METRE AMUNT METRE AVALL: de setembre 2018

Spoiler: Arribada a la meta. Foto: Albert Roura.

Un sempre podria trobar algun “però” en una cursa. Que si allà hagués fet això o allò. Però aquesta cop només es podrà deduir entre línies, perquè estic més que satisfet del resultat final. Arribada a la meta i amb 41 minuts de temps millor que fa quatre anys amb 3km més. No es pot demanar massa més.

Anava a la OCC amb alguns dubtes a l’esquena i a les plantes del peus. Amb alguns entrenaments més curts dels que hauria tocat però convençut que podia sortir bé. Marxava amb els meus pares pràcticament 5 dies abans per aprofitar l’estada a Chamonix, al peu del Mont Blanc, el cim més alt dels Alps. els primers dies vam fer turisme, a la Mer de Glace, a le Brevent i al refugi de tete Rousse. Aquí ens vam trobar l’Òscar Cadiach, el primer català que ha pujat als catorze cims de més de 8.000 metres d’alçada sense necessitar oxigen artificial.

Amb els meus pares i l'Òscar Cadiach.

I el dijous al matí sona el despertador a dos quarts de cinc de la matinada. na hora més tard, marxem cap a Orsieres, Suïssa, on comença la cursa. Per davant, una ruta de 56 km i uns 3.500 metres de desnivell positiu, creuant la frontera i amb tres ascensions de pànic i dues de més “suaus”. Els dies abans anava mirant les aplicacions per saber la climatologia. sempre anunciava pluja. Molta pluja i moltes hores. Però, a la sortida, res de res. Això sí, el cel tapat.

Corredors i companys. Foto: Albert Roura.

Quan passa un quart de nou del matí hi ha la sortida. Quina gentada. corrent i pels carrers animant. La primera dificultat és arribar fins a Champex. És un lloc preciós, amb un llac i casetes de fusta. L’aproximació es fa amb constants pujades i alguna baixada. Passem per diversos poblets de dibuixos animats. Casetes, amb infants que volen que els hi toquis la mà i gent gran que fa sonar les campanes. Tothom està encantat amb el pas de la cursa. En una corba, la ràdio d’un cotxe fa sonar “The final Countdown” d’Europe. Els primers quilòmetres es fan envoltats de corredors a tot arreu i s’ha de vigilar de no trepitjar ningú, que cap bastó et faci entrebancar i que cap esportista et talli el ritme incipient que intentes mantenir. Per arribar a Champex seguim algun trams diferent a fa quatre anys. Això fa que hi arribem amb algun quilòmetre més que aleshores. Em trobo amb en la Mònica, l’Anna, en Charles i en Xevi O. Van xerrant. A Champex, omplo un bidó d’aigua hi segueixo. Després sabré que anava el 730è classificat, creia que de 1.200 corredors però resulta que acaben la cursa més de 1.500 participants.

En Charles tira endavant i el trio Anna, Mònica i Xevi van per darrera, sempre junts. Sembla que no, però ja hem fet 700 metres positius i uns 10 km. Toquen uns km de pla i en surten molt ràpid sense ser-ne conscient. Estic pendent de la gran primera pujada, a la Giete. Buff És un corriol que va serpentejant. Inacabable. Vaig avançant gent. Molta. Pràcticamrnt a cada corba hi ha algú aturat. Alguns amb rampes, altes buscant coses a la motxilla, alguns asseguts en un tronc i altres buscant respirar. Estrany. Han sortit massa ràpid? Al km 18 avanço en Charles. Arribo al control del km 20, en un refugi on tenen música màquina a tot drap, entre vaques i cavalls pasturant. A les cames hi he sumat 1.000+ més de desnivell. Després sabré que vaig el 613è. La màquina lectora del xip del dorsal no funciona i ens tenen aturats, en fila, fins que un voluntari porta un altre aparell. Torno a omplir un bidó d’aigua.

Pas per Trient. Foto: Albert Roura.

Comença a una baixada llampec fins a Trient, un petit poble amb una església de color rosa. Allà hi ha els meus pares, serà al km 26. La baixada és majoritàriament per una pista ampla que permet correr molt, combinada amb corriols plens d’arrels i pedres lliscoses. No plou però segueix tapat. Vaig ben xop. No sé com puc suar tant. És l’humitat? No veig ningú tant empapat.

