dimecres, 23 de maig de 2018

MARXA DE FORNELLS 2018

Al cim de la Canal Mala.
Pràcticament a darrera hora vaig decidir incriure'm a la marxa popular de Fornells. Tota la setmana havia tingut un torn de feina que em permetia tenir lliure els matins i havia aprofitat per anar als Pirineus. Un dia, tot sol des de Setcases al Puig Pastuira (2.354m) i a la Canal Mala (2.419m) (13km i 1200+). El Puig Pastuira és un drama. Hi ha una confusió des de fa dècades amb el Pic de les Borregues. El més proper a Setcases seria el Pastuira i el més proper a la Coma d'Orri seria el de les Borregues. Crec. És una animalada de pujada entre isards i marmotes, amb dinar a Can Baral·la. El segon cop vaig pujar el Taga (2.040m) amb en Pere (11,3km i 1.100+) amb cerveseta i braves a Can Gusi. Tenint en compte que pocs dies abans havia corregut la cursa del Pa amb Tomàquet (20km i 1.250+), em plantava a Fornells amb 44 km i 3.500+ a les cames.
Al Taga amb en Pere.
Tenia dues opcions. Fer 15 km o 10km. Com que a la de 15km hi vaig veure en Dani apuntat, vaig optar per la de 10km. No és qüestió que em destrossi públicament, jejeje. Sempre tinc l'excusa de dir que triava la de 10km perquè anava amb les cames rostides. Per tant, cap a la de 10km.

Des de l'organització, en Carles m'havia explicat el recorregut. El trencacames que jo recordava de l'any passat, enguany estava al principi. Almenys no faria la calor de fa un any. Sortiem tots barrejats. Abans del petard d'inici, saludo en Toti i en Pere. Tots fan la cursa de 15km. A en Pere li dic dos o tres o quatre vegades que la ruta no és tant plana com pot semblar, que és molt de pujar i baixar contínuament. Fins que veig que de tant pesat que sóc, ho ha entès.    

La cursa no té secrets. Començo a tot drap entre els primers. Anem barrejats els de les dues curses. Al cap de poc ja noto les cames com pals de fusta. Comença a avançar-me algun corredor, entre ells en Dani. A partir del km1 el corriol és molt estret perquè passa entre camps i finques. Estem així una estona on has d'estar una mica tens perquè pràcticament has de posar un peu davant de l'altre perquè al costat hi ha parets vegetals i marges. A partir del km 3,5 comença un circuit per un parell de bosquets connectats per una pista on tot és serpentejar, pujar, baixar, vigilar, girar, frenar, accelerar. Qui deia que això es podia fer a 4 min el km? Mare meva. Jajaja.  Vaig tota l'estona entre dos nois. No tinc prou esma per avançar el de davant, que tampoc es deixa i no vull que m'avanci el de darrera, que no sé si pot. 
Pels corriols de Fornells. Foto: David Subirana.
Noto una mica de calor i passat el km7, els corredors de la cursa de 15km i els de 10km ens separem. És el punt d'avituallament. No crec que massa gent de la meva cursa pari... només ens queden poc més de dos km. Els dos corredors que anaven amb mi feien la cursa llarga. Jo segueixo per un traçat ja tendint a la baixada però encara amb algun ensurt en ascensió. Les cames van bullint. Avanço dos nois, un d'ells amb samarreta vermella i a la distància en veig un amb samarreta verda.

També hi ha caminadors, que tenien la sortida lliure. Tots s'aparten respectuosament i ens animen. Moltes gràcies! Intueixeo la meta. ja sento l'speaker de lluny. Ni idea com vaig de la classificació. Només sé que en un control em diuen "va, que fas bon temps". 
Arribada a meta. Foto: David Subirana.
Recta final. Al noi de verd ja no l'atrapo. I el noi de la samarreta vermella, com si ens juguéssim una medalla, fa un esprint per avançar-me quan queden dos metres. No sé si calia.  Al final, resulta que he quedat dotzè. Espero l'arribada d'en Toti, que queda segon a la cursa llarga i a en Dani, que queda setè. També arriba en Pere que en confirma el que li havia advertit: un bonic trencacames que t'aniquila el ritme de cursa. Com diu en Carles: "Poc desnivell, però torracollons!". Ben descrit. 

En Toti se m'acosta i em diu "Vens a rodar?". Això deu ser que no n'ha fet o prou... "Collons, no tinc cames" (penso). "Ostres ja m'he canviat de roba", m'excuso. Un entrepà, una cervesa fresca i cap a casa, bastant satisfet per la cursa, vista la intensa setmana. 

A la propera hauré de parlar d'una excursió a Sierra Nevada.

dimecres, 16 de maig de 2018

PA AMB TOMÀQUET 2018

Espectacular jornada a Santa Coloma de Farners amb un temps i un recorregut per sucar-hi pa. L'amenaça de pluja es va acabar complint i va convertir els quilòmetres finals en una ruta on tot allò que semblava impossible, acabava essent real.

Arrencàvem amb el tret a l'aire d'un trabucaire que espantava algun corredor del meu costat. Poc abans havia pogut saludar en Marc, en Dani i en Josep. També hi havia la Núria Picas. Entrenant veia l'Aleix i en Jordi. Ells rai. 
Havia arribat tant just a Santa Coloma que va caler un esprint per arribar a temps a la sortida. Una bona esbufegada.
Gatejant per la part inicial del Turó del Vent. foto: David Rueda.

Comença la festa. Un quilòmetre pla pel parc de Sant Salvador i en poca estona ja li fotem amunt direcció al Turó del Vent. Mamma mia, quina pujada. Pedrogosa i amb fang acumulat dels quilòmetres anteriors. Algunes cordes per ajudar a pujar i, fins i tot, una escala i un membre de l'organització per assegurar que no anirà ningú per avall. 

