(Penjo aquest escrit al bloc per evitar que es pugui perdre. Es va publicar al Dominical del Diari de Girona el 26 d'agost del 2012)
AL SOSTRE D'ÀFRICA
El Kilimanjaro aixeca els seus 5.895 metres d’alçada enmig del no res, al nord de Tanzània, a tocar de Kènia. Amb el cim tacat de blanc és un monstre pacient que accepta que li pugin pel llom fins al cim desenes d’excursionistes cada dia. Però no admet a tothom. Arribo amb el meu pare i el meu germà a Moshi després de 24 hores de viatge en trens, avions i furgoneta. Dormim al peu del monstre, tot i que encara ens queda lluny.
DIA 1. ELLS SÓN ELS HEROIS
Sense massa nervis ens aixequem per endinsar-nos al Parc Nacional del Kilimanjaro per la porta de Machame. És la ruta que hem escollit. Ni la més llarga ni la més curta. Ni la més fàcil ni la més difícil. Allà contemplem el desplegament de portejadors que hi ha per cada expedició. Nosaltres en tindrem onze, inclòs un guia, en Deo, i un cuiner, en Panga. Els portejadors han de pasar un control pes amb balances. No poden portar més de vint quilos a més del seu material personal.
El camí del primer dia és tot igual. Un espai ben marcat per troncs que delimiten els laterals i altres d’horitzontals que serveixen per esglaonar el recorregut. Serveixen perquè si plou i s'hi fa fang, en baixar, no es converteixi tot en una pista de patinatge. Anem trobant diferents expedicions i grups de portejadors carregats de tal manera que sembla increïble que puguin caminar. I ho fan ràpid. Van vestits de mala manera. No entenc que puguin arribar fins tant amunt amb aquells pantalons de pana, esparrecats o aquelles vambes llises. Sempre van amb la mateixa roba.
Del que traginen en pengen pals de tendes, cadires, bidons, olles... N’hi ha que porten els sacs sobre el cap sense ni tant sols tenir controlat l’equilibri amb les mans. Fan un gemec esfereidor quan, després de fenar han de fer un esforç per tornar a carregar-ho tot al coll o al cap. Acabem de començar i, des d’avui ja sé que, si jo arribo a dalt, en realitat és gràcies a ells, que porten el que jo no podria. Ells són els herois.
El nostre guia, sabent que venim de prop de Barcelona s’ha presentat amb una samarreta de la selecció espanyola. Pobre. No sap que els catalans som un xic diferents. És guia des de fa cinc anys. Quan li expliquem que un català, en Kilian Jornet, té el record de pujar baixar aquesta muntanya en menys temps (poc més de set hores) escolta amb passió. Al dinar ens n'adonem que hi ha un portejador que s’encarregarà sepre de fer-nos arribar el menjar. En Jaffra. Sempre somrient i parlant de la NBA.
Arribem en cinc hores al primer camp (Machame Camp, 3.000 metres). Observo al programa que hem fet el recorregut en una hora menys del previst. La velocitat en el caminar serà la tònica habitual que no acabaré d’entendre. Sobretot perquè feia mesos que havia llegit que per tenir més possibilitats d’èxit cal anar a poc a poc. «Pole pole» que diuen ells.
Ens fan crispetes. És tradició.
Ens rentem en unes palanganes amb aigua calenta. Fa gràcia. Dos recipients petits per tres persones. En Deo ens explica algunes aventures. L’última expedició la va fer amb catorze gallecs. Només van arribar al cim vuit. Quasi la meitat van abandonar per mal d'alçada o de panxa. Faig els càlculs. Som tres. Algú podria no arribar al cim. Cau la nit i els núvols marxen deu minuts. La lluna plena ens ensenya per primer cop la muntanya que ens espera. El cambrer, en Jaffra, ens explica algunes paraules en swajili. Per permetre l‘entrada a la tenda hem de respodre «Karibu» (Benvinguts). Per primer cop noto una mica de fred.
