diumenge, 15 d’octubre de 2017

ONCOTRAIL 2017

Equip femení i masculí.
Inicialment no tenia clar si participar a l’Oncotrail d’aquest 2017. Ho havia fet l’anterior i va ser tan genial que creia que un segon any podia esguerrar l’experiència. Però les últimes curses i excursions m’havien deixat un mal gust de boca que no sabia com treure’m de sobre. L’abandonament a la marató de muntanya del Cap de Creus, una Olla de Núria patint en excés i el fracàs del Chimborazo. I el regust me l'havia de treure l’Oncotrail, empès pels companys d’equip: Tayssir, Albert, Marc, Pere, Xevi O, Xevi M i Enric. I l’acompanyament de l’Olga, l’Anna i la Sara. Com no podia anar bé? Doncs: samarreta taronja, visera a l’inrevés, dorsal i a gaudir.
Sortint de Castell. Foto: Alba Carmona

Jo començava al segon tram (7,6km i 300D+). Entre la platja de Castell i Llafranc. La nostra sortida va ser amb gas fons. Com si no hi hagués cap altre tram pendent. Com si féssim la cursa del carrer Nou, amb la diferència notable que quedaven molts km i molt de desnivell. Buf. No podia seguir els companys. L’Enric, m’esperava i animava. Vaig arribar esbufegant i ben suat. Era impossible que els quatre trams restants jo pugués anar a tota castanya com en aquest. Ja em veia renunciant. Ara però, per sort, tenia descans fins al cinquè tram. 


A punt d'arribar a Llafranc, amb l'Enric. Foto: Sebi Vila.
El cinquè tram connectava la Platja del Racó amb Pals (10,4km i 390D+). El president del Club, en Tobi, feia el seguiment de l’equip femení del club. Ens havia avisat que aquest tram era nou i que hi havia molts km amb sorra. I sí, ben cert. També per sort, no vam anar tant al límit com al tram anterior. Em van deixar posar a davant i el ritme el marcava jo, sobretot a les pujades. Això em donava seguretat. Però es va fer dur. En acabar, em notava amb fred i calor i mig marejat. Podria fer els tres trams que em quedaven? Per sort, tocava descansar fins al vuitè tram. Al cotxe, cap als diferents punts de controls per on anaven passant els companys van beure moltíssima aigua. I un plat de macarrons, cortesia de l’organització.
Amb l'escuder, Enric.
El que era el tram més temut però va anar millor del que esperava. Havíem d’unir el Camp de Cadena a Fitor (11,1 km i 440D+). Els companys portaven molts km a les cames i el motor anava ja bastant justet. Em van deixar anar tota l‘estona a davant a un ritme que era bo per mi i també per ells. Les pujades van passar prou bé. Feia molt de sol però el vent feia agradable el tram. L’any passat també em va tocar aquest tram, i la calor va ser horrible. Vaig arribar eufòric a Fitor. Veia clar que podria fer els dos trams que em quedaven. Compliria el compromís de fer cinc trams (42km i uns 13.50D+). A Fitor, vaig seguir amb l’aigua. Però recordava el caldo que servien els voluntaris i vaig anar-hi de cap. És màgic. Energia per un tub. També una miqueta d’arròs. I cap al cotxe.