Arribo a Trient realment sencer. Començo a veute companys que s’han desplaçat des de girona per animar-nos. hi ha l’Oscar, l’Ignasi i l'Albert que em fa fotos. Distingeixo els meus pares. Una salutació petita i cap a l’avituallament. Just abans, algú veu el meu dorsal. sobre la bandera espanyola que l’organització ens ha posat, hi duc enganxada una estelada, gràcies a les gestions d'en Xevi M. Algú del públic ho veu. “Osti quin dorsal més ben parit! Visca Catalunya!”, comença a cridar la gent. Hi ha molts catalans a tot arreu. A la OCC, 75 corredors som catalans. També duc un llaç groc a la motxilla que m'ha deixat la meva mare. Que injust que hi hagi gent a la presó o lluny del seu país només perquè van permetre votar al poble.

Arribant a Trient. Foto: Quim Carreras.

Omplo els dos bidons i agafo molts talls de plàtan. No sé si cinc o sis. I molts talls de xocolata negra. També sis o sis. Hi ha molta gent aturada xerrant i comentant la jugada. He entrat a la carpa de l’avituallament el 591è.

Conscient que ve una nova pujada destralera, surto caminant, an un noi vestit de ver que es posarà darrera meu i serà la meva ombra durant molta estona. Hi ha un km de pla que faig xino xano fins que de cop, un corriol ens convida a sumar desnivell positiu. L’ascensió serà d’uns 800 metres positius. Ja no hi ha núvols i el sol treu el nas. Em pica al clatell. Com una massa. A veure si encara trobaré a faltar la crema solar. La pujada és com una repetició de la primera, però ja no hi ha cadàvers a les corbes. Vaig avançant gent. Amb el noi de verd sempre darrera meu. Si jo n’avanço dos, ell també. Ara un, ell també. Si jo freno una mica, ell també. Em fa sentir comòde. És com un escuder. No sé qui és ni ho sabré. Al cap em venen cançons que tinc al cotxe. que si Zoo, que si la Pegatina, Doctor Prats, Bongo Botraco.... Vaig mentalment molt bé i repetint-me “fa vuit mesos que tenia aquesta data al cap i fa quatre anys que volia repetir la cursa. Vuit mesos. Quatre anys. Vuit mesos, quatre anys”.

Arribada a Vallorcine. foto: Quim Carreras.

Al km 30 arribem al control de Tseppes, pràcticament ja a la frontera amb França. Dic “arribem" perquè també hi ha amb mi l’ombra verda. Vaig el 506è i em noto perfecte. Anar avançant gent dona molta moral. Aquí no hi ha res per agafar aigua, o sigui que segum. encara queda un trosset de pujada fins a Catogne i després ja un descens allargassat fins a Vallorcine, que serà el km 36. La meva ombra verda continua seguint-me, mentre seguim avançant gent. És, fins i tot, divertit. Portem uns tres km de baixada i a més de corredors, també ens trobem alguns excursionistes que fan la volta al Mont Blanc per etapes, carregants amb motxilles descomunals. La baixada és com un seguit de repeticions d'esses que va carregant les cames de mala manera. Al km 33, noto que necessito parar un moment. Trobo un espai a l’esquerra i freno el ritme. El noi de verd es queda darrera, però amb un gest amb la mà li dic que segueixi. Ho fa. Poc després torno a córrer. Durant els següents tres km, per una baixada que en part és un pista d’esquí i en part per un bosc amb entrebancs que et fan estar a l’aguait, veig la meva ombra just a davant. Fins arribar a Vallorcine (km 36), on hi ha el segon gran avituallament i els meus pares. Just a darrer meu hi ha el trio format per la Mònica, l’Anna i en Xevi O. Torno a veure els meus pares. A la classificació sóc el 491è. No m’agrada massa el que hi ha a la carpa. El mateix que a Trient, poca cosa. Agafo novament plàtans, xocolata negra i alguns talls de llonganissa i omplo d’aigua els dos bidons. De fet, no hi ha massa més, alguns talls de formatge, galetes i terrons de sucre. Però res més. En fi.

A Vallorcine. Foto: Quim Carreras.