DIA 2. PRIMERS DUBTES
Els aixequem a les sis del matí i pugem per un camí ple de pols negra. Ens acompanyarà cada dia. És embrutidora. Es posa dins les ungles, cabells, la roba... Pols i pedra. En alguns moments la pendent és més sobtada del que jo havia calculat. I si jo sóc l’escollit per no arribar al cim? No ho comento a ningú. Intento esborrar aquest pensaments imaginant-me que aribo al cim plorant d’emoció. Que sóc l’últim dels tres i que veig el meu pare i el meu germà que m’esperen i em fotografien. Ells sempre van molts metres més endavant. Jo no els puc seguir i m’escudo en el «pole pole» quan em pregunten si vaig bé. Veig portejadors que m’avancen com si res.
M’aparto perquè trobaria indigne que, a més a més, fessin cua perquè jo els hi provoco un tap. Sense ells seria impossible. Cobren per pujar així. Però... cobren prou? I les seus cervicals? El paisatge va perdent boscositat. Al migdia ja som al segon camp (Shira II Camp, 3.800 metres). No hi ha cap punt tant alt a la península i tot just som al segon lloc de descans.
Novament hem retallat una hora del que s’havia planificat. El que té de bo és que tenim més hores per poder-nos aclimatar a l’alçada.
Apareix un mal de cap que interpreto que també podria tenir a Girona i una llaga a sobre el taló del peu esquerra. Maledicció. Porto tirites Compeed perquè dies abans me'n va sortir una del tamany d’una moneda de dos euros a la mateixa zona però del peu dret. En Deo escolta Rhianna i gospel. El dia abans ens cantava la mítica Lambada. Dinem a fora però poc després ja entrem a la tenda perquè amb l'absència de sol, la fred comença a apretar. I molt. I això que el sol havia estat asfífixant. Quants graus de diferència hi pot haver hagut en un sol dia? No tinc massa son i avanço en el llibre «La mala dona» de Marc Pastor.
DIA 3. NOTAR EL SOBREESFORÇ
La nit és molt freda. Gelada. La tenda sembla un congelador gegant. I sortir de la tenda per fer necessitats es converteix en una situació èpica. Al meu sac, hi ha cosit una explicació on s’esmenta que va ser part del material utilitzat per pujar a l’Annapurna (la muntanya més perillosa del món, a l’Himàlaia). Ho poso en dubte. Quan em desperto em sembla que tinc febre. Un cop esmorzat, sembla que tot ha estat un ensurt. Aconseguir dormir és un dels meus dos problemes. No en sé ni a Girona ni aquí. L’altre són els peus. Però sembla que la petita llaga no va a més. Potser la clau ha estat no fer cas dels qui aconsellen no portar dos mitjons per evitar possibles arrugues que a base de
fregaments rasquen la pell.
El camí fins al camp tres serà molt més tranquil. Sense pendents sobtades ni pedregars irregulars. Dormirem a 3.950 metres (Barranco Camp) però pel camí assolim els 4.550 metres d’alçada (Lava Tower). Una bona manera d’aconseguir aclimatar-se. Pujar fins aquí, vol dir que també hem de baixar. En total hi estem cinc hores i trenta minuts.
Quedo estupefacte quan llegeixo que es recomanava fer-ho en vuit hores i mitja. «No hem parat per dinar, deu ser això», penso. Al tercer camp l’esforç físic extra es comença a notar. Ajupir-se suposa un sobreesforç que fins i tot m’ecurioseix. Com pot ser que la mateixa acció a Girona no suposi cap esforç i aquí provoqui cansament?
Cada dia mengem aliment molt bo. Avui toquen macarrons. Tot això també ho pugen els portejadors. Arròs, sopes, fruita, peix, pollastre... tot. Al cambrer li dic que li regalaré una samarreta. Marxa content com un gínjol i canta d’emoció. La fred no m’agafarà desprevingut. Em poso tres parells de mitjons, malles, xandall, samarreta tèrmica, tres samarretes més i un gorro de llana. Abans de capbussar-nos al sac, cap a les vuit del vespre, mirem la temperatura. Un grau. I a fora?