Un arrosset i Fitor. Foto: Sara Tardio
Em quedaven els dos darrers trams, que, a més, eren els dos darrers de la cursa. Esperàvem a la cruïlla de Calonge. Quins nervis. Allà vaig veure un munt de conneguts, com també a Camp Cadena. El primer tram er de la Cruïila de Calonge a Vall·llobrega (6,3km i 100D+) i el segon de Vall·llobrega a Palafrugell (7,7km i 120D+). Vaig sortir com un brau enfurismat. En Tobi se m’havia acostat sigilosament i com aquell que no vol la cosa m’havia fotut la pressió a sobre. Va fer un gest amb el canell i em va dir: “Si li foteu una mica el gas, baixareu d’onze hores”. Era el temps somniat per en Pere i algun altre company. I és el que en Tobi ens havia dit abans de la cursa. Deia: “Què t’hi jugues?”. I jo “No em fotis pressió!". Doncs això, a córrer com un beneït. Segurament massa. La resta de companys, excepte l’Enric que sempre va fer els mateixos trams que jo), anaven fosos perquè havien fet els trams més durs de tota l’Oncotrail. Venia un equip a darrera, poc a poc, km a km anava retallant distància. No ho he dit perquè ni m’importava, però aquí anavem tretens. Sempre ens havíem mogut entre el dotzè i el 15è lloc. Però això era secundari. Jo només mirava el rellotge per calcular si podiem baixar d’onze hores.  
Anant fent Gavarres. Foto: Adrià Colomer.
Arribem a Vall·llobrega, i entren dos companys i dos paren. Són els relleu de l’Oncotrail. Teniíem l’altre equip darrera. Per treure emoció, dir que ens van acabar passant. Van anar corrent ja com vam poder. Jo ja una mica just amb l’Enric al costat. Ara ja amb l’obessió del rellotge. Ja flairava la meta mentre es feia fosc. Veiem frontals a dojo a davant. Quan quedaven 400 metres per la meta, veiem la resta de l’equip a davant cridant com bojos “Va, que queden tres minuts per baixar d’onze hores”. Tenint en compte la distància era obvi que ho aconseguiem. Vam treure l’estelada i vam arribar tots a la meta junts, els vuit amb les tres grans suporters, quan quedava un minut i mig per les onze hores! Aconseguit! Sort que amb el presi n’ m’hi havia jugat res. Vam acabar catorzens a 40 segons de l’equip de davant i a uns dos minuts del dotzè lloc. Però això és ben bé igual. Aquests dos minuts els podriem haver guanyat en algun relleu sense error? En algun tram anant més ràpid? Potser haurem acabat rebentant. 
Vam fer-nos la foto abans que el crono posés 11 hores.  
A la meta.
Per fi sortia una cursa bona. En tres trams em vaig sentir molt i molt bé. Quina alegria. Només queda felicitar tots els companys del ‘equip, els acompanyants, els amics que vam anar trobant en els punts de control. També a l’equip de les noies del Club que vam acabar en 12 hores i 10 monuts , en 32ena posició i, sobretot, com a primer equip totalment femení amb molta diferència. donar les gràcies també als organitzadors i als maggnífics voluntaris que fan possible aquesta gran cursa solidaària que recapta diners per a projectes d’ajuda a les persones ue lluiten contra el càncer. Sempre especifiquen perfectament tots els diners recollits i exactament a què es destinen. Xapó.
Les noies.
Finalment, gràcies als patrocinadors que ens han ajudat a poder participar a l’aventura: Càrniques Juià, FotoCiutadans, FisioActua, així com Esports Nabes, Axxon i el Club Esquí Girona. I com no, al Club Trail Running Girona.  
Tot plegat m’ha remotivat.   


divendres, 6 d’octubre de 2017

CAP A L'ONCOTRAIL

Per fi arriba l'Oncotrail. Aquest darrer mes ha estat molt diferent. He fet molts km (uns 180km amb uns 5.100D+) i tot semblava alegria i il·lusió però la última setmana han passat un seguit de fets que podem canviar la història del meu país. Molts catalans han estat colpejats salvatgement per policies espanyols amb una violència desproporcionada. Tot només per voler votar. Ens han deixat quasi un miler de ferits, alguns greus. Però la majoria dels que volíem fer-ho, hem votat. Les fotos i els videos que es van gravar mostren cares d'odi dels policies i un acarnissament desmesurat contra pobles petits on els seus ciutadans tenien les mans enlaire per no respondre a les agressions. També en col·legis electorals de la meva ciutat, Girona. Amb la família vam estar tot el dia al pavelló de Santa Eugènia. Vam tenir sis moments de molta tensió, amagant les urnes on hi havia els vots (sí, surrealista), i corrent unint-nos tots per evitar que entrés la policia per qualsevol de les sis portes d'accés. Erem tants, milers, que no van venir.  Tot el que va passar aquell dia no ho oblidaré ni ho perdonaré mai. 