Un cartell que,  tenint en compte l'espectacular boira, sembla una broma: "Aixequeu el cap i gaudiu de la vista". Doncs no, tot el que es veu és un mar blanc. Les esquetlles d'alguns animadors al cim del Turó que no acaben de sonar mai, bàsicament perquè un no arriba mai a dalt. Una castanya al genoll per avançar a quatre grapes i a seguir. 

Arribant al cim del Turó del Vent. Foto: Jordi Carruana.
Passem pel castell de Farners i comença una baixada frenètica. Em sento còmode. Anem saltant bassals i algun rierol. Menys mal que no he de posar el peu a dins penso. Il·lús. Poc després anem creuant i creuant rieres convertides en rius ample i profunds. Acabem posant les dues cames a dins de l'aigua almenys cinc o sis vegades. Fins mig bessó. Més o menys. Al principi busques com passar sense mullar-te, però quan ja hi has passat dos cops, ja tant li fa. Vambes molles, mitjons xops i a seguir corrent i enfangant-se de nou.

La baixada té trams de l'any passat, com un corriol que acaba amb un muntatge de fustes que es recargolen i es converteixen en un pont que has de passar per sota. M'encanta aquest tram. És molt corrible i ideal per mantenir un ritme constant. Vinga passar per la riera. 


Toca la segona gran pujada de la jornada. Fins a Argimon. És llarga. Va fent. El terreny però, és millor que al Turó del Vent. Solem córrer junts un quants. Unadesena. Ara uns a davant, ara a darrera. I anem comentant la jugada. No arribem mai a dalt ni als avituallaments. Un cop a dalt, toca tornar a baixar i encara la darrera gran ascensió, el turó de les Gatoses. També el vam fer l'any passat. Enguany estic convençut que pujaré millor. Tinc les cames quasi intactes i el cap al màxim de motivació. Passem de llarg unes cintes però veiem l'error ràpidament. És culpa nostra per badar un moment.
Just abans de començar a pujar a Gatoses. foto: Ivan Gómez.
Comença la pujada. M'escapo de tots. A terra van impactant gotes. Uf. Comença a ploure. Cada cop més. Miro el rellotge. Som al km 15. Queda molt. No alfuixo i tot pujant vaig dient-me a mi mateix que quan abans arribi a la meta menys em mullaré. Cada cop la pluja cau més fort. Molt. Fa vent i baixa la temperatura. Arribo a dalt, després d'una pujada on m'he sentit molt còmode. La pluja cau sense parar. Tinc les ulleres ben molles, plenes de gotes, i entelades. La baixada se'm fa perillosa. Tot el que havia guanyat pujant ho perdo baixant, quan precisament no hauria de ser així. M'avancen tots els que havia deixat enrera. No veig on poso els peus i això és perillós. Basses, pedres relliscoses, fang, arrels i fulles.... Al darrer quilòmetre torno a apretar, plou un xic menys i és pla. Arribada. 

El ruixat ha obligat l'organització a prendre mesures a l'arribada, on hi feia molt de vent. M'he quedat sense foto. Estic content, he arribat xop però molt sencer. Una bona càrrega d'energia i moral. Saludo l'Esther. Felicitats pel podi. I, l'Ana, la tetapeta (el seu nom a Instagram).  També l'Ivan, que me l'he trobat durant el recorregut i m'ha tirat agluan foto. Merci!

La cua perquè em donin l'entrepà es fa llarga. Tinc fred i tremolo. Quasi que marxo sense perquè tinc poc de posar-me malalt. Però al final recullo el menjar i la bossa del corredor. I marxo cap al cotxe pensant que, amb calor hauria anat pitjor. 

Aquest dia tenia el dubte sobre si anar a Santa Coloma o a la Cursa de les Gavarres d'Astrid21. En qualsevol de les dues m'hauria divertit, però estic satisfet d'haver escollit la capital de la Selva. 

divendres, 11 de maig de 2018

TOCA SANTA COLOMA


Com que vaig sortir desanimat de la marató del Cap de Creus, calia recapacitar. Quedava clar que em falten quilòmetres d’entrenament. Segurament també una mica més de constància.  

Des del Cap de Creus he estat bastant sistemàtic en les sortides. Totes per muntanya, fins que he notat dolor -més de l'habitual- a la columna. Per tant, després d'algunes sortides amb desnivell, he baixat al pla. Darrerament he estat fent carril bici, amb una mica de ritme. La zona del Pla de Salt i les Deveses és perfecte. Tot net i polit, ni un paper, ni plàstic ni res. Alguns animalons i silenci.  


Aquests darrers dies he afluixat perquè m'he inscrit a la cursa del Pa amb Tomàquet, a Santa Coloma de Farners. Aquest diumenge. Serà un entrenament amb dorsal. Espero que la columna no se'n ressenteixi massa. I que no plogui, que les previsions són de ruixats a dojo.

És una cursa extra, imprevista. M'hi he apuntat a darrera hora per garantir que sumaré quilòmetres a les cames (21 quilòmetres) i desnivell (1.300 m D+). L'any passat la vaig fer i gaudir fins que a mitja cursa, la calor em fa fotre garrotada al cap i vaig acabar a dures penes. El traçat era molt més punyetero del que podria semblar amb unes pujades que sembla mentida que hi puguin existir per la zona. Almenys aquest any ho han avançat unes setmanes i no serà al juny.

Aquest any tocaria baixar el temps i quedar davant d'algun conegut. Però resulta que l’organització ha canviat el recorregut per fer-lo més destraler amb un inici molt tècnic i alguna grimpada (m'han filtrat) que espero que no provoquin un tap, amb el pas per punts colomencs mítics com el Turó del Vent, Castell de Farners, el Far, Argimon i el Turó de les Gatoses. Per tant, a oblidar-me del temps. Potser millor. Menys neguit.  