DIA 4. UN MUSULMÀ AL GRUP
El sac ja m’ha semblat més apropiat per l’Himalàia. Hem dormit just a sota d'un tros de paret de pedra, el temut Barranco Wall. Ara toca superar-lo. Serà el tros més vertical fins al cim. Els portejadors, com sempre, caminen com si fos pla. El camí ens portarà tres grans pendents d’ascens i dues de descens que permeten començar a notar si els genolls estan preparats per baixades precitidades. Després de la muntanya russa i gaudir de la vista del glaciar de Heim i de situar-nos per moments als 4.300 metres, arribem en tres hores a Karanga Camp ( 3.930 metres).
Nosaltres parem aquí.
Una hora abans de l’estimat. L’endemà sabré perquè el guia té tanta pressa per arribar als camps aviat. Vam decidir pujar en set dies i no en sis per guanyar un dia d’aclimatació. Altres avancen fins al següent camp. Observo algunes tendes on la gent seu al voltant d’una taula per menjar. Pobres portejadors. Nosaltres ho fem a terra.
Arriben amb bidons de vint litres d’aigua. Serveix per cuinar, per netejar-se i per beure. L’agafen dels rius més propers. L'aigua del riu és sagrada. No t’hi pots ni rentar les mans. L'han de bullir per evitar infeccions.
Veig com el portejador més jove, l’Hasisi, és el que sol encarregar-se de transportar els bidons. És l’únic que és musulmà. Estem a ple ramadà, però menja i beu igualment. Al·là és comprensiu amb l’esforç diari que ha de fer. Beure aigua és vital per assolir el cim.
Aquests primers dies he vist alguna persona tornant cap a baix i una noia vomitant. Cada dia bec entre dos i tres litres. És quan aprofito també per prendre els medicaments: per alleugerir el mal d’alçada, contra la malaria, un complement vitamínic, algun gelocatil quan he notat algun possible símptoma de mal de cap, i algun dia pels cartílegs dels genoll. He rentat els pantalons aprofitant l’aigua negra que quedava a la palangana després de rentar-nos les dents, les mans, la cara, les aixelles i el cap. Els canvis de temperatura m’estan fent la guitza. De dia fa molt de sol i de nit apreta la fred aguda. Tinc el nas ple de mocs. I el clatell i les orelles rostides. A les cinc quedem envoltats per la boira. Dins de la tenda segueixo llegint el llibre. A la Barcelona de fa més d’un segle, desapareixen nens i un inspector es proposa saber què passa. Mentrestant, el meu germà ha optat per «Córrer o Morir» de Kilian Jornet.
 |
| Vista del Kilimanjaro des del camp 4 (Karanga Camp, 3.930 metres). |
AL SOSTRE D'ÀFRICA
El Kilimanjaro aixeca els seus 5.895 metres d’alçada enmig del no res, al nord de Tanzània, a tocar de Kènia. Amb el cim tacat de blanc és un monstre pacient que accepta que li pugin pel llom fins al cim desenes d’excursionistes cada dia. Però no admet a tothom. Arribo amb el meu pare i el meu germà a Moshi després de 24 hores de viatge en trens, avions i furgoneta. Dormim al peu del monstre, tot i que encara ens queda lluny.
DIA 1. ELLS SÓN ELS HEROIS
Sense massa nervis ens aixequem per endinsar-nos al Parc Nacional del Kilimanjaro per la porta de Machame. És la ruta que hem escollit. Ni la més llarga ni la més curta. Ni la més fàcil ni la més difícil. Allà contemplem el desplegament de portejadors que hi ha per cada expedició. Nosaltres en tindrem onze, inclòs un guia, en Deo, i un cuiner, en Panga. Els portejadors han de pasar un control pes amb balances. No poden portar més de vint quilos a més del seu material personal.
 |
| Portadors fent cua per pesar el material. No poden superar els 20 kg. |
El camí del primer dia és tot igual. Un espai ben marcat per troncs que delimiten els laterals i altres d’horitzontals que serveixen per esglaonar el recorregut. Serveixen perquè si plou i s'hi fa fang, en baixar, no es converteixi tot en una pista de patinatge. Anem trobant diferents expedicions i grups de portejadors carregats de tal manera que sembla increïble que puguin caminar. I ho fan ràpid. Van vestits de mala manera. No entenc que puguin arribar fins tant amunt amb aquells pantalons de pana, esparrecats o aquelles vambes llises. Sempre van amb la mateixa roba.