Policies a punt d'embestir. Foto: Joan Montaner.
Han passat tantes coses que ja ni recordo quins entrenaments he fet aquestes últimes setmanes a part de la sortida de 31km amb molts companys del club per diferents trams per on ha de passar la Oncotrail. Vaig patir massa. Espero que dissabte no sigui així. També recordo moltes sortides a Sant Grau, pujant per corriols desconeguts per mi. Divertits. Un dia que vaig planejar uns 15km a ritme ràpid vaig trobar-me en Josep T. Quin crack. Ni suava. Era un dels seus últims entrenaments per l'Ultra Pirineu.... i ho va fer de nassos. Quin goig ser jove.
La colla que vam entrenar l'Oncotrail. 
Amb els companys d'equip de l'Oncotrail hen dissenyat els relleus per als cent km. L'Enric farà amb mi els 5 trams que tinc adjudicats. Els altres dos companys aniran variant, pero correré amb tots en algun tram: Xevi O, Pere, Xevi M, Tayssir, Marc i Albert. Serà fantàstic. Segurament sóc el més lent i puc pagar-ho perquè aniré darrera amb la pressió de no fer perdre massa temps als companys de grup. Entre els 5 trams em tocarà fer uns 44km i més de 1.300D+. Últimament em fot una mica de mal l'esquena. Espero que no em foti massa la guitza, que porto un any on córrer amb dorsal, i de fet córrer, no m'està anant massa bé. Quines ganes de córrer i ajudar a la Fundació Oncolliga i als malalts de càncer. De fet, la donació econòmica està feta. Sempre han ensenyat a què destinen els diners i això garanteix que els diners els inverteixen molt bé i amb la finalitat adequada.


PD: Em sap greu que aquest escrit estigui massa centrat en un tema que no sol ser motiu en aquest bloc. Però la democràcia s'ha de defensar sempre. El dret a votar per decidir el que calgui. I la violència s'ha de rebutjar sempre. Absolutament sempre. Però que sàpiguen que guanyarem. Que ja estem guanyant. 

I una altra cosa. Qualsevol burla sobre aquest escrit que es faci en cap xarxa social, no el permetré. Directament el bloquejaré. El feixisme no va morir i jo no el deixaré entrar aquí. Que escrigui sol. Que xerri sol. Que piqui de cap contra la paret. 
Manifestació de rebuig a la violència de la policia espanyola a Girona I no s'ens veu a tots. Fotassa: Oriol Batista.
Aquelles cares de por, aquelles imatges de caps oberts ensangrentats, de noies plorant, d'àvies per terra, de gent empesa per les escales, gent estirada pels cabells.... Cop de porra, escopetes disparant bales de goma... pobles on apareixien 80 policies a l'estil robocop per desallotjar trenta persona de davant d'una porta a òsties i amb gasos lacrimògens. Porcs, cabrons. Covards. I el govern espanyol diu que vam fer teatre, que no hi ha ferits, que ... que tantes coses. Poble poble espanyol. quan marxem, els hi desitjo, i si cal els ajudo a fer fora aquesta colla d'energumens que ressorgeixien del franquisme que mai va morir. Les manifestacions de rebuig posteriors i l'aturada de país van ser històriques. I el que queda per venir....
Guàrdia civils impedint el pas a votants. Foto: Aniol Resclosa.
Guàrdia civils impedint el pas a votants.
Votants i policia espanyola. Foto: Marc Martí.
Votants i policia espanyola. 
Gent votant al pavelló de Santa Eugènia. Foto: Aniol Resclosa.
Una votant ofereix una flor a un policia. Foto: Aniol Resclosa. 
Foto: Aniol Resclosa.
Policies i votants. Foto: Joan A. Martí.

No penjo cap foto on es veu violència o sang. La policia espanyola m'ha obligat a barrejar esport i democràcia. No podran res contra un poble, unit alegre i combatiu.

dimecres, 6 de setembre de 2017

SANT TORNEM-HI

Han passat ja algunes setmanes des de l’intent fallit de pujar al Chimborazo i millor no pensar-hi més. A l’horitzó hi ha l’Oncotrail, una cursa per relleus de 100km que és 100% solidària i que volta pel Baix Empordà des de Palafrugell, passant per Begur, Pals.... Serem vuit i sempre hem de ser quatre corrent durant 100 km. Hi haurà en Pere, en Xevi M, en Xevi O, en Tayssir, en Marc, l’Albert, l’Enric i jo. Serà el segon any que hi participo.

Pujant el Torreneules. Foto: Xevi Montal.
Mentrestant he anat fent sortides intentant sumar km i desnivell. Poc després de tornar vam anar amb en Pere i en Xevi M. al Torreneules (2.711m) des de Daió i Coma de Vaca, baixant per Núria i el camí de Queralbs (23,6km i 1.800D+). Ruta molt guapa i amb molt de pendent que es va fer dura al final pel quilometratge i perquè el camí de Queralbs és molt rocós. Abans de marxar de viatge a Galícia una setmana, encara vaig tenir temps d'anat a  una de les clàssiques sortides dels dimecres amb gent del Club Trail Running Girona per les Gavarres (11km i 400D+) i una pujada a Sant Grau des de Casa amb aproximació i retorn pel carril bici (22,5km i 425D+). 
A dalt del Torreneules.
Un cop tornat de Galícia amb un fart de menjar pops, músclos i cloïsses i altres mariscs i algun vinet blanc tocava tornar-hi. Primer un sortida per les Gavarres (11km i 475D+) amb una calor i una suada considerable i una escapada als Pirineus. Allà vaig anar al Puigmal (2.910m) des del collet de les Barraques i el pas dels Lladres. A la tornada vaig passar pel puig de Dòrria (2.547m), un cim nou que no havia fet mai. 
A Sant Grau.
Encara hi ha hagut alguna sortida més. Entre ells una ascensió més a Sant Grau per un corriol nou (10km i 420D+), una volta per la ciutat (8,4km) passant pel pont Nou del Ter, una sortida ràpida fins a la Nestlé (6,7km) i una pujada clàssica als Àngels des de casa (21,1km i 750D+). Una mitja marató, pim pam. Feia tres ansy que no feia la ruta que coincideix exactament amb la de la cursa del GEiEG. Aquest tram el vaig pujar en 59minuts, uns sis més lent que el dia que vaig fer la cursa. Vaig pujar-hi de tarda aprofitant que les temperatures ja baixaven i que era diumenge. Vaig pujar a bastant de ritme, però, està vist que ara mateix no sóc ràpid. Cert és que el primer km, d’asfalt, el vaig fer bastant més a poc a poc i que en cursa treus tota l’adrenalina. Seguirem insistint en tres aspectes: sumar km, algunes sèries per guanyar velocitat i fer pujades de puntetes per reforçar els bessons, que estan fofos.  
Arribant al Puig de Dòrria.
I un reconeixement als companys que fa pocs dies han acabat la OCC a Chamonix- Mont Blanc (56km i 3.500D+): Esther, Sergio, Sergi, Toni i Edu. Quins records de fa tres anys. Menció especial per l'Esther i en Sergio. Brutals. I a la resta, que arribar a meta ja és una gran victòria. I a en Lluís que ha completat la CCC (101km i 6.100D+). També a la Tina i en Toti que han provat de fer la UTMB (170km i 10.000D+).  

dijous, 10 d’agost de 2017

SENSE CIM

El Chimborazo.
Podria mantenir l’incògnita uns paràgrafs o uns dies més. Però no val la pena amagar-ho. No vaig pujar al cim el Chimborazo. Per què? Massa llarg d’explicar. Quedarà per mi. Només dir que depenia de mi i que sóc jo qui no va poder. M’acompanyaven el meu germà, Josep, en David i els guies Xavi Llongueras i Marcial Vásquez, una institució al país.



Els cinc.
El viatge a Equador pintava molt bé. Tres cims d’aclimatació i progressivament més difícils. Només d’arribar, vam pujar al Pasochoa (4.200 metres), un volcà que semblava de propietat privada i on segurament aquell dia ningú més va trepitjar el cim. Ens va ploure, fer sol, núvols, vent i una mica de calamarsa. I son...

Cap al Pasochoa.
Al cim del Pasochoa. 
L’endemà al Rucu Pichincha (4.698 metres), a tocar de Quito. Molt freqüentat per turistes domingueros, ja que hi ha un enorme i desaprofitat parc d’atraccions molt a prop i perquè el primer tram és un camí ample i sense cap dificultat on la gent hi camina amb botes aptes per la Rambla i amb bolso. El darrer tram ja requeria l’ús de les mans i més d’un i de dos es feien enrera. 
Cap al Rucu Pichincha.
Camí del cim. Foto: Xavi Llongueras.
Pujant. Foto: Xavi Llongueras.
Cap al cim. Foto: Xavi Llongueras.
Pujant. Foto: Josep Carreras.
Al cim del Rucu Pichincha. Foto: Josep Carreras.
L’endemà mateix, sense temps, vam pujar en direcció a l’Iliniza Norte (5.116 metres) després de dormir a El Chuapi. L’ascensió necessitava dos dies i una nit en un refugi humit, ossos inclosos, que ho deixava tot xop, situat a 4.700 metres. Per arribar-hi, un bon desnivell per un camí sense descans però senzill. Tot amb boira. Al refugi hi havia poca gent. Entre ells, dos quebequesos. De bon matí vam pujar al cim, ja amb grampons i molt de vent i fred. El tram final era un pèl tècnic. El meu gran llast va ser que la humitat i la respiració m’entelava les ulleres i el fred i el vent em gelava els vidres. Fins al punt que no veia on posava els peus. I com en els altres dos pics, la son. El descens va ser divertit amb un inici per una tartera.

