MULHACÉN

Els tres al cim.

Sota la conducció del meu germà, ens plantàvem a la població granadina de Capileira, a la comarca de l’Alpujarra, en un tres i no res. L’endemà mateix ja tocava pujar al Mulhacén (3.479m), el cim més alt de la península ibèrica. Als peus de Sierra Nevada. Temps per treure el nas pel poble, tot pintoresc i de cases blanques que taquen el verd de les muntanyes, cap a sopar i dormir. En aquest poble, hi ha molts hotels i molts restaurants. A l’estiu deu està ple. Com la resta de petits poblets de l’Alpujarra. A prop hi ha Lanjarón. Sí, el poble de la deu d’aigua.

A la Virgen de las Nieves. 

Mirant les prediccions del temps, no pinta massa bé. Les temperatures són sota zero al cim i amb una sensació de fins a -12 graus. Però posem el despertador al la intenció de provar-ho. Carregats com mules anem al punt on un autobús ens ha de fer de llançadera i acostar-nos a la falda del cim. Però no. No es presenta. Plou una mica i això, per ells, és motiu suficient per anul·lar el tranport. Entre indignats i incrèduls, tornem a l’hotel. No hi podem fer res. Sort que hi ha un dia més, l'endemà. Per tant, tenim el dia per fer qualsevol altra cosa. Primer anem a l’estació d’esquí de Sierra Nevada (encara hi ha molta neu). Ens acostem a peu a la Virgen de las Nieves i intuïm on hi podria haver el Pico Veleta. El vent és gèlid. A continuació, unes tapes a Granada, una segona volta per Capileria, a sopar i a dormir. 

Segon intent. Aquest cop sí, el conductor es presenta i ens puja amb una furgoneta a tots els qui esperem. Som menys i no ha agafat l'autobús. Hi ha dos noruecs, un polac, un granadí, un gallec i tres catalans: el meu pare, el meu germà i jo. El vehicle fa una ruta que, ben fàcilment, també podriíem haver fet a peu, però bé. 

Pujant, amb el meu pare.

Comencem a caminar per una pista ampla per on hi podrien passar cotxes. L’ascensió no té una pendent exagerada fins que prenen un desviament. La ruta comença a enfilar-se. Em noto les cames al 100%. Cap rastre de la fascitis a les plantes dels peus ni cap molèstia a les ingles. Llàstima que vaig carregat com un burro amb una motxilla plena de material d’hivern i la roba de pujar a l'Elbrus -o posada o a la motxilla-. L’itinerari és accessible, senzill i sense pèrdua. Anem creuant-nos amb la resta de personal que havia pujat amb nosaltres a la furgoneta.

Paradeta al fals Mulhacén.

Pràcticament no toquem neu. Porto els grampons per res. Fa vent suau en algun punt i la boira va i ve. Sense adornar-nos ja arribem al fals Mulhacén (també conegut com a Mulhacén II). Carai. Ni suo. L’ascens a l’autèntic Mulhacén ja quasi és un passeig. Com d’altra banda, la resta de pujada. Per tant baixo una mica i torno a pujar. Així sumo algun metre més de desnivell positiu. Ens fem fotos enmig de la boira. No es veu absolutament res de l’entorn. Som al Mulhacén com podríem ser al Bastiments. Devem estar sota zero però sense guants. Mengem i bevem una mica i avall que fa baixada. És impossible anar a buscar algun tres mil de l’entorn. La furgoneta ens espera i el temps pot fer-nos alguna mala passada si comencem a carenar sense vista ni massa orientació.

El meu germà i el meu pare, al cim.

El descens es fa desfent la pujada. Al fals Mulhacén hi ha dues cabres. M’hi acosto i faig algunes fotos ben a prop. Fugen esporugides però sense pressa. Semblen cabres ibèriques. Anem a buscar un antic niu d’ametrelladora. Es va fer servir durant la guerra civil. Quin "privilegi" de lloc. Allà on està, a uns 2.750m, sí que hi ha una bona vista. Es pot controlar una zona molt àmplia. Seguim baixant. Queda una hora perquè vingui la furgoneta. Veig un caminet que fa pujada i m’hi enfilo. Un cop allà, veig que, no massa més lluny, hi ha un altre pic. Estic per una zona amb una alçada d’entre 2.500 i 2.700m. Un dels pics es diu Prado Llano, el segon. El primer és més alt (segons el meu gps i el mapa de paper) però no sé trobar el nom. 

Dues cabres (ibèriques?), a 3.000 metres. 

Si estigués baixant estaria per la pista ampla o ja esperant el vehicle. En aquest turó, hi trobo un espectacle. Unes cabres enormes amb unes banyes d'espant. Deuen no entendre res. A aquest cim si que no hi deu anar ningú. Es van apartant sense perdre'm de vista. Sobretot la cabra més gran. Faig algunes fotos apropant-me en silenci i caminant poc a poc. Tenen les banyes molt més grans que les altres que he vist abans. Són cabres monteses. 

Tres cabres monteses.

Ha valgut molt la pena desviar-me. Torno a buscar el camí en content i mig corrent d'emoció, tot i que amb les botes, poca cosa puc fer si no em vull destrossar les plantes, els dits i tot el que hi hagi. 

Al cim de Prado Llano. 

El desviament m’ha fet sumar metres de desnivell i, sobretot, veure aquests animals campant lliures. Al final, he sumat 20’5 km i 1.100D+. Ja només toca tornar a casa. Aquest diumenge toca córrer l’Olla de Núria si el temps ho permet. Veure’m si l’ascensió al Mulhácen del dimecres haurà anat bé o no. 

Aquí unes foto més: 

Capileira. 

El meu pare. 

El meu germà.