Del que traginen en pengen pals de tendes, cadires, bidons, olles... N’hi ha que porten els sacs sobre el cap sense ni tant sols tenir controlat l’equilibri amb les mans. Fan un gemec esfereidor quan, després de fenar han de fer un esforç per tornar a carregar-ho tot al coll o al cap. Acabem de començar i, des d’avui ja sé que, si jo arribo a dalt, en realitat és gràcies a ells, que porten el que jo no podria. Ells són els herois.
El nostre guia, sabent que venim de prop de Barcelona s’ha presentat amb una samarreta de la selecció espanyola. Pobre. No sap que els catalans som un xic diferents. És guia des de fa cinc anys. Quan li expliquem que un català, en Kilian Jornet, té el record de pujar baixar aquesta muntanya en menys temps (poc més de set hores) escolta amb passió. Al dinar ens n'adonem que hi ha un portejador que s’encarregarà sepre de fer-nos arribar el menjar. En Jaffra. Sempre somrient i parlant de la NBA.
 | ||
| Ascens, que va vorejant el volcà. Foto: Josep Carreras. |
Arribem en cinc hores al primer camp (Machame Camp, 3.000 metres). Observo al programa que hem fet el recorregut en una hora menys del previst. La velocitat en el caminar serà la tònica habitual que no acabaré d’entendre. Sobretot perquè feia mesos que havia llegit que per tenir més possibilitats d’èxit cal anar a poc a poc. «Pole pole» que diuen ells.
Ens fan crispetes. És tradició.
Ens rentem en unes palanganes amb aigua calenta. Fa gràcia. Dos recipients petits per tres persones. En Deo ens explica algunes aventures. L’última expedició la va fer amb catorze gallecs. Només van arribar al cim vuit. Quasi la meitat van abandonar per mal d'alçada o de panxa. Faig els càlculs. Som tres. Algú podria no arribar al cim. Cau la nit i els núvols marxen deu minuts. La lluna plena ens ensenya per primer cop la muntanya que ens espera. El cambrer, en Jaffra, ens explica algunes paraules en swajili. Per permetre l‘entrada a la tenda hem de respodre «Karibu» (Benvinguts). Per primer cop noto una mica de fred.
DIA 2. PRIMERS DUBTES
Els aixequem a les sis del matí i pugem per un camí ple de pols negra. Ens acompanyarà cada dia. És embrutidora. Es posa dins les ungles, cabells, la roba... Pols i pedra. En alguns moments la pendent és més sobtada del que jo havia calculat. I si jo sóc l’escollit per no arribar al cim? No ho comento a ningú. Intento esborrar aquest pensaments imaginant-me que aribo al cim plorant d’emoció. Que sóc l’últim dels tres i que veig el meu pare i el meu germà que m’esperen i em fotografien. Ells sempre van molts metres més endavant. Jo no els puc seguir i m’escudo en el «pole pole» quan em pregunten si vaig bé. Veig portejadors que m’avancen com si res.
 |
| Petita aturada, amb el cim al fons. Foto: Deo Muru. |
M’aparto perquè trobaria indigne que, a més a més, fessin cua perquè jo els hi provoco un tap. Sense ells seria impossible. Cobren per pujar així. Però... cobren prou? I les seus cervicals? El paisatge va perdent boscositat. Al migdia ja som al segon camp (Shira II Camp, 3.800 metres). No hi ha cap punt tant alt a la península i tot just som al segon lloc de descans.
Novament hem retallat una hora del que s’havia planificat. El que té de bo és que tenim més hores per poder-nos aclimatar a l’alçada.
Apareix un mal de cap que interpreto que també podria tenir a Girona i una llaga a sobre el taló del peu esquerra. Maledicció. Porto tirites Compeed perquè dies abans me'n va sortir una del tamany d’una moneda de dos euros a la mateixa zona però del peu dret. En Deo escolta Rhianna i gospel. El dia abans ens cantava la mítica Lambada. Dinem a fora però poc després ja entrem a la tenda perquè amb l'absència de sol, la fred comença a apretar. I molt. I això que el sol havia estat asfífixant. Quants graus de diferència hi pot haver hagut en un sol dia? No tinc massa son i avanço en el llibre «La mala dona» de Marc Pastor.
