MARATÓ CAP DE CREUS 2018

Amb els companys, abans de sortir.

No va ser la meva millor cursa. Sabia que no seria bona, però no pensava que agonitzaria tant. La manca d'entrenaments per motius ja explicats i la calor que sobtadament va irrompre just el dia de la cursa, després de dies ennuvolats i pluja, van actuar com a còctel demolidor. 

La ruta.

El recorregut me'l coneixia, quasi de pe a pa, sobretot la primera part. A la sortida ja vaig perdre de vista en Nelson, en Tayssir, en Charles, en Xevi i en Pere. Els quatre primers km eren el que es coneix com a "fals pla". Després venia la salvatjada de pujar fins al castell de Verdera. En alguns moments havíem de fer cua pels taps que es produien. A la baixada i el carril bici fins al Port de la Selva, corria amb contensió. Sabia que les cames patirien al final. Però no que tot plegat seria tant cruel. 

Al castell de Verdera. Foto: Mike Steegmans.

Del Port de la Selva a Cadaqués, hi havia mil i una pujades inacabables. Primer per sortir de Cala Tamariua i després per arribar fins al Puig Bufadors. Els núvols inicials van desaparèixer i la suor em començava a negar la cara i els ulls. Fins al punt d'haver de parar a assecar-me la cara en més d'una ocasió. Pel mig, una sorpresa afraïda amb l'avituallament de l'Àngels a l'alçada de Tavellera. Des de Puig Bufadors fins a Cadaqués hi havia un descens pedregós que exigia la màxima concentració per no enviar el turmell l cementiri. En arribar a Cadaqués, la cara d'alegria que havia mostrat als meus pares a Sant Pere de Rodes i a Port de la Selva ja havia desaparegut. Vaig seure a treure'm pedres i sorra de dins de les vambes. Content de veure en Jordi a l'avituallament. Cadaqués és com un seleccionador de corredors. Només aquí, 44 persones van plegar. El qui havia estat líder, en Samuel, el primer. 

Sortint de Cala Jòncols. Foto: Ferran Soler. 

A Cadaqués, els qui van més "fomuts" tiren la tovallola. És on ho vaig fer l'any passat. Enguany, vaig seguir endavant. Pràcticament a càmera lenta vaig passar pels carrers estrets que formen les cases blanques i, de nou, va tocar pujar amunt. Ara a pel Puig Sa Cruïlla. La calor apretava de valent. Estava fos. Anar fins a dalt va ser el primer dels torments de la jornada. La baixada fins a cala Jòncols la vaig fer al ralentí. Tenia poca energia, per no dir zero, i encara quedava molt per arribar al destí. A cala Jòncols hi havia en Jaume. "Sembles un cadàver" va dir. Ben cert. I així, mig mort, cap a cala Montjoï. Podria semblar fàcil: De cala a cala, hauria de ser per terreny pla. Però no. 

Anar de cala en cala. Foto: Mountain Raw.

Era un trencacames descomunal. Em vaig trobar en Josep. Em volia esperar a cala Montjoï però la meva tardança el va portar a acostar-se fins a trobar-me. Jo agonitzava. Ell es va quedar darrera i vam anar fent junts. Com tortugues. Sentia l'Enric cridant per animar-me. Semblava a tocar però la lentitud va portar-me a sentir-lo, ben bé, uns vint minuts abans d'arribar a on era ell.

Pel camí de ronda amb en Josep. Foto: Mike Steegmans.

Juntament amb en Josep i l'Enric, faríem tot el recorregut fins a la meta. Si queia a terra, sabia que em recollirien. Gràcies per acompanyar-me i comprendre la meva necessitat de silenci. A l'avituallament de Cala Montjoï hi havia l'Ignasi que em va omplir el bidó. També en Marc. Van creuar quatre paraules i a continuar. Recordava la duresa del darrer tram, fins al Puig de les Gates. Una pujada allargassada que es va fer infinita i  sense un sol arbre suficientment gros com per fer ombra. Com un degoteig, des de Cadaqués, m'anava avançant gent i gent. La darrera baixada i el tram de riera el vaig fer miserablement, ja sí, sabent que almenys arribavaria a la meta. Un paratge tant espectacular i una ruta tant aconseguida no mereixien el meu mal estat de forma.

Agonitzant cap al Puig de les Gates. Foto: Josep Bosch.

El Paradís i l'espectacular ruta creada per Klassmark, conformen una cursa que enganxa. M'hi havia apuntat per això. I per treure'm l'espina de les dues anteriors edicions. El 2014 era la meva primera marató i prou vaig fer en acabar i ara tocava millorar el temps. Ho vaig fer, però per molt poc. I l'any passat, vaig plegar a Cadaqués agonitzant per la calor. No sé si m'he tret l'espina...

La meta. Foto: Pau Fajol.