista d’esquí i en part per un bosc amb entrebancs que et fan estar a l’aguait, veig la meva ombra just a davant. Fins arribar a Vallorcine (km 36), on hi ha el segon gran avituallament i els meus pares. Just a darrer meu hi ha el trio format per la Mònica, l’Anna i en Xevi O. Torno a veure els meus pares. A la classificació sóc el 491è. No m’agrada massa el que hi ha a la carpa. El mateix que a Trient, poca cosa. Agafo novament plàtans, xocolata negra i alguns talls de llonganissa i omplo d’aigua els dos bidons. De fet, no hi ha massa més, alguns talls de formatge, galetes i terrons de sucre. Però res més. En fi.

A Vallorcine. Foto: Quim Carreras.

Surto de la carpa de l’avituallament sabent queveun tram que serà molt dur. Portem uns 2.550 de desnivell positiu i de sobte venen molts km que es poden qualificar com de pla mentider. Seran uns 8 km on caldrà superar el Coll des Montets per una esplanada inacabable que recordo perfectament i arribar a l’Argentiere, per un tram que és diferent al de fa quatre anys. pel mig, uns 300+. Se’m fan eterns,l’Anna, la Mònica i n Xevi se’n van. Ja no els veuré més. Començo a notar les cames i la manca d’entrenaments llargs. Em comença a avançar gent. És desesperant. No puc fer-hi més. Em vaig repetint “vuit mesos, quatre anys, vuit mesos quatre anys”. El sol segueix picant. Al cap començo a fer càlculs. Al km 36 anava 42 minuts millor que fa quatre anys tot i que  per arribar a Champex hi havien afegit 2km de més. Caldrà intentar conversar aquest marge. Estaria més ue satisfet. Arribo al Coll des Montets i m’adreço cap a Argentiere, sense massa bones sensacions. Agafo un gel i una barreta. Em segueix avançant gent. I això d’Argentiere, no arriba mai? finalment veig el poble. Hi ha un avituallament, amb el mateix menjar que els altres. Vaig classificat el 509è.Tinc un bidó buit que omplo de beguda isotònica. Sec en un banc mentre menjo algun plàtan, xocolatada i llonganissa. Fa molta calor. Ara tocarà pujant a la Flegere. La recordo. Serà dur. Molt dur. Seran uns 600+ i uns 5km.

Surto de la carpa i em sebla que el lector del dorsal no pita. Però segueixo. Em fa mandra tirar enrera. Estic una estona pensant… i si no he marcat? I si em desqualifiquen? Acabo preguntant per whatsapp a la família si apareixo pel punt de pas. Mentre reviso el mòbil veig un allau de missatges d'amics i companys de feina que estan seguint la cursa. La Raquel, en Jordi, la Núria, en David, en Miquel... molts. Acabarem! És un no parar de pujar. Els arbres tapen el sol però fa calor. Hi ha diversos ponts de fusta per superar rius i alguna pujada pedregosa xula.  Em passa gent. Com una gota malaia. Un a un. Pujar a la Flegere és etern. Un cartell senyalitza: La Flegere 1h 40 min. Mare meva. Per sort, no serà tanta estona. Finalment arribo al tram de pista d’esquí. Fa molta pendent però almenys es veu, a dalt de tot, la carpa de l’avituallament. Pas a pas, i ara, avançant algú, hi arribo. No m’aturo. Tot el que queda és baixada i tinc aigua de sobres. queden uns 8km i vaig el 541è.

 

La baixada és molt dreta. Majoritàriament per bosc. Els qudríceps estan destrossats i vaig fent com puc. Es fa molt llarg però, al canell, el rellotge em diu que vaig bé de temps. Passo pel mig dde la terrassa d’un bar d’un xalet molt famós. Molta gent anima. sé que sóc a tocar de Chamonix. Recordo els 59 dies estirat al llit en fracturar-me una vèrtebra, o la sang empastifant la cara després de caure de caps entrenant… Com celebraré l’arribada? Toco asfalt. Queden menys de dos km.