DIA 3. NOTAR EL SOBREESFORÇ
La nit és molt freda. Gelada. La tenda sembla un congelador gegant. I sortir de la tenda per fer necessitats es converteix en una situació èpica. Al meu sac, hi ha cosit una explicació on s’esmenta que va ser part del material utilitzat per pujar a l’Annapurna (la muntanya més perillosa del món, a l’Himàlaia). Ho poso en dubte. Quan em desperto em sembla que tinc febre. Un cop esmorzat, sembla que tot ha estat un ensurt. Aconseguir dormir és un dels meus dos problemes. No en sé ni a Girona ni aquí. L’altre són els peus. Però sembla que la petita llaga no va a més. Potser la clau ha estat no fer cas dels qui aconsellen no portar dos mitjons per evitar possibles arrugues que a base de
fregaments rasquen la pell.
El camí fins al camp tres serà molt més tranquil. Sense pendents sobtades ni pedregars irregulars. Dormirem a 3.950 metres (Barranco Camp) però pel camí assolim els 4.550 metres d’alçada (Lava Tower). Una bona manera d’aconseguir aclimatar-se. Pujar fins aquí, vol dir que també hem de baixar. En total hi estem cinc hores i trenta minuts.
 |
| Una corrua de portejadors. Foto: Josep Carreras. |
Cada dia mengem aliment molt bo. Avui toquen macarrons. Tot això també ho pugen els portejadors. Arròs, sopes, fruita, peix, pollastre... tot. Al cambrer li dic que li regalaré una samarreta. Marxa content com un gínjol i canta d’emoció. La fred no m’agafarà desprevingut. Em poso tres parells de mitjons, malles, xandall, samarreta tèrmica, tres samarretes més i un gorro de llana. Abans de capbussar-nos al sac, cap a les vuit del vespre, mirem la temperatura. Un grau. I a fora?
DIA 4. UN MUSULMÀ AL GRUP
El sac ja m’ha semblat més apropiat per l’Himalàia. Hem dormit just a sota d'un tros de paret de pedra, el temut Barranco Wall. Ara toca superar-lo. Serà el tros més vertical fins al cim. Els portejadors, com sempre, caminen com si fos pla. El camí ens portarà tres grans pendents d’ascens i dues de descens que permeten començar a notar si els genolls estan preparats per baixades precitidades. Després de la muntanya russa i gaudir de la vista del glaciar de Heim i de situar-nos per moments als 4.300 metres, arribem en tres hores a Karanga Camp ( 3.930 metres).
Nosaltres parem aquí.
 |
| Portejadors passant el Barranco Wall. Foto: Josep Carreras. |
 |
| Un portejador, davant un mar de núvols. Foto: Josep Carreras. |
DIA 5. L'ÈXIT O EL FRACÀS
Abans d'adormir-me, tinc la sensació de més fred tot i que vaig més abrigat. Quan obrim la tenda ho entenc: Està tot gelat. La jornada planteja pujar 600 metres en cinc hores però hi destinem la meitat de temps. Els portejadors són uns bèsties i pugen molt i molt depressa. N'hi ha tota una cúrrua de diferents expedicions. A mitja pujada disctueixo amb el guia. Vaig un xic més lent que el meu pare i el meu germà. Em diu tres vegades en tres minuts que dubta que jo arribi a dalt. Li repeteixo que vaig al meu ritme. De fet, sempre adelantem altres expedicions que han començat a caminar abans. Ell insisteix i jo acabo amb un «el meu èxit és el meu ritme. Si em fas anar al teu ritme no arribaré i també serà el teu fracàs».
La discussió em deixa trist però m'esparona: «Jo arribaré. Faré el cim. El Kilimanjaro té un moment reservat perquè m'hi tiri una foto. I hi seré». Quan arribem al campament cinquè (Barafu, 4.600 metres) sabem que només queda un dia de pujada. Pregunto a dues noies, en el meu anglès del segle passat, si han fet el cim i m''expliquen que a dalt han estat a -15 graus.