Pujant. Foto: Josep Carreras.
Cap al cim. Foto: Xavi Llongueras.

Quasi al cim. Foto: Xavi Llongueras.
Al cim de l'Iliniza Norte. Foto: Xavi Llongueras.
Tocava ja enfilar cap al Chimborazo (6.310 mtres). Primer un dia de relax a Baños de Agua Santa amb temps per relaxar-nos, veure el poble i algunes cascados com el Manto de la novia des d’una cistella penjant del riu o el Pailón del Diablo, espectacularment inesperat. 

El Manto de la Novia.
Pailón del Diablo. 
Fora ja del dia de descans vam anar ja al refugi del Chimborazo. A 4.800 metres. Pràcticament l’alçada del Mont Blanc. Molt confortable i espaiós. El volcà, el més alt de l’Equador i amb la peculiaritat que és el punt més alt del planeta des del centre de la terra, no s’havia deixat veure en cap dels dies del viatge. Sempre hi havia un o altre núvol. Aquell dia però, tots es van apartar i el monstre es va deixar veure. Una massa de roca i gel que abarcava una superfície descomunal. Temps per tirar quatre fotos, estudiar la jugada i descansar. Però no dormir...

Un monstre. Foto: Josep Carreras.
Sortíem a les 22.30 de la nit, per aprofitar que no feia tant de vent, la neu era més sòlida i no caurien tantes pedres a la zona coneguda com el Castillo, un bloc gegant de pedra a l’esquerra del volcà que sembla que t’esperi pacientment per veure si seràs capaç de superar-lo i arribar fins al cim.  En Josep i en David anaven encordat amb en Xavi i o amb en Marcial. Em tocava anar a davant. I vinga. Poc a poc, un pas davant d’un altre. Als 5.000 passàvem un refugi en desús. Als 5.200 començavem a encarar la pujada fins al Castillo. Superar 200 metres de desnivell amb les mans suposava molt de temps. Ja duiem grampons i casc, per no dir que les cames estaven protegides per tres capes de pantaló. Els bastons es van substituir per un piolet que em feia anar molt corbat. Als 5.500 va acabar el tram del Castillo. Ja només quedava remuntar per la carena empinada i sense ni un punt de descans fins al cim. Vinga caminar. Endavant. Als 5.600 ja començava una capa de gel que connectava amb el punt més alt del volcà. La pujada era tant dreta i perillosa que es feia impossible caminar recte i s’havia d’anar superant fent diagonals curtes amb els peus torçats dins les botes. Van començar els dubtes. La cordada de tres va passar a davant.

Preparatius. Foto: Xavi Llongueras.
Jo de genolls. En silenci. Esperant. El vent em picava a la cara. Més amunt veia tres llums de frontal. Vaig seguir. Pas rera pas. Poc a poc. Fins que vaig parar. De nou de genolls. I en silenci. La resta no té massa incògnita. Un calvari baixant, entre llàgrimes. Tants esforços i il·lusions, tants entrenaments, tantes esperances, tanta gent confiant en mi, tants diners… tot a les escombraries. Sí, una experiència més. Sí, el que no et mata et fa més fort. Sí, amb dos quatre mils i un cinc mil a la butxaca. Sí, unes vacances en un entorn maravellós. Sí, una retirada a temps és una victòria i, sí, molta gent mai arribarà als 5.800 metres… Sí, hi ha més muntanyes que llonganisses i, sí, la muntanya seguirà allà. Però jo ho havia preparat tot per una fita que era possible d'assolir. I no la vaig aconseguir. Vaig fallar. Fracassar. A baix, al refugi, anava esperant l'arribada de la resta de l’equip preguntant a gent que veia baixant. Malgrat la son de moltes hores sense dormir, de molts dies amb el cap guirat, no podia dormir. Aquell dia van fer cim quatre mexicans, un suís, un quebequès -que van conèixer a l’Iliniza- i el meu germà, en David i en Xavi. Enhorabona!!! 

Moltes felicitats! Foto: Xavi Llongueras.
El darrer dia, per nassos, va tocar fer una mica de turisme per Quito, visita a "la mitad del Mundo" inclosa, amb ganes de tornar a casa i poques ganes d’escriure tot això. Ja m'ho he tret de sobre. No és cap consol, haver fet cim al Mont Blanc, a l'Elbrus o al Kilimanjaro

(Cada dia, en arribar a lloc segur, treia algun paper que tenia guardat i escrivia quatre ratlles del que sentia. Quedaran per mi, quan els trobi. De fet, el dia del cim al Chimborazo, en arribar a baix ja no vaig anar a buscar aquests papers).

dilluns, 24 de juliol de 2017

CAP AL CHIMBORAZO




En unes hores marxo al que és el repte de l’any amb el meu germà: Pujar al Chimborazo (6.310m). Cim més de l'Equador.  Té la peculiaritat mediàtica que les darreres medicions han confirmat que és la muntanya més alta des del centre de la Terra. Per tant és el punt més proper al sol. Més que l’Everest. Tot per la forma “axatada” de la Terra. 




També ve en David, que el coneixem de l’Elbrus. Anem amb el guia d'alta muntanya Xavi Llongueras, que ja ens ha portat al Mont Blanc i a l’Elbrus i que és garantia d’èxit amb les seves peculiars i infalibles regles. Aquelles de:

1.- Primer tornar sans i estalvis.
2.- Passar-ho bé.
3.- Fer el cim.

Estic fent la maleta i sorgeixen els mil dubtes de cada gran excursió. Aquestes o aquelles botes? Aquests o aquells bastons? Quanta roba d’abrigar? Si és a l’Equador, no ha de fer calor? Bé, són més de sis mil metres i allà dalt fa fred a tot arreu.  Nervis venen, nervis romanen, nervis no s'en van. 

I el que falta...
Deixo aquí sota el programa però s’han de tenir en compte dos factors. El primer és que és un calendari flexible i poden variar les coses. I el segon és precisament que una de les muntanyes d’aclimatació pot ser el Cotopaxi (5.897m), la segona muntanya més alta de l’Equador. Pràcticament com el Kilimanjaro
És un volcà que està tancat fa uns anys perquè està actiu. Però sembla que en breu el Govern equatorià el pot reobrir. A veure si tenim sort i a més del Chimborazo, podem sumar el Cotopaxi.

Cotopaxi.

(Indicar que el Chimborazo medeix 6.310m però en alguns llocs posa 6.263m. Quina diferència…)

Apa, ens veiem a la tornada!

El programa: 
Pasochoa 4126, Rucu Pichincha 4698m, Illiniza Norte 5116 i Chimborazo 6310m.

25 juliol: Girona: Vol Barcelona- Madrid. Madrid- Quito. 

26 juliol: Ascensió al Pasocha (4164m). Unes 5 hores d’activitat i 520D+. 

27 juliol: Rucu Pichincha (4698m). Unes 4-5 hores i 600D+.

28 juliol: Ascens al refugi de l’Illiniza (4.700m). Al Parque Nacional Los Illinizas. Unes 4 hores per arribar-hi i superar 840D+
Dia 29 juliol: Cim de l'Illiniza Norte (5116m). Sortim sobre les 5:00. Tot seguit remontarem per una aresta de roc. Des del cim tindrem una vista privilegiada de l'Avinguda dels Volcans: Cayambe, Cotopaxi, Chimborazo. Descens fins el parquing i trasllat cap a Baños. Unes 7 hores i 430D+.

30 juliol: Recuperació a Baños.

31 juliol: Refugi Hermanos Carrel (4.800m). Caminada fins el refugi.

1 agost: Ascens al cim del Chimborazo (6.310m). Depenent del temps i de es condicions físiques en que es trobi el grup, sortirem sobre les 11 o 12 de la nit. Farem un camí d'una hora aproximadament fins a l'aresta nord, i d'aquí seguirem amunt fins entrar a la glacera a 5.300m. Segons les condicions de la zona del Castillo agafarem la ruta alta o la baixa per resguardar-nos de la caiguda de rocs. A la part superior una sèrie de rampes de neu i gel, ens duran al principi de la gran travessa a uns 6.000 metres, i que ens durà a la darrera secció de la muntanya i al primer cim, La Veintimilla de 6.200m. D'aquí un petit descens per tornar a remontar fins el cim principal, el cim Whymper de 6.310m el punt més distant del centre de la terra! Unes 12 hores i 1.520D+. El descens el farem pel mateix itinerari. 

2 agost: Dia de marge per si el primer fa mal temps. En cas de que es faci cim en el primer intent, serà un dia per fer el trajecte cap a Quito tranquil·lament.

3 agost: Vol de tornada. Quito- Madrid, Madrid- Barcelona. Girona. 


Chimborazo.