La cursa, a més, m'ha de servir per seguir preparant la OCC, a finals d'agost. I també l'Olla de Núria. 

dimarts, 17 d’abril de 2018

MARATÓ CAP DE CREUS 2018

Amb els companys, abans de sortir.
No va ser la meva millor cursa. Sabia que no seria bona, però no pensava que agonitzaria tant. La manca d'entrenaments per motius ja explicats i la calor que sobtadament va irrompre just el dia de la cursa, després de dies ennuvolats i pluja, van actuar com a còctel demolidor. 
La ruta.
El recorregut me'l coneixia, quasi de pe a pa, sobretot la primera part. A la sortida ja vaig perdre de vista en Nelson, en Tayssir, en Charles, en Xevi i en Pere. Els quatre primers km eren el que es coneix com a "fals pla". Després venia la salvatjada de pujar fins al castell de Verdera. En alguns moments havíem de fer cua pels taps que es produien. A la baixada i el carril bici fins al Port de la Selva, corria amb contensió. Sabia que les cames patirien al final. Però no que tot plegat seria tant cruel. 
Al castell de Verdera. Foto: Mike Steegmans.
Del Port de la Selva a Cadaqués, hi havia mil i una pujades inacabables. Primer per sortir de Cala Tamariua i després per arribar fins al Puig Bufadors. Els núvols inicials van desaparèixer i la suor em començava a negar la cara i els ulls. Fins al punt d'haver de parar a assecar-me la cara en més d'una ocasió. Pel mig, una sorpresa afraïda amb l'avituallament de l'Àngels a l'alçada de Tavellera. Des de Puig Bufadors fins a Cadaqués hi havia un descens pedregós que exigia la màxima concentració per no enviar el turmell l cementiri. En arribar a Cadaqués, la cara d'alegria que havia mostrat als meus pares a Sant Pere de Rodes i a Port de la Selva ja havia desaparegut. Vaig seure a treure'm pedres i sorra de dins de les vambes. Content de veure en Jordi a l'avituallament. Cadaqués és com un seleccionador de corredors. Només aquí, 44 persones van plegar. El qui havia estat líder, en Samuel, el primer. 
Sortint de Cala Jòncols. Foto: Ferran Soler. 
A Cadaqués, els qui van més "fomuts" tiren la tovallola. És on ho vaig fer l'any passat. Enguany, vaig seguir endavant. Pràcticament a càmera lenta vaig passar pels carrers estrets que formen les cases blanques i, de nou, va tocar pujar amunt. Ara a pel Puig Sa Cruïlla. La calor apretava de valent. Estava fos. Anar fins a dalt va ser el primer dels torments de la jornada. La baixada fins a cala Jòncols la vaig fer al ralentí. Tenia poca energia, per no dir zero, i encara quedava molt per arribar al destí. A cala Jòncols hi havia en Jaume. "Sembles un cadàver" va dir. Ben cert. I així, mig mort, cap a cala Montjoï. Podria semblar fàcil: De cala a cala, hauria de ser per terreny pla. Però no. 
Anar de cala en cala. Foto: Mountain Raw.
Era un trencacames descomunal. Em vaig trobar en Josep. Em volia esperar a cala Montjoï però la meva tardança el va portar a acostar-se fins a trobar-me. Jo agonitzava. Ell es va quedar darrera i vam anar fent junts. Com tortugues. Sentia l'Enric cridant per animar-me. Semblava a tocar però la lentitud va portar-me a sentir-lo, ben bé, uns vint minuts abans d'arribar a on era ell.
Pel camí de ronda amb en Josep. Foto: Mike Steegmans.
Juntament amb en Josep i l'Enric, faríem tot el recorregut fins a la meta. Si queia a terra, sabia que em recollirien. Gràcies per acompanyar-me i comprendre la meva necessitat de silenci. A l'avituallament de Cala Montjoï hi havia l'Ignasi que em va omplir el bidó. També en Marc. Van creuar quatre paraules i a continuar. Recordava la duresa del darrer tram, fins al Puig de les Gates. Una pujada allargassada que es va fer infinita i  sense un sol arbre suficientment gros com per fer ombra. Com un degoteig, des de Cadaqués, m'anava avançant gent i gent. La darrera baixada i el tram de riera el vaig fer miserablement, ja sí, sabent que almenys arribavaria a la meta. Un paratge tant espectacular i una ruta tant aconseguida no mereixien el meu mal estat de forma.
Agonitzant cap al Puig de les Gates. Foto: Josep Bosch.

El Paradís i l'espectacular ruta creada per Klassmark, conformen una cursa que enganxa. M'hi havia apuntat per això. I per treure'm l'espina de les dues anteriors edicions. El 2014 era la meva primera marató i prou vaig fer en acabar i ara tocava millorar el temps. Ho vaig fer, però per molt poc. I l'any passat, vaig plegar a Cadaqués agonitzant per la calor. No sé si m'he tret l'espina...
La meta. Foto: Pau Fajol.
   

diumenge, 1 d’abril de 2018

ENTREBANC RERE ENTREBANC

Queden a només dues setmanes per la que havia de ser una de les grans curses de l’any, la Marató de muntanya del Cap de Creus. Una cursa descomunal de Klassmark a la que m’he inscrit dos anys i que, enguany, serà el tercer. El primer cop, el 2014, era la meva primera marató i la vaig aconseguir acabar gràcies al suport d’en Carles, com vaig poder, mort de calor, i fregant les 8 hores. La segona vegada era el 2017 i vaig haver de plegar. El sol asfixiant em va fotre un cop de pal al cap i, abans d’agonitzar, vaig renunciar. 