Surto de la carpa de l’avituallament sabent queveun tram que serà molt dur. Portem uns 2.550 de desnivell positiu i de sobte venen molts km que es poden qualificar com de pla mentider. Seran uns 8 km on caldrà superar el Coll des Montets per una esplanada inacabable que recordo perfectament i arribar a l’Argentiere, per un tram que és diferent al de fa quatre anys. pel mig, uns 300+. Se’m fan eterns,l’Anna, la Mònica i n Xevi se’n van. Ja no els veuré més. Començo a notar les cames i la manca d’entrenaments llargs. Em comença a avançar gent. És desesperant. No puc fer-hi més. Em vaig repetint “vuit mesos, quatre anys, vuit mesos quatre anys”. El sol segueix picant. Al cap començo a fer càlculs. Al km 36 anava 42 minuts millor que fa quatre anys tot i que per arribar a Champex hi havien afegit 2km de més. Caldrà intentar conversar aquest marge. Estaria més ue satisfet. Arribo al Coll des Montets i m’adreço cap a Argentiere, sense massa bones sensacions. Agafo un gel i una barreta. Em segueix avançant gent. I això d’Argentiere, no arriba mai? finalment veig el poble. Hi ha un avituallament, amb el mateix menjar que els altres. Vaig classificat el 509è.Tinc un bidó buit que omplo de beguda isotònica. Sec en un banc mentre menjo algun plàtan, xocolatada i llonganissa. Fa molta calor. Ara tocarà pujant a la Flegere. La recordo. Serà dur. Molt dur. Seran uns 600+ i uns 5km.

Surto de la carpa i em sebla que el lector del dorsal no pita. Però segueixo. Em fa mandra tirar enrera. Estic una estona pensant… i si no he marcat? I si em desqualifiquen? Acabo preguntant per whatsapp a la família si apareixo pel punt de pas. Mentre reviso el mòbil veig un allau de missatges d'amics i companys de feina que estan seguint la cursa. La Raquel, en Jordi, la Núria, en David, en Miquel... molts. Acabarem! És un no parar de pujar. Els arbres tapen el sol però fa calor. Hi ha diversos ponts de fusta per superar rius i alguna pujada pedregosa xula. Em passa gent. Com una gota malaia. Un a un. Pujar a la Flegere és etern. Un cartell senyalitza: La Flegere 1h 40 min. Mare meva. Per sort, no serà tanta estona. Finalment arribo al tram de pista d’esquí. Fa molta pendent però almenys es veu, a dalt de tot, la carpa de l’avituallament. Pas a pas, i ara, avançant algú, hi arribo. No m’aturo. Tot el que queda és baixada i tinc aigua de sobres. queden uns 8km i vaig el 541è.

La baixada és molt dreta. Majoritàriament per bosc. Els qudríceps estan destrossats i vaig fent com puc. Es fa molt llarg però, al canell, el rellotge em diu que vaig bé de temps. Passo pel mig dde la terrassa d’un bar d’un xalet molt famós. Molta gent anima. sé que sóc a tocar de Chamonix. Recordo els 59 dies estirat al llit en fracturar-me una vèrtebra, o la sang empastifant la cara després de caure de caps entrenant… Com celebraré l’arribada? Toco asfalt. Queden menys de dos km.

Últims metres. Foto: Albert Roura.

Comparteixo metres amb una noia portuguesa. La gent del poble ens anima. Li dic que corri que ja hi som. Primer no pot, però després esprinta. Jo freno: vull la meta només per mi. Veig el meu pare i la meva mare de lluny. Em filmen, em donen l’estelada. No sé què fer, faig volar la bandera i arribo amb cara d’orgasme. El 548è. Una xifra que m’és absolutament igual, però que és aquesta. Ja està, les mans a les cuixes i a pensar en tot el que he passat. L’Albert em fa fotos. Són brutals. Pregunto per en Xevi M. i en Sergio. Han fet una carrera tant bèstia que no els he ni vist. I en Toti, 32è. Enhorabona. Com el trio. Al cap d’una estona arribarà en Charles. A l’arribada hi ha la Caitlin, en Toti i en Tobi. I el pare d’en Kilian. Anem xerrant. Fua. 41 minuts menys que el 2014. Aquesta xifra sí que m’interessa. Qui m’ho havia de dir!