divendres, 23 de febrer de 2018

HOSTRAILRIC 2018

El perfil.
Vaig caure el 29 de gener. La cara va picar directa amb el terra. Vaig començar a sagnar i em van dur a urgències. La castanya em va afectar les cercivals, l'espatlla i el nas, que em van cosir amb sis punts. Estava inscrit a la Hostrailric del 18 de febrer. Però la caiguda em va deixar destrossat. Deu dies parat a casa. I en tornar a sortir a córrer, el dolor i les estrebades a l'espatlla i a les cervicals em feien pensar que no podria anar a Hostalric.
La mà mentre m'eixugava la sang.
Va arribar un moment, quan ja només quedaven uns dies, que vaig decidir renunciar perquè no em veia capaç d'aguantar 27km amb dolor. Vaig escriure l'organització i em van posar totes les facilitats. Però un últim entrenament de només 5km i en pla em va fer canviar els pesaments. Vaig decidir presentar-me la sortida i ja veuria a mig fer si anava fent. I no va anar malament. 

Amb en Marc i en Josep anàvem a Hostalric en cotxe. Al pàrquing vam xerrar una estona amb en Sergi. Havíem arribat molt d'hora. Salutacions a algun altre conegut, com en Josep i l'Esther i cap a la sortida. Una mica de nervis i pam, a córrer com bojos per un km d'asfalt que picava cap avall. 


El recorregut era ple de petites pujades dures. I baixades de vertigen. Al km.4 en un descens, la dificultat per baixar era tal, que la gent es parava i es va generar un tap. El terra era moll per la pluja dels darres dies. Normalment els taps passen això en pujades! Ens vam trobar una pujada conometrada al km 7,5. D'1 quilòmetre. El més ràpid s'enduria un pernil. Òbviament no vaig ser jo. Ho fa un noi en 7:07. Mare meva... el ritme era molt lent. Clarament, mostra la duresa del tram. Jo ho vaig fer en 11:04. Quan portava una hora, vaig començar a fer càlculs per mirar si podia millorar el termps de l'any passat. En aquells moments, no sabia que hi havia un tram del recorregut diferent. Molt diferent. Com que no ho sabia, no entenia que estigués anant més lent, quan em notava molt bé.

Pujadot. Foto: Aina Berenguer.
Les primeres molèsties a l'espatlla no les vaig notar fins cap al km 12. Però poca cosa. Vaig fer el braç més rígid per no balancejar-lo. Anava coincidint amb diferents corredors. Passava allò típic que a les pujades m'atrapaven i a les baixades els atrapava. I això que anava amb compte. No volia ni un sol ensurt que em fes recordar la caiguda de dies enrera Hi havia tres trams amb cordes. Dos per baixar i un per pujar. Tot plegat, dibuixava un llarg traçat on no hi havia quasi res de pla pla: o pujades o baixades. Al km 15, vaig passar de llarg unes cintes que marcaven un gir a l'esquerra. Quan ja duia uns tres-cents metres de baixada em vaig adonar que no veia les cintes i vaig frenar. I més quan vaig veure un noi que pujava caminant. Vam girar i vam pujar i aturar un tercer corredor que t'ambé nava pel camí rroni. Finalment vam trobar el punt del gir. A seguir.
Pujada infernal final. Foto: Núria Gabernet
 Cap al km 18 em vaig trobar en Jordi, amb rampes a les cames. Em va confirmar que el recorregut era més dur que el 2017, amb més corriols i més desnivell positiu. Menys mal. Jo anava bastant bé i vaig tirar endavant. A la segona hora ja venia que fer un temps inferior a l'any anterior era impossible. Qui sap què hagués passat amb l'itinerari calcat. Amb un gol a la mà esquerra encara balancejava menys el braç. Cap al km 21, les notava una mica molèties als dos costats del coll: les cervicals. Però res important. I la part més dura ja havia passat. Van començar espais planers amb alguna pujada i la seva corresponent baixada. Cap al km 23 vam arribar a una pista. Era l'inici d'un tram d'uns tres km, que ja hi era l'any passat, envoltats primer de camps i després de bosc. El camí és ample i planer i es fa avorrit, sobretot si es va sol. Però ja anava pensant en l'ascensió final al castell d'Hostalric, una autèntica paret. Són 500 metres al 24%. Es fan molt durs, però saps que són els últims, paciència i anar fent. Al final, vaig aturar el crono en 3 hores i 29 minuts. Quatre fotos, amb els companys del club, moltes maduixes a l'avituallament, un entrepà de botifarra i cap a casa força content. 
Arribada a meta. foto: Marc Elias.

Hauria pogut estar al sofà amb els gats però havia fet 27km i uns 1400D+, pensant ja en la Marató de muntanya del Cap de Creus, que m'ha tocat al sorteig i en l'OCC que també m'ha tocat. Estaven a la meva petita carta als Reis. Abans però, toca correr una cursa ue em fa especial il·lusió, la Montserrat Skyrace (25km i 1500D+), el 4 de març. L'any passat en Juli em va parlar tant que m'hi vaig apuntar. Els dorsals van volar però he estat afortunat en la llista d'espera. Veurem si la canal de Sant jeroni és tant espectacular com diuen.  
Amb en Marc, la Núria i en Josep.