Últims metres. Foto: Albert Roura. 

Comparteixo metres amb una noia portuguesa. La gent del poble ens anima. Li dic que corri que ja hi som. Primer no pot, però després esprinta. Jo freno: vull la meta només per mi. Veig el meu pare i la meva mare de lluny. Em filmen, em donen l’estelada. No sé què fer, faig volar la bandera i arribo amb cara d’orgasme. El 548è. Una xifra que m’és absolutament igual, però que és aquesta.  Ja està, les mans a les cuixes i a pensar en tot el que he passat. L’Albert em fa fotos. Són brutals. Pregunto per en Xevi M. i en Sergio. Han fet una carrera tant bèstia que no els he ni vist. I en Toti, 32è. Enhorabona. Com el trio. Al cap d’una estona arribarà en Charles. A l’arribada hi ha la Caitlin, en Toti i en Tobi. I el pare d’en Kilian. Anem xerrant. Fua. 41 minuts menys que el 2014. Aquesta xifra sí que m’interessa. Qui m’ho havia de dir!

Arribada. Foto: Albert Roura.

Patiment alegre. Foto: Albert Roura. 

Amb l'Eduard Jornet.

Amb la tropa del club. 

Gràcies Albert per les fotos Tant ben parides! Seguim!

CAP A CHAMONIX

I així de cop començo a preparar les coses que m’he d’endur a Chamonix i m’envolto de dubtes i de nervis. Queda just una setmana per la OCC. Sembla mentida el que ha costat arribar fins aquí, però ja hi sóc. En breu ja marxo a fer uns dies de turisme per la zona abans de la cursa. El tret de sotida serà el 30 d’agost a les 8:15 del matí des d’Orsières (Suïssa) i he d’arribar a Chamonix (França) quan abans millor (55km i 3.500+ tot i que en algun lloc he vist 57 km). Pel mig, un munt de pobles (Champex, Trient, Vallorcine), muntanyes, pujades, baixades, llacs, camins, corriols, vistes impressionants al Mont Blanc, espectadors, caminadors, veïns de poblacions animant a la gent pel nom que llegeixen al dorsal….  

Als llacs de Carançà.

En les darreres setmanes he fet vuit visites als Pirineus, tres als àngels, dos a Sant Grau i dos a Rocacorba. Espero que serveixin. No he fet tants km com caldria però sí que he fet molt de pirineus i molt de desnivell. He visitat diversos cops cims com el Puigmal, Pic de la Dona, Roc Colom, Bastiments, Gra de Fajol…. 

Al Gra de Fajol.

La cursa no la plantejo de cap manera. Només per acabar. Fa uns mesos hauria dit que volia baixar de 9 hores o de no sé quin temps però totes les intencions se’n van anar en orris primer per la castanya al cap que em vaig ventar i després pels dolors a l’esquena. També per la fascitis plantar que cada cop va en augment. Però aquest dijous vinent, hi hagi molèsties o no, és el dia.

Fa quatre anys vaig fer 10 hores i 26 minuts. Seria factible rebaixar aquests temps? No ho sé. Ja es veurà. Dependrà del clima. Aquell 2014 feia molta calor. Massa. Ara però, hi ha alguna previsió que ja indica que plourà. Ja em veig avançant amb les ulleres entelades…. Del 2014 recordo que el Col des Montets, inapreciable al gràfic, se'm va fer molt dur, així com la pujada a la Flegere i el dolor als genolls dels 8km finals de la baixada. I el km final, el més ràpid de tots els que vaig fer a la cursa, amb l'adrenalina a mil, d'alegria. 

De moment però, toca anar mirant el material a endur-me. L’obligatori el trobo excessiu. Que diuen que és per la meva seguetat? Sí. Però en una cursa així… cal que ens facin dur un frontal i piles de recanvi per si les del frontal s’acaben? Això només és un exemple. 

També he de tenir preparat un kit de canícula i un kit de mal temps per si el dia abans ens diuen que és el que caldrà dur. També et fan dur una manta de tèrmica amb una dimensions exactes i cinte per embenatge també de determinat gruix i allargada. En fi. Val més no dir massa res perquè tampoc val la pena.   

Del club som uns quants que hi correm. Taronja i Girona a dojo, capitanejats per en Toti Bes. No dic més noms per no deixar-me’n cap. A més, hi haurà altres amics escampats per les muntanyes que possiblement faran companyia durant alguns km. I, com no, els meus pares als avituallaments. 

Tot el que ja no he fet, ja no ho faré, i per tant no val la pena queixar-se ni lamentar res. Només queda esperar la meva sortida i que m’espereu a l’arribada. Tot el que hi ha al mig depèn només de mi. Apa, ja explicaré. 

(Aquí unes fotos de l’any 2014. Va ser brutal. Per això repeteixo.)  

ÉS EL QUE HI HA

No arribaré en l’estat òptim a la OCC. Després de tants entrenaments verticals se m’ha carregat tota la zona lumbars fins al punt que he hagut de parar de córrer dues setmanes i anar a rehabilitació. A la tercera, només he fet pla i poc quilometratge. Ara he d’acabar la rehabilitació encara amb molèsties a l’esquena. Sobretot, baixant. És el que hi ha i encara sort que només és això. Per no parlar de la fascitis plantar que, per ara, només tiba quan m'aixeco. 

Em faltaran quilòmetres d’entrenament però el mes i mig que queda intentaré, i les lumbars ho permeten fer tants quilòmetres com pugui. Aquests dies després del “paraón”, he anat dos cops als Àngels des de Can Mascort (15,5 km i 400+) per camions i corriols ombrívols per evitar la canícula, i a Rocacorba des d’Adri (13,5 km i 600+) amb els grills xisclant com si no hi hagués demà. Tot amb molèsties a l'esquena, per desconsol meu.

Un dels dies de desconsol.

I darrerament també he fet una volta per Vallter amb en Josep. Inicialment pensava en anar a Mantet i el Costabona, molts quilòmetres en alçada i bastant planers. Però anar al pic de l’Infern em feia gràcia. Per fer-ho una mica més llarg i dur, decidim fer sortida des del telecadira del Xalet fins al Bastiments (2.882m). L’inici té una rampes de ànic i en Josep em dur amb el ganxo. A msura que anem pujant, veiem els diferents aparcaments de la zona col·lapsats de cotxes. La Rambla. En Josep tira molt fort fins al Bastiments. Tot aquest tros no parem, ni al coll de la Marrana. Arribem a dalt en una hora i dos minuts.  Allà xerradeta curta amb l’Esther, que està fent una excursioneta i seguim cap al Freser. És molt pedrAgós i impedeix agafar velocitat. Doncs xino xano, que l’important és fer quilòmetres i desnivell positiu. El camí es va perdent i reapareix sempre en un lloc diferent d’on estem passant. Per parar boig. Doncs anar rectificant. La pujada al Freser (2.835m), de lluny sembla dura però la fem bastant ràpid.

Direcció al Freser.

Ja només ens queda la cresta fins al i de l’Infern i el pic. Hi algun tram una mica tècnic. Amb estimballs a banda i banda. Cap posar el peu al lloc. Anem a poc a poc, intentat no perdre el camí. Hi ha gent a tot arreu. Finalment arribem al pic de l’Infern (2.869m). Té la gràcia que és lluny de tot. De Vallter i de Núria. I, per tant, per pujar-hi requereix una bona ruta. Aquí sí que paem una estona. Però no massa. Hi ha un grup de gent nombrós. Ja baixem direcció al coll de tirapits, gravant-nos algun vídeo. Retallem la baixada i, en lloc d’anar al coll, fem drecera fins una cabana de pedra. D’allà, cap al coll de la Marrana. És bastant de bon passar. La idea és culminar amb una pujada al Gra de Fajol. Però l’esquena comença a fer la guitza amb intensitat. Al coll de lmrrana, dic que no millor no pujar. Baixem fins al cotxe, surten uns 13km i uns 1.100D+, i cap a Tregurà a dinar. Ha estat bé. Ara toca tornar a Vallter i fer més quilòmetres. O a la OCC patiré encara més del ja previst. 

OLLA (DE NÚRIA) TRENCADA 2018

La colla.

Després d'una setmana molt atapeïda, tocava pujar al cremallera per córrer l'Olla de Núria. Portava uns dies dormint poc pel viatge a Andalusia i per concerts i altres activitats. Però som-hi. A les quatre sonava el despertador. Mare meva. Qui em mana anar a fer la cabra? Dutxa, cafè, una mica d'esmorzar i en Pere em recull. Som nou del club i alguns altres companys que seran als cims per animar i donar-nos aigua. També hi haurà els meus pares. La meva mare serà a baix i el meu pare al coll de Nou Fonts.

Xerran amb en Pere, durant la Cursa de les Pedreres. Foto: Núria Gabernet.

Tota la setmana he estat mirant el temps. Jo pessimista ho veia negre. Però els companys deien que no. Que no plouria. Que no faria fred. Que no faria vent. L'organització ens fa dur material obligatori que apunta a una jornada èpica. 

A Queralbs, a punt d'agafar el cremallera. 

Arribem al santuari un xic abans de les vuit del matí, després de pujar al cremallera. Al tren, les típiques tonteries de "qui em mana apuntar-me a la cursa amb la son que tinc... volia destrossar el despertador...." Hi ha l'Oriol Cardona a tocar. Tenim temps per canviar-nos i petar la xerrada abans de passar el control de material. Recollint el dorsal, em trobo la Tina. Comentem la matada que suposa aixecar-se tan aviat. 

A la línia de sortida, amb l'Imma. Foto: Anna Colomer.

Ja sóc a la línia de sortida. El popular Depa ens dona les darreres instruccions. L'organització diu que al Puigmal hi ha quatre graus de temperatura i que el vent és d'uns 30-40 km/hora. Tot plegat sembla ideal. Molt millor això que una bona cleca de sol. L'any passat és el que em va estabornir.

Vaig guarnit amb el paravents que m'ha deixat en Carles. Tret de sortida. Una volteta al santuari, resseguir les pistes d'esquí i cap al Puigmal falta gent. Tota l'estona vaig al ralentí enmig d'una cúrrua multicolor. Les cames pesen una mica de la son i de la pujada al Mulhacén i no és qüestió de rebentar com l'any passat, quan al km 10, entre Finestrelles, Nou Fonts i Nou Creus vaig defallir de mala manera. Fins al punt de vomitar i seure en una pedra una estona per veure com em passaven els corredors.

Pujant al Puigmal. Foto: Guillem Ayats. 

Arribo al Puigmal molt sencer. Hi ha molta boira, fa molt de fred i el vent em tira gotes de pluja a la cara i a les ulleres. Quasi no veig res. Són gotes bastant sòlides. En aquell moment no ho sé, però vaig tres minuts més lent que l'any anterior. 

La baixada cap al Pic Petit del Segre està tota nevada. No veig res, tinc les ulleres entelades i plenes de restes de gotes d'aigua o calamarsa. Les passes les faig amb por per no saber què qui ha a sota. Alguns passen molt ràpid com l'Imma acompanyada d'en Guillem. Altres veig que cauen o patinen. En alguna trepitjada, la neu m'arriba a mig genoll. Lamento que m'hagin quedat les vambes i els mitjons molls per tota la cursa. L'any passat va ser l'únic punt amb neu. Innocent de mi. No sé el que m'espera. El vent cada cop és més fort i m'empeny cap als costats. I segueixo trepitjant neu.  

Faig el Petit Segre i el Segre a ritme còmode, sense cap desgast. Cada cop el cel està més tapat, cau més aigua gelada i el vent és més fort. De sobte, no sé exactament on del Segre em trobo un voluntari de l'organització que diu: "Al coll de Finestrelles us agafem el temps i s'acaba la cursa". Ostia. No ho veig tant greu com per haver de parar. "Hi ha vents molt forts", assegura. Buf. Quina ràbia. Em trobava bé per anar fent convençut que acabaria baixant el temps del 2017. Deu quedar un km. Pràcticament ningú accelera per fer el darrer quilòmetre més ràpid avançant altres corredors. 

Arribem al punt de control. Ens expliquen que més endavant els voluntaris havien d'esperar estirats a terra per la virulència del vent fred. Doncs res, cap a Núria des d'allà. Cada cop ens plou més. Intento avisar els pares que ja venim. Vaig xop. L'Imma, en Pere, en Pepe, en Xevi, en Marc i en Charles van baixant. La Tina ha quedat tercera i la Carla desena. Si la Carla arriba a poder seguir la cursa, tenint en compte que quedaven moltes baixes, segur que avançava llocs.

A Núria, ben xop. Foto: Anna Colomer.

Els companys del club que eren pels cims esperant-nos, també baixen: en Sergio, l'Oscar, l'Ignasi... També en Guillem. A baix arribo moll com un ànec. El meu pare no agafa el telèfon. Fins que acaba arribant empapat. confirma que per allà l Nou Fonts plou molt i fa molt de vent i fred. Marxem pitant. Marxo amb el meu pares. Els del club es queden a dinar i, com que deuen tenir les cames fresques, a la tarda pugen al Taga.

En fred, la decisió de l'organització va ser ser l'encetada. Si el meu pare ho veia pelut, és que realment era un perill. I només hauria faltat una desgràcia. Millor sempre tirar de precaució i de seguretat que haver de lamentar i maleir. Millor a la muntanya ser conservador que valent. No és la vida d'un, si no la d'un i la dels altres. La de tots. Qui juga amb això?

I ara què? No tinc prevista cap cursa abans de la OCC. Hauria de seguir fent entrenaments llars i en alçada. A veure què planifico. Idees?

MULHACÉN

Els tres al cim.

Sota la conducció del meu germà, ens plantàvem a la població granadina de Capileira, a la comarca de l’Alpujarra, en un tres i no res. L’endemà mateix ja tocava pujar al Mulhacén (3.479m), el cim més alt de la península ibèrica. Als peus de Sierra Nevada. Temps per treure el nas pel poble, tot pintoresc i de cases blanques que taquen el verd de les muntanyes, cap a sopar i dormir. En aquest poble, hi ha molts hotels i molts restaurants. A l’estiu deu està ple. Com la resta de petits poblets de l’Alpujarra. A prop hi ha Lanjarón. Sí, el poble de la deu d’aigua.

A la Virgen de las Nieves. 

Mirant les prediccions del temps, no pinta massa bé. Les temperatures són sota zero al cim i amb una sensació de fins a -12 graus. Però posem el despertador al la intenció de provar-ho. Carregats com mules anem al punt on un autobús ens ha de fer de llançadera i acostar-nos a la falda del cim. Però no. No es presenta. Plou una mica i això, per ells, és motiu suficient per anul·lar el tranport. Entre indignats i incrèduls, tornem a l’hotel. No hi podem fer res. Sort que hi ha un dia més, l'endemà. Per tant, tenim el dia per fer qualsevol altra cosa. Primer anem a l’estació d’esquí de Sierra Nevada (encara hi ha molta neu). Ens acostem a peu a la Virgen de las Nieves i intuïm on hi podria haver el Pico Veleta. El vent és gèlid. A continuació, unes tapes a Granada, una segona volta per Capileria, a sopar i a dormir. 

Segon intent. Aquest cop sí, el conductor es presenta i ens puja amb una furgoneta a tots els qui esperem. Som menys i no ha agafat l'autobús. Hi ha dos noruecs, un polac, un granadí, un gallec i tres catalans: el meu pare, el meu germà i jo. El vehicle fa una ruta que, ben fàcilment, també podriíem haver fet a peu, però bé. 

Pujant, amb el meu pare.

Comencem a caminar per una pista ampla per on hi podrien passar cotxes. L’ascensió no té una pendent exagerada fins que prenen un desviament. La ruta comença a enfilar-se. Em noto les cames al 100%. Cap rastre de la fascitis a les plantes dels peus ni cap molèstia a les ingles. Llàstima que vaig carregat com un burro amb una motxilla plena de material d’hivern i la roba de pujar a l'Elbrus -o posada o a la motxilla-. L’itinerari és accessible, senzill i sense pèrdua. Anem creuant-nos amb la resta de personal que havia pujat amb nosaltres a la furgoneta.

Paradeta al fals Mulhacén.

Pràcticament no toquem neu. Porto els grampons per res. Fa vent suau en algun punt i la boira va i ve. Sense adornar-nos ja arribem al fals Mulhacén (també conegut com a Mulhacén II). Carai. Ni suo. L’ascens a l’autèntic Mulhacén ja quasi és un passeig. Com d’altra banda, la resta de pujada. Per tant baixo una mica i torno a pujar. Així sumo algun metre més de desnivell positiu. Ens fem fotos enmig de la boira. No es veu absolutament res de l’entorn. Som al Mulhacén com podríem ser al Bastiments. Devem estar sota zero però sense guants. Mengem i bevem una mica i avall que fa baixada. És impossible anar a buscar algun tres mil de l’entorn. La furgoneta ens espera i el temps pot fer-nos alguna mala passada si comencem a carenar sense vista ni massa orientació.

El meu germà i el meu pare, al cim.

El descens es fa desfent la pujada. Al fals Mulhacén hi ha dues cabres. M’hi acosto i faig algunes fotos ben a prop. Fugen esporugides però sense pressa. Semblen cabres ibèriques. Anem a buscar un antic niu d’ametrelladora. Es va fer servir durant la guerra civil. Quin "privilegi" de lloc. Allà on està, a uns 2.750m, sí que hi ha una bona vista. Es pot controlar una zona molt àmplia. Seguim baixant. Queda una hora perquè vingui la furgoneta. Veig un caminet que fa pujada i m’hi enfilo. Un cop allà, veig que, no massa més lluny, hi ha un altre pic. Estic per una zona amb una alçada d’entre 2.500 i 2.700m. Un dels pics es diu Prado Llano, el segon. El primer és més alt (segons el meu gps i el mapa de paper) però no sé trobar el nom. 

Dues cabres (ibèriques?), a 3.000 metres. 

Si estigués baixant estaria per la pista ampla o ja esperant el vehicle. En aquest turó, hi trobo un espectacle. Unes cabres enormes amb unes banyes d'espant. Deuen no entendre res. A aquest cim si que no hi deu anar ningú. Es van apartant sense perdre'm de vista. Sobretot la cabra més gran. Faig algunes fotos apropant-me en silenci i caminant poc a poc. Tenen les banyes molt més grans que les altres que he vist abans. Són cabres monteses. 

Tres cabres monteses.

Ha valgut molt la pena desviar-me. Torno a buscar el camí en content i mig corrent d'emoció, tot i que amb les botes, poca cosa puc fer si no em vull destrossar les plantes, els dits i tot el que hi hagi. 

Al cim de Prado Llano. 

El desviament m’ha fet sumar metres de desnivell i, sobretot, veure aquests animals campant lliures. Al final, he sumat 20’5 km i 1.100D+. Ja només toca tornar a casa. Aquest diumenge toca córrer l’Olla de Núria si el temps ho permet. Veure’m si l’ascensió al Mulhácen del dimecres haurà anat bé o no. 

Aquí unes foto més: 

Capileira. 

El meu pare. 

El meu germà.