Aquest any havia previst dues grans curses, la del Cap de Creus i la OCC, a finals d’agost. Tot centrat en aquests dues curses. Per la primera m’havia apuntat a la Hostrailric i a la Montserrat Skyrace, també de klassmark. La cosa era entrenar amb dorsal. I pel mig, fer molts km, sobretot al febrer i al març. Però la caiguda, amb l’aturada obligada per posa el cos a lloc i les sessions de rehabilitació, la fred, la mandra, els dies de feina, les mobilitzacions per consolidar la República Catalana i un grapat de refredats i constipats, em fan replantejar la cursa al Cap de Creus per la meva nefasta preparació. La idea inicial era baixar de 7 hores però ara, serà simplement acabar-la. Imagino, això si, que finalitzant-la ja podré baixar el temps del 2014.

Amb en Pere.
Malgrat la multitud d’entrebancs aquests dos darrers mesos, sí que he pogut fer algunes sortides. Amb en Pere vam resseguir la cursa d’Astrid (20km) de fa quatre anys i he fet algunes rutes d’entre 10-15km, però me n’han faltat de més de 20km. Suposo que ho pagaré car. Ho havia de fer, precisament aquest dijous però el mal de cap i de coll (febre?) em van fer tornar a casa abans d’hora amb 14km a les cames. Un dies abans vaig anar del Bicentury fins a Sant Miquel i tornar (16km) passant exactament pel mateix lloc on vaig caure. Vaig trobar l’arrel de l'entrebancada i el lloc de terra on el meu front i el nas van quedar esclafats. Caminant surten cinc passos. Devia vlorar abans de picar a terra. 

Aquests quinze dies que queden aquest del 15 d'abril hauré de dividir-los en dos fragments. La primera setmana tocarà muntanya i desnivell. I la segona pla i relax. 

Cap de Creus. 

dimecres, 7 de març de 2018

MONTSERRAT SKYRACE 2018

El perfil.
M’havia inscrit a la Montserrat Skyrace tard i estava a la llista d’espera. És de les curses on els dorsals s’esgoten en hores i vaig badar. Però un mail de l‘organització, Klassmark, em va obrir les portes a participar-hi. I cap a Monistrol de Montserrat falta gent.

No en tenia ni idea del recorregut. Només el que marcava el perfil: mitja cursa pujar i mitja, baixar. I una canal de pujada, la de sant Jeroni, de vertigen, que diuen que s’ha de fer un cop a la vida. A baix em trobo algun conegut com en Javi, l’Isaac o en Carles. 

Arrenquem molt aviat, a les vuit del matí. Encara fa un xic de fred. El primer km és per carretera. Hem de creuar el poble. A continuació uns 4 km de pista ampla, amb algunes baixades i algunes baixades. Uns 5km que no criden massa l’antenció. Però al km6 comença el festival. 
Camí de la canal de sant Jeroni. Foto: David Rueda.
Encadenem pujades per arribar a l’Aeri i a Santa cecília. Veiem el Massís magic i imponent a certa distància. Sembla lluny. Les pujades es combinen amb alguns descensos fins i que, de sobte notes que ets a sota de les pedreres de la muntanya. Alguna cua per iniciar l’ascensió per la canal. Hi ha un pas amb un cable enganxat a la paret. A l’altre costat, un petit barranc. Pugem i pugem. És més d’un 20%. La gent va al seu ritme i agafant-se a les arrels o a punts punxeguts de les roques, intentant no caure en les zones on hi ha fang i pedra freda. Si et toca algú que és lent a davant, paciència, perquè només hi ha un punt de pas. Veig com la gent de sobre meu és cada cop més petita. 

A dalt de la canal avanço els qui m’havien fet de tap i segueixo en direcció al cim més alt de la cursa, el mirador de sant Jeroni. Els creuem amb gent que ja baixa. S’hi arriba per unes llargues escales. A dalt, la vista és tant espectacular que més d’un i de dos s’atura a tirar fotos. Realment, se t’obre la boca. Portem uns 14km.
Comença la baixada. Foto: Josep m. Montaner / Nació Muntanya.
El perfil marca que, a partir d’ara, hi haurà sobretot baixada. Però els primers km són durs. Molta roca en diagonal que t’obiga a posar el peu de tort. Passem per la serra de les Lluernes i el camí de l’Arrel. Em trobo bé i vaig avançant gent. Cop de gas fins a santa Cecília per un terreny serpenteja i on les pedres de terra són un perill de relliscar pràcticament a cada passa. Em trobo la Paula i la Lisi. El genoll em pica amb una pedra alta fins al punt que he de parar. Vaig uns 500 metres caminant per culpa del dolor. Fins que el genoll torna a estar calent, altre cop, peus avall que fa baixada. Vaig mirant el crono. En Gerard m’anima.  Em faria gràcia arribar en menys de 3 hores i 30 segons.  
Serpentejant a la baixada. Foto: Joan Farrerós.
A falta de 4km, un drama. Hi ha una barreja de corredors del traçat llarb i el curt i es forma una cúrrua multicolor on els més ràpids no poden avançar. Són metres i metres i metres sense altre opció que quedar-se on s’és. Avançar un corredor no serveix de res, n’hi ha com quaranta més a davant. Per què passa això? Els participants a la cura curta han sortit una hora i mitja més tard i ara tots coincidim. Suposo que és el que té pensar en què uns pocs, els primers, no trobis corredors que els bloquegin. Per mi, petit error, que pel que em comenten, passa cada any. Potser hauré de córrer més, un altre any, per evitar-ho. 

Quan queda mig km, la ruta es torna ampla. Esprinto. Una corba i veig el rellotge de l'organització. Miro el canell, apreto les dents i faig una cosa lletja lletja. 
Arribant a l'esprint... Foto: Pau Fajol. 
Quan queden cinc miserables metres vaig tant apurat pel temps que avanço un noi a la línia d’arribada pràcticament allargant el coll. Em sap greu! I per postres, passo en nou segons de les 3 hores 30 minuts. Per la cua a la canal i a la baixada, per picar amb el genoll en una pedra o per posar-me massa enrere a la sortida. Però és igual. He gaudit, he fet 25 km i 1.500 metres positius de desnivell. A casa hauria fet menys. I les vistes espectaculars. I em quedo curt. 

Abans de marxar cap a Girona amb la Núria, saludo la Cate, en Mateu i en Sergi. I cap a casa content d’haver-me aixecat a les quatre per haver estat un dels afortunats amb dorsal a Montserrat. Cap a casa amb unes imatges, una vista i una ruta màgiques. Ara a pensar en la Marató del Cap de Creus....... 15 d'abril...


divendres, 23 de febrer de 2018

HOSTRAILRIC 2018

El perfil.
Vaig caure el 29 de gener. La cara va picar directa amb el terra. Vaig començar a sagnar i em van dur a urgències. La castanya em va afectar les cercivals, l'espatlla i el nas, que em van cosir amb sis punts. Estava inscrit a la Hostrailric del 18 de febrer. Però la caiguda em va deixar destrossat. Deu dies parat a casa. I en tornar a sortir a córrer, el dolor i les estrebades a l'espatlla i a les cervicals em feien pensar que no podria anar a Hostalric.
La mà mentre m'eixugava la sang.
Va arribar un moment, quan ja només quedaven uns dies, que vaig decidir renunciar perquè no em veia capaç d'aguantar 27km amb dolor. Vaig escriure l'organització i em van posar totes les facilitats. Però un últim entrenament de només 5km i en pla em va fer canviar els pesaments. Vaig decidir presentar-me la sortida i ja veuria a mig fer si anava fent. I no va anar malament. 

Amb en Marc i en Josep anàvem a Hostalric en cotxe. Al pàrquing vam xerrar una estona amb en Sergi. Havíem arribat molt d'hora. Salutacions a algun altre conegut, com en Josep i l'Esther i cap a la sortida. Una mica de nervis i pam, a córrer com bojos per un km d'asfalt que picava cap avall. 


El recorregut era ple de petites pujades dures. I baixades de vertigen. Al km.4 en un descens, la dificultat per baixar era tal, que la gent es parava i es va generar un tap. El terra era moll per la pluja dels darres dies. Normalment els taps passen això en pujades! Ens vam trobar una pujada conometrada al km 7,5. D'1 quilòmetre. El més ràpid s'enduria un pernil. Òbviament no vaig ser jo. Ho fa un noi en 7:07. Mare meva... el ritme era molt lent. Clarament, mostra la duresa del tram. Jo ho vaig fer en 11:04. Quan portava una hora, vaig començar a fer càlculs per mirar si podia millorar el termps de l'any passat. En aquells moments, no sabia que hi havia un tram del recorregut diferent. Molt diferent. Com que no ho sabia, no entenia que estigués anant més lent, quan em notava molt bé.

Pujadot. Foto: Aina Berenguer.
Les primeres molèsties a l'espatlla no les vaig notar fins cap al km 12. Però poca cosa. Vaig fer el braç més rígid per no balancejar-lo. Anava coincidint amb diferents corredors. Passava allò típic que a les pujades m'atrapaven i a les baixades els atrapava. I això que anava amb compte. No volia ni un sol ensurt que em fes recordar la caiguda de dies enrera Hi havia tres trams amb cordes. Dos per baixar i un per pujar. Tot plegat, dibuixava un llarg traçat on no hi havia quasi res de pla pla: o pujades o baixades. Al km 15, vaig passar de llarg unes cintes que marcaven un gir a l'esquerra. Quan ja duia uns tres-cents metres de baixada em vaig adonar que no veia les cintes i vaig frenar. I més quan vaig veure un noi que pujava caminant. Vam girar i vam pujar i aturar un tercer corredor que t'ambé nava pel camí rroni. Finalment vam trobar el punt del gir. A seguir.
Pujada infernal final. Foto: Núria Gabernet
 Cap al km 18 em vaig trobar en Jordi, amb rampes a les cames. Em va confirmar que el recorregut era més dur que el 2017, amb més corriols i més desnivell positiu. Menys mal. Jo anava bastant bé i vaig tirar endavant. A la segona hora ja venia que fer un temps inferior a l'any anterior era impossible. Qui sap què hagués passat amb l'itinerari calcat. Amb un gol a la mà esquerra encara balancejava menys el braç. Cap al km 21, les notava una mica molèties als dos costats del coll: les cervicals. Però res important. I la part més dura ja havia passat. Van començar espais planers amb alguna pujada i la seva corresponent baixada. Cap al km 23 vam arribar a una pista. Era l'inici d'un tram d'uns tres km, que ja hi era l'any passat, envoltats primer de camps i després de bosc. El camí és ample i planer i es fa avorrit, sobretot si es va sol. Però ja anava pensant en l'ascensió final al castell d'Hostalric, una autèntica paret. Són 500 metres al 24%. Es fan molt durs, però saps que són els últims, paciència i anar fent. Al final, vaig aturar el crono en 3 hores i 29 minuts. Quatre fotos, amb els companys del club, moltes maduixes a l'avituallament, un entrepà de botifarra i cap a casa força content. 
Arribada a meta. foto: Marc Elias.

Hauria pogut estar al sofà amb els gats però havia fet 27km i uns 1400D+, pensant ja en la Marató de muntanya del Cap de Creus, que m'ha tocat al sorteig i en l'OCC que també m'ha tocat. Estaven a la meva petita carta als Reis. Abans però, toca correr una cursa ue em fa especial il·lusió, la Montserrat Skyrace (25km i 1500D+), el 4 de març. L'any passat en Juli em va parlar tant que m'hi vaig apuntar. Els dorsals van volar però he estat afortunat en la llista d'espera. Veurem si la canal de Sant jeroni és tant espectacular com diuen.  
Amb en Marc, la Núria i en Josep. 
       

dijous, 11 de gener de 2018

LA PETITA CARTA ALS REIS

Ja ha arribat el 2018 i toca pensar en què córrer aquest any. Com que sóc tossut, les que no m'han deixat bon regust de boca són obligatòries. I algunes que em van agradar i que queden ben posades al calendari també me les apunto. 

De moment és només un esbós perquè n'hi ha que m'han de tocar per sorteig i altres que ara no tinc al cap i que m'hi acabaré apuntant a darrera hora o que hauré de posar enlloc d'una d'un sorteig fallit. Aquí una petita llista de desitjos:

1.- Hostrailric (18 febrer, 26km i 1.300+). 
Millorar el temps del 2017. La crònica, clicant aquí. 




2.- Cap de Creus (15 abril, 45km i 2.200+). 
Per sorteig. Millorar el temps del 2014. La crònica, clicant aquí




3.- Zegama (28 maig, 42km i 2.700+). 
Segon intent perquè em toqui per sorteig.




4.- Olla de Núria (10 juny, 21km i 1.900+). 
Millorar el temps del 2017. La crònica clicant aquí




5.- OCC (30 agost, 56km i 3.500+). 
Per sorteig. Millorar el temps del 2014. La crònica, clicant aquí




6.- Transgavarres (novembre, 54km i 2.000+). 
Millorar el temps el 2017. La crònica, clicant aquí


Pel mig podria haver-hi alguna mitja marató de muntanya i perquè no alguna cursa llarga en pla. Al final de temporada, veuré si vaig a l'Ardenya i quina distància trio....

dimarts, 26 de desembre de 2017

2017: ALTS I BAIXOS

Mai seria just que em queixés per poder córrer, un any més, quasi tants quilòmetres com he volgut. Un sempre n'hauria volgut fer més, però l'únic culpable, en aquest cas hauria estat jo. Per sort, puc córrer, amb precaució, però puc córrer mirant enrera sabent que vinc d'un ensurt que em marcarà sempre però que ja queda lluny. 

Enguany he pogut córrer els dotze mesos i triar les curses ue he volgut. Probablement massa, però, ja està fet. N'hi havia tres de "grans", mediàtiques, que estaven marcades al calendari i només ha sortit bé, per sorpresa la darrera, la Transgavarres. En canvi, ni la Marató del Trail Cap de Creus ni l'Olla de Núria han acabat de funcionar com volia. La de Alt Empordà va suposar la primera rendició en una cursa i la de la Vall de Núria em va costar agonies, suor i arribar a meta quasi de genolls. Menció a part per l'Oncotrall, per relleus i equips. Una cursa en majúscules que em va revifar l'ànim esportiu perdut gràcies als companys d'equip.

De cares a l'any vinent ja tinc clar quines seran de nou les curses "marcades". No hi ha massa diferències però sí que n'hi ha alguna. Possiblement no faré tantes curses. O almenys intentaré prendre-me-mes diferent, excepte les "importants".  Ho explicaré d'aquí a uns dies. Deixo aquí sota un breu resum de les curses, dels km i desnivell que he anat acumulant en els entrenaments i carreres. Cada cursa té un petit resum de com la veig ara i un link del que vaig sentir quan vaig fer la carrera.


TRAIL SANTA BRÍGIDA (AMER, 18,5km i 700D+): Descobrint una zona que tinc a prop però que no solc visitar. Paisatges bastant bonics i connexió ràpida d'ermites. La cursa era la primera de la Lliga Selvàtika (quatre curses de muntanya a la comarca de la Selva) i vaig tenir prou bones sensacions tot i que no hi havia massa baixades per remuntar llocs. La crònica, clicant aquí. 
A l'ermita de Santa Brígida. foto: Albert Roura. 


HOSTRAILRIC (HOSTALRIC, 26KM i 1200D+): Sortida i arribada en un entorn màgic. La distància em va agradar molt i el recorregut encara més, tot i que la meva forma era bastant baixa. Per repetir. Era la segona cursa de la Lliga Selvàtika. La crònica, clicant aquí
Primers km. 


PUIGDEFROU EXHAUST (LA CELLERA, 17KM I 1200D+). Em ve al cap un reguitzell de petites pujades matadore i una baixada kamikaze. Dies abans vam fer un entrenament conjunt per conèixer el recorregut, gràcies a l'organització. Una cursa molt maca que no acaba de tenr el renom que mereix. Era la tercera cursa de la Lliga Selvàtika. La crònica, clicant aquí.  
Cap al cim del PuigdeFrou. Foto: Albert Roura. 


TRAIL CAP DE CREUS (ROSES, 45KM i 2200D+): Era el segon cop que hi participava, amb l'objectiu de baixar el temps d'anys enrera. La sortida explosiva i la calor em van destrossar, com a molts companys. Vaig decidir plegar al km 22 i poc després vaig trobar en Charles. Vam arriar junts fins al km 30, on vam plegar. El Paradís m'en deu una. No penso tornar a plegar i milloraré el temps. La crònica, clicant aquí
Poc abans de plegar. Foto: Josep Maria Montaner.



MARXA DE FORNELLS DE LA SELVA (15KM): Cursa popular, pràcticament plana, excepte el final que era molt culo i molt trencacames amb corriols enmig del bosc sortejant arbres. A la meitat hi ha uns dos quilòmetres que "colarien" com a carril bici. Vaig començar massa ràpid i em vaig enfonsar. Bona proposta per un cap de setmana "mort". La crònica, clicant aquí. 
Abans de sortir. 


PA AMB TOMÀQUET (SANTA COLOMA DE FARNERS, 21KM i 1.200D+): Recorregut espectacular per paratges coneguts en algunes caminades. Una cursa que treu suc a totes les mutanyes de la zona. La calor em va deixar fregit i un mal regust de boca. Era la quarta i última cursa de la Lliga Selvàtika (on per sorpresa, vaig acabar tretzè). La crònica, clicant aquí.
A punt d'arribar.


OLLA DE NÚRIA (QUERALBS, 21KM i 1940D+): Final agònic. La pujada inicial al Puigmal em va matar i no em va deixar ser persona fins que van acabar totes les pujades. Vaig patir com els descosits, asseure'm en una roa per veure passar corredors i vaig acabar-la per orgull. A la baixada final vaig renéixer. Toi i acabar-la, l'espina va quedar clavada. La crònica, clicant aquí.  
Passant pel coll de Nou Creus. foto: Josep Carreras


ONCOTRAIL (PALAFRUGELL 100KM i 3750D+ per RELLEUS): Una passada. Ha estat el segon any que hi participo i l'experiència és cent per cent recomanable. Solidària i amb uns paisatges preciosos. I els dos anys, amb uns companys d'equip immillorables.  A mi em van tocar fer uns 44km i uns 1.300D+. La crònica, clicant aquí
A punt d'acabar el primer tram, amb l'Enric.


TRANSGAVARRES (PALAMÓS - GIRONA, 55KM i 2000D): Feia anys que la tenia entre cella i cella. DE Palamós a Girona per les Gavarres! De bojos!! Tal com anava l'any no ho tenia gens clar, però l'Oncotrail m'hi va animar. I necessitava trespunts IRTRA per si vull entrar al sorteig de la OCC.... Només importava arribar. Vaig començar fents uns 7km molt lent, vaig fer uns 40km a velocitat de creuer i vaig acabar els últims 8km, quasi tots de baixada, amb un somriure a la boca. Sempre tindré el temps marcat per baixar-lo. La crònica, clicant aquí.  
A la meta de la Transgavarres, amb la Laia. foto: Ferran Soler.


Val a dir la pena recordar dues aventures, novament amb resultats ben diferents, la Porta al Cel i l'intent d'ascensió al Chimborazo. 

LA PORTA DEL CEL: És una volta d'uns 60km i uns 6000D+ per tot l'entorn de la pica d'Estats, connectant refugis. Pirineus en estat pur. Vam fer-ho en dues etapes. La primera van ser molt bèstia, pujant a la Pica, el cim més alt de Catalunya i agonitzant fins arribar al refugi de Certascan, on dormiem al refugi. El segon dia, vaig esquivar el cim de Certascan i tot va anar molt millor, amb una pujada molt d'animal de Tavascan fins al cotxe, a Vallferrera. La crònica, clicant aquí.
Porta del cel completada. 


CHIMBORAZO: A l'agost vaig intentar pujar un volcà espectacular de l'Equador, el Chimborazo (6.310m). Però no vaig poder. Em vaig quedar un xic per sota dels 6.000 metres d'alçada. Què va passar? Una barreja de coses. De moltes.  El meu germà i en David, que també ho provaven, van aconseguir fer cim. Almenys vaig aconseguir pujar al Pasochoa (4.200m), Rucu Pichincha (4.698m) i Iliniza Norte (5.126m). La crònica, clicant aquí. 
Cap al Rucu Pichincha. Foto: Xavi Llongueras.


I finalment, el resum per mesos de l'any, on es veu que carregava les cames poc abans d'alguns dels reptes i com baixava després (també per algun refredat i algun viatge): 

GENER: 9 sortides. 113,9 km i 4.075D+

FEBRER: 10 sortides. 137,1 km i 4.625D+

MARÇ: 13 sortides. 176,9 km i 9.550D+

ABRIL: 12 sortides. 192,9 km i 6.910D+

MAIG: 12 sortides. 139 km i 5.400D+

JUNY: 11 sortides. 115 km i 6.400D+ 

JULIOL: 5 sortides. 92,3 km i 8.100D+

AGOST: 6 sortides. 94,5 km i 4.900D+

SETEMBRE: 14 sortides. 179 km i 5.160D+

OCTUBRE: 11 sortides. 156 km i 3.330D+

NOVEMBRE: 8 sortides. 121,3 km i 2.950D+

DESEMBRE: 7 sortides. 69,3 km i 2.000D+
------
TOTAL: 121 sortides. 1586 km. 63.470D+


Apa! Fins l'any vinent!! Més Km i més D+!!

dimecres, 22 de novembre de 2017

PER FI, TRANSGAVARRES

Per fi! 
Amb alguns companys.
Per fi tinc la Transgavarres a la butxaca. Era una de les curses que més il·lusió em feia fer i acabar i aquest diumenge ha estat possible. De palamós a Girona pel mig de les Gavarres. Qui ho havia de dir fa només dos mesos?  Em vaig apuntar després de veure que l’Oncotrail no havia anat malament (sobretot gràcies als companys). Un moment de bogeria i eufòria i pam, a la llista d’inscrits. 



La nit abans dormia amb alguns nervis però prou bé. Corrent cap a agafar l’autobús a la plaça Catalunya de Girona i cap a palamós. el recorregut per carreteraés llarg…. imaginat pel mig del bosc. Fa fred. Vaig mirant la temperatura i arribem al punt de sortida amb set graus. prou digne i es té en compte que he d’estar corrent unes horetes i que hauria d’arribar quan el sol estigués més amunt. I que jo i el sol no som massa amics. A Palamós som molts del club. l’Aitzane, la Núria, l’Esther, la Carla, en Pere, en Charles, en Pepe, en Xevi O, en Xevi M, en Tayssir, l’Edu, també veig en Mario i en Lluís… I altres coneguts, com en David o en Manu. 

Tinc dubtes. Surto amb paravents o directament en màniga curta? Em decanto per la segona opció. Seran un parell de km de fred. Sona el tret de sortida. Estic a darrera de tot, pràcticament dels deu últims. Som més de 200 corredors. El primer km per dins del poble és neutralitzat però la gent va que vola. Jo em mantinc bastant enrera. He d’anar a poc a poc sí o sí. M’hi he obligat com a única oportinta per acabar. Fa massa que no faig més de 21 km seguits. 

Esquivant un ciclista, al pricipi de la cursa. Foto: Mike Steegmans.
Comença la festa. Primers corriols sepentejant arbres i pel mig de rieres i algunes pujades. Pam. Cua per seguir amunt. Cap problema. A ritme de tortuga. M’ho he imposat. El meu germà m’havia dit: “vigila amb el Puig Cargol que puja és del que sembla”. Em giro per mirar enrera. Nassos, no hi ha pas més de deu persones a darrera. Bé, ja avançaré quan pugui. Al km 6, cap al Puig Cargol, el ritme és tant baix que començo a demanar pas a alguns atletes. Em van deixant passar. Al cim ja he superat tot el grupet. ara una baixadeta i avanço en David. Cal estar atent al màxim. Hi ha pedres soltes a tot arreu i la pista està trencada per l’aigua de la pluja. A les parts baixes del bosc la temperatura és molt fresca. Pell de gallina i anar sumant metres. Vaig mirant el rellotge. Sobretot el ritme. Que no sigui massa ràpid. Serà clau. 

Corro a ritme d’ultra, com diu en Carles. O sigui, sense anar a morir. Queda moltíssim. El primer objectiu és el km12, on hi ha el primer avituallament. Parada, alguna xerrameca, algun tall de plàtan i una combinació que repetiré a cada parada: gominoles, fuet i olives. Dolç i salat. I omplir el bidó d’aigua. Entre els quatre avituallaments i en un que faran els meus pares, m’aturaré un total de se minuts i mig. A partir del km 12, començo a avançar amb un noi, en Bartolomé (el nom el sabré després).  Al km 13 som en un punt un xoc eleat on els abres són oberts i entre les fulles es pot observar l’horitzó. Al fons de tot hi deu haver Girona. només és una il·lusió perquè només es veuen onades i onades verdes i farcides d’arbres del massís. Passem pel km 17, on hi ha els meus pares i només tinc temps de saludar i seguir en direcció al segon avituallament, cap al km 21. He de fer una parada extra per fer un pipí. Vaig bevent dos o tres glops cada quilòmetre i mig o cada dos i per algun lloc ha de sortir.  Anem xerrant amb en Bartolomé i arribem a l’objectiu. Ja tenim mitja marató. En falta una altra mitja i encara n’haurem de sumar 12 km més.

Al km 17. Foto: Quim Carreras.
Agafo quatre coses per picar i quasi no paro. Només per omplir el bidó d’aigua i posar-me el menjar a les mans. La tècnica és agafar-ho tot i anar-m’ho menjant els primers metres. Passem per una zona plana. Uns camins enmig de camps. És pràcticament l’únic lloc on no estic pujant o baixant i on no estic envoltat d’arbres. Se’m fa estrany i es fa llarg. 

Al km 27 comento “mira, ja tenim mitja cursa”. Miro el rellotge i faig càlculs. És possible baixar de les set hores? Involuntàriament canvio el ritme. Una punteta de gas més. Serà el km amb les pulsacions més altes. Deixo enrera gent i segueixo estudiant si puc baixar de les set hores. Això sí. Acabaré. Ho sé. Tinc la moral pels núvols. “El poder de la mente”, em deia en Manu. I sí. Tinc el cap a lloc i les cames noten alguna cosa, però les ganes ho esborren tot. Vaig devorant  camins. Espectacular ruta. Un recorregut que m’encanta. Al km 31 hi ha el tercer avituallament. I m’hi trobo l’Edu. Està fotut de l’esquena. Haurà de plegar. Ànims. Jo segueixo endavant. En sento pletòric. Ja vaig imaginant com arribaré. Com ho celebraré. Que per fi hauré complert el somni. El repte. Vaig avançant gent. Estic molta estona sol i continuo mirant el rellotge i el ritme. L’itinerari està impecablement marcat. Felicitats a Klassmark. Quina feinada. A partir del km 35 vindrà la pujada més temuda. El Montnegre i el Montigalar. Em trobo l’Isaac, caminant. Ens posem de costat. S’ha fotut una castanya i li fa mal la cama. Ànims. Segueixo. 

Km 43. Foto: Josep Carreras.
La pujada va fent però és menys temible del que feia pensar la gràfica. Em trobo la Sònia que va amb en Toni. Vaig disparat. Eufòric. Al Montnegre, cap al km37, hi ha els meus pares, amb una coca cola i una mica de pa amb nocilla. La nocilla m’anirà de nassos. Quina dosi d’energia! queden només dues pujades dures i ja tindré el repte a la butxaca. El primer és el Montigalar. Es fa dur. És curt però sec. Se m’atraganta. Noto que hauria de prendrem algun gel, però tinc l’estòmag remogut i penso que pot ser pitjor. Baixo una marxa. Arribo al quart i darrer avituallament (al km 44) però just abans veig el meu germà i la Laia. Es posa a córrer al meu costat mentre va dient “tiet tiet!”. També en Víctor i la mireia. Quasi no paro, l’Ignasi em posa aigua al bidó i agafo quatre coses per picar i tiro endavant. De sobre em torno a trobar bé. Les plantes dels peus comencen a bullir però això ara ja és secundari. M’encurioseix veure com la tuta connecta Montigalar amb la carretera dels Àngels. Ho vaig fer un cop a l’inrevés i mai més ho he sabut trobar. No sembla difícil, però algun corriol malparit de pujada és díficil de captar si no hi ha marques. M’empalmo tres de seguides. Mare meva quin disbarat de desnivