OLLA (DE NÚRIA) TRENCADA 2018

La colla.

Després d'una setmana molt atapeïda, tocava pujar al cremallera per córrer l'Olla de Núria. Portava uns dies dormint poc pel viatge a Andalusia i per concerts i altres activitats. Però som-hi. A les quatre sonava el despertador. Mare meva. Qui em mana anar a fer la cabra? Dutxa, cafè, una mica d'esmorzar i en Pere em recull. Som nou del club i alguns altres companys que seran als cims per animar i donar-nos aigua. També hi haurà els meus pares. La meva mare serà a baix i el meu pare al coll de Nou Fonts.

Xerran amb en Pere, durant la Cursa de les Pedreres. Foto: Núria Gabernet.

Tota la setmana he estat mirant el temps. Jo pessimista ho veia negre. Però els companys deien que no. Que no plouria. Que no faria fred. Que no faria vent. L'organització ens fa dur material obligatori que apunta a una jornada èpica. 

A Queralbs, a punt d'agafar el cremallera. 

Arribem al santuari un xic abans de les vuit del matí, després de pujar al cremallera. Al tren, les típiques tonteries de "qui em mana apuntar-me a la cursa amb la son que tinc... volia destrossar el despertador...." Hi ha l'Oriol Cardona a tocar. Tenim temps per canviar-nos i petar la xerrada abans de passar el control de material. Recollint el dorsal, em trobo la Tina. Comentem la matada que suposa aixecar-se tan aviat. 

A la línia de sortida, amb l'Imma. Foto: Anna Colomer.

Ja sóc a la línia de sortida. El popular Depa ens dona les darreres instruccions. L'organització diu que al Puigmal hi ha quatre graus de temperatura i que el vent és d'uns 30-40 km/hora. Tot plegat sembla ideal. Molt millor això que una bona cleca de sol. L'any passat és el que em va estabornir.

Vaig guarnit amb el paravents que m'ha deixat en Carles. Tret de sortida. Una volteta al santuari, resseguir les pistes d'esquí i cap al Puigmal falta gent. Tota l'estona vaig al ralentí enmig d'una cúrrua multicolor. Les cames pesen una mica de la son i de la pujada al Mulhacén i no és qüestió de rebentar com l'any passat, quan al km 10, entre Finestrelles, Nou Fonts i Nou Creus vaig defallir de mala manera. Fins al punt de vomitar i seure en una pedra una estona per veure com em passaven els corredors.

Pujant al Puigmal. Foto: Guillem Ayats. 

Arribo al Puigmal molt sencer. Hi ha molta boira, fa molt de fred i el vent em tira gotes de pluja a la cara i a les ulleres. Quasi no veig res. Són gotes bastant sòlides. En aquell moment no ho sé, però vaig tres minuts més lent que l'any anterior. 

La baixada cap al Pic Petit del Segre està tota nevada. No veig res, tinc les ulleres entelades i plenes de restes de gotes d'aigua o calamarsa. Les passes les faig amb por per no saber què qui ha a sota. Alguns passen molt ràpid com l'Imma acompanyada d'en Guillem. Altres veig que cauen o patinen. En alguna trepitjada, la neu m'arriba a mig genoll. Lamento que m'hagin quedat les vambes i els mitjons molls per tota la cursa. L'any passat va ser l'únic punt amb neu. Innocent de mi. No sé el que m'espera. El vent cada cop és més fort i m'empeny cap als costats. I segueixo trepitjant neu.  

Faig el Petit Segre i el Segre a ritme còmode, sense cap desgast. Cada cop el cel està més tapat, cau més aigua gelada i el vent és més fort. De sobte, no sé exactament on del Segre em trobo un voluntari de l'organització que diu: "Al coll de Finestrelles us agafem el temps i s'acaba la cursa". Ostia. No ho veig tant greu com per haver de parar. "Hi ha vents molt forts", assegura. Buf. Quina ràbia. Em trobava bé per anar fent convençut que acabaria baixant el temps del 2017. Deu quedar un km. Pràcticament ningú accelera per fer el darrer quilòmetre més ràpid avançant altres corredors. 

Arribem al punt de control. Ens expliquen que més endavant els voluntaris havien d'esperar estirats a terra per la virulència del vent fred. Doncs res, cap a Núria des d'allà. Cada cop ens plou més. Intento avisar els pares que ja venim. Vaig xop. L'Imma, en Pere, en Pepe, en Xevi, en Marc i en Charles van baixant. La Tina ha quedat tercera i la Carla desena. Si la Carla arriba a poder seguir la cursa, tenint en compte que quedaven moltes baixes, segur que avançava llocs.

A Núria, ben xop. Foto: Anna Colomer.

Els companys del club que eren pels cims esperant-nos, també baixen: en Sergio, l'Oscar, l'Ignasi... També en Guillem. A baix arribo moll com un ànec. El meu pare no agafa el telèfon. Fins que acaba arribant empapat. confirma que per allà l Nou Fonts plou molt i fa molt de vent i fred. Marxem pitant. Marxo amb el meu pares. Els del club es queden a dinar i, com que deuen tenir les cames fresques, a la tarda pugen al Taga.

En fred, la decisió de l'organització va ser ser l'encetada. Si el meu pare ho veia pelut, és que realment era un perill. I només hauria faltat una desgràcia. Millor sempre tirar de precaució i de seguretat que haver de lamentar i maleir. Millor a la muntanya ser conservador que valent. No és la vida d'un, si no la d'un i la dels altres. La de tots. Qui juga amb això?

I ara què? No tinc prevista cap cursa abans de la OCC. Hauria de seguir fent entrenaments llars i en alçada. A veure què planifico. Idees?