Una noia de Madrid ens rep amb un «Vaya salvajada os espera». Ens explica que a Stella Point (5.756 metres) estaven a -7 graus. És el punt on acaba la part més difícil del darrer dia. A partir d'allà, el camí s'aplana. Dinem a la una i sopem a les 17.30 hores. Ens d'intentar dormir aviat perquè intentarem atacar el cim a la mitjanit. Porto setmanes mentalitzant-me
que els cinc primers dies no havia de cansar-me, que havia de regular. Ja els he superat i s'acosta el dia gran. No puc dormir. He de demostrar al guia que s'equivoca.
DIA 6. ATAC DE NIT AL CIM
Ens aixequem a les onze de la nit. Els portejadors no ens acompanyaran al cim. Només el guia i un d'ells, l'Steven. A les 00.12 ja del 6 d'agost, en Deo ens reuneix. Fem una rotllana. Resa en veu alta. Comença el dia marcat a l'agenda des de fa mesos. Un dels reptes personals més importants de la meva vida. Surto abrigat amb malles, pantalons d'hivern de muntanya, samarreta tèrmica,mànigues llargues, mànigues curtes, gore tex, gorro i dos parells de guants. Encara porto més roba a la motxilla. El fred apreta i cada hora ho farà un xic més. Els comentaris del dia anterior ens han espantat. L'ascens serà monòton. Un calvari constant. Cruel. Salvatge. sobretot per l'alçada en què estem. Pugem passet a passet, sempre en la mateixa formació.
Davant de tot el guia. Jo entre el meu germà i el meu pare i darrera l'Steven. A mig camí veiem gent que renuncia i vomitades a terra, sinònim inequívoc del mal d'alçada. Cau un home desmaiat just al davant nostre. A partir dels 5.200 metres em poso un abric de plomes. Tinc un mal de panxa que va de costat a costat. El meu pare i el meu germà també ho pateixen. Què serà? Em vaig notant cansat i em pesa el cap. La rutina dels passets a les fosques, amb un únic punt de llum al front, em causa somnolència. A més, no sé quan fa que no dormo bé. Crec que en qualsevol moment caure desplomat a terra de mareig, de son o de cansanci. Compenso els dolors recordant que no puc fallar a tots els qui saben que sóc aquí. A tothom que vaig dir-los que els hi portaria una pedra del cim. A tothom que m'ha animat dies abans del viatge. I tinc encara la ràbia de la discussió amb el guia. I sobretot, he de demostrar al Kilimanjaro que em mereixo la foto sota el seu mític cartell de felicitació.
Arribem a Stella Point (5.756 metres). És la cresta. l'emoció em sobrepassa. En regalimen llàgrimes d'emoció per la galta dreta. Encara no som al cim. Queda una estona, però sé que és un tram molt més suau. És una hora de camí on els vorals estan cobert del neu. Passem pel mig com si trepitgessim una catifa. La dels campions. Encara m'eixugo la galta d'emoció congelada. Crec que ningú em veu. Toquem el cartell a les 06.25 hores. Tot just surt el sol, que fa lluir els glaciars de la zona i el cràter de la muntanya. Com sempre hem arribat abans d'hora. La intenció era assolir l'Stella Point just a l'inici de la sortida del sol i fer el passeig triomfal amb l'aplaudiment dels rajos de sol. Esperem uns minuts per poder fer les fotos. L'aigua de la cantimplora, amb una funda especial i protegida amb roba dins la motxilla, s'ha congelat.
Iniciem el descens vertiginós. Hem de fer 2.800 metres en poques hores. Serà com baixar per la llengua del diable. Terrible pels genolls. Tornem a ser a Barafu. tinc força mal de cap i necessito dormir. Veiem moltes persones que encara pugen i que ho fan agafades dels seus guies i sense cap motxilla. algunes tenen la cara pàlida. Amb una blancor de vampir. Caminen absents. No miren a terra ni a davant. No comprenc perquè segueixen. Ens queden 1.600 metres per baixar. A Barafu llà hi ha tots els portejadors que ens feliciten amb efusivitat. Però ells són els herois! Continuem el descens fins a Mweka Camp, que està a 3.000 metres sobre el nivell del mar. El camí és pedregós. Odiós. Hi ha diverses lliteres preparades per si hi ha algun excursionista indisposat a qui han de baixar ràpidament. En arribar al camp, tinc tanta son, que m'adormo a la tenda. El meu pare i el meu germà veuen com baixen una noia en llitera. Serà una de les nenes -vampir d'abans? Per primer cop, la previsió era més optimista que la meva velocitat. He estat cinc hores i mitja baixant i el càlcul era trenta minuts menys. Celebrem que hem pujat amb una cervesa. Donem les propines a tots els que ens han ajudat. Demà és l'últim dia i tothom estarà ja per altres qüestions.
DIA 7. DESCENS AMB RECORDS
Comencem el descens ja a les sis del matí. Hem de ser a baixben d'hora. Novament anem més ràpid del previst. Guanyem més d'una hora al plantejament inicial. La baixada torna a ser plena de pedres i de fang. No puc evitar algunes relliscades. Pel camí veig dues lliteres arraconades. Les deuen haver fet servir les darreres hores. El camí es torna ample i començo a olorar la porta de sortida al Parc. Tant que fins i tot veiem una ambulància que puja a tota velocitat. Més amunt algú la deu necessitar. Una altra víctima de la muntanya.
Durant la darrera hora, els records m'inunden. Hem dormit en tendes, hem patit fred, hem conegut gent que viu en la misèria però que fa tot el que pot per ajudar-te. I ho hem aconseguit. La desolació és pensar que potser ja no tornarré a veure en Deo, en Panga, en Jaffra, l'Steven, l'Hasisi i tots els altres que ens van ajudar: en Martin, en Lucian, l'Onesmo, en Charles, l'Emmanuelle i en Moses.
Abans d'adormir-me, tinc la sensació de més fred tot i que vaig més abrigat. Quan obrim la tenda ho entenc: Està tot gelat. La jornada planteja pujar 600 metres en cinc hores però hi destinem la meitat de temps. Els portejadors són uns bèsties i pugen molt i molt depressa. N'hi ha tota una cúrrua de diferents expedicions. A mitja pujada disctueixo amb el guia. Vaig un xic més lent que el meu pare i el meu germà. Em diu tres vegades en tres minuts que dubta que jo arribi a dalt. Li repeteixo que vaig al meu ritme. De fet, sempre adelantem altres expedicions que han començat a caminar abans. Ell insisteix i jo acabo amb un «el meu èxit és el meu ritme. Si em fas anar al teu ritme no arribaré i també serà el teu fracàs».
La discussió em deixa trist però m'esparona: «Jo arribaré. Faré el cim. El Kilimanjaro té un moment reservat perquè m'hi tiri una foto. I hi seré». Quan arribem al campament cinquè (Barafu, 4.600 metres) sabem que només queda un dia de pujada. Pregunto a dues noies, en el meu anglès del segle passat, si han fet el cim i m''expliquen que a dalt han estat a -15 graus.
 |
| Barafu Camp (4.650 m). Tendes d'expedicions, a punt per l'atac final. Foto: Josep. |
DIA 6. ATAC DE NIT AL CIM
Ens aixequem a les onze de la nit. Els portejadors no ens acompanyaran al cim. Només el guia i un d'ells, l'Steven. A les 00.12 ja del 6 d'agost, en Deo ens reuneix. Fem una rotllana. Resa en veu alta. Comença el dia marcat a l'agenda des de fa mesos. Un dels reptes personals més importants de la meva vida. Surto abrigat amb malles, pantalons d'hivern de muntanya, samarreta tèrmica,mànigues llargues, mànigues curtes, gore tex, gorro i dos parells de guants. Encara porto més roba a la motxilla. El fred apreta i cada hora ho farà un xic més. Els comentaris del dia anterior ens han espantat. L'ascens serà monòton. Un calvari constant. Cruel. Salvatge. sobretot per l'alçada en què estem. Pugem passet a passet, sempre en la mateixa formació.
Davant de tot el guia. Jo entre el meu germà i el meu pare i darrera l'Steven. A mig camí veiem gent que renuncia i vomitades a terra, sinònim inequívoc del mal d'alçada. Cau un home desmaiat just al davant nostre. A partir dels 5.200 metres em poso un abric de plomes. Tinc un mal de panxa que va de costat a costat. El meu pare i el meu germà també ho pateixen. Què serà? Em vaig notant cansat i em pesa el cap. La rutina dels passets a les fosques, amb un únic punt de llum al front, em causa somnolència. A més, no sé quan fa que no dormo bé. Crec que en qualsevol moment caure desplomat a terra de mareig, de son o de cansanci. Compenso els dolors recordant que no puc fallar a tots els qui saben que sóc aquí. A tothom que vaig dir-los que els hi portaria una pedra del cim. A tothom que m'ha animat dies abans del viatge. I tinc encara la ràbia de la discussió amb el guia. I sobretot, he de demostrar al Kilimanjaro que em mereixo la foto sota el seu mític cartell de felicitació.
Arribem a Stella Point (5.756 metres). És la cresta. l'emoció em sobrepassa. En regalimen llàgrimes d'emoció per la galta dreta. Encara no som al cim. Queda una estona, però sé que és un tram molt més suau. És una hora de camí on els vorals estan cobert del neu. Passem pel mig com si trepitgessim una catifa. La dels campions. Encara m'eixugo la galta d'emoció congelada. Crec que ningú em veu. Toquem el cartell a les 06.25 hores. Tot just surt el sol, que fa lluir els glaciars de la zona i el cràter de la muntanya. Com sempre hem arribat abans d'hora. La intenció era assolir l'Stella Point just a l'inici de la sortida del sol i fer el passeig triomfal amb l'aplaudiment dels rajos de sol. Esperem uns minuts per poder fer les fotos. L'aigua de la cantimplora, amb una funda especial i protegida amb roba dins la motxilla, s'ha congelat.
 |
| Al cim, amb el cartell que confirma l'èxit. Foto: Deo Muru. |
Iniciem el descens vertiginós. Hem de fer 2.800 metres en poques hores. Serà com baixar per la llengua del diable. Terrible pels genolls. Tornem a ser a Barafu. tinc força mal de cap i necessito dormir. Veiem moltes persones que encara pugen i que ho fan agafades dels seus guies i sense cap motxilla. algunes tenen la cara pàlida. Amb una blancor de vampir. Caminen absents. No miren a terra ni a davant. No comprenc perquè segueixen. Ens queden 1.600 metres per baixar. A Barafu llà hi ha tots els portejadors que ens feliciten amb efusivitat. Però ells són els herois! Continuem el descens fins a Mweka Camp, que està a 3.000 metres sobre el nivell del mar. El camí és pedregós. Odiós. Hi ha diverses lliteres preparades per si hi ha algun excursionista indisposat a qui han de baixar ràpidament. En arribar al camp, tinc tanta son, que m'adormo a la tenda. El meu pare i el meu germà veuen com baixen una noia en llitera. Serà una de les nenes -vampir d'abans? Per primer cop, la previsió era més optimista que la meva velocitat. He estat cinc hores i mitja baixant i el càlcul era trenta minuts menys. Celebrem que hem pujat amb una cervesa. Donem les propines a tots els que ens han ajudat. Demà és l'últim dia i tothom estarà ja per altres qüestions.
DIA 7. DESCENS AMB RECORDS
Comencem el descens ja a les sis del matí. Hem de ser a baixben d'hora. Novament anem més ràpid del previst. Guanyem més d'una hora al plantejament inicial. La baixada torna a ser plena de pedres i de fang. No puc evitar algunes relliscades. Pel camí veig dues lliteres arraconades. Les deuen haver fet servir les darreres hores. El camí es torna ample i començo a olorar la porta de sortida al Parc. Tant que fins i tot veiem una ambulància que puja a tota velocitat. Més amunt algú la deu necessitar. Una altra víctima de la muntanya.
Durant la darrera hora, els records m'inunden. Hem dormit en tendes, hem patit fred, hem conegut gent que viu en la misèria però que fa tot el que pot per ajudar-te. I ho hem aconseguit. La desolació és pensar que potser ja no tornarré a veure en Deo, en Panga, en Jaffra, l'Steven, l'Hasisi i tots els altres que ens van ajudar: en Martin, en Lucian, l'Onesmo, en Charles, l'Emmanuelle i en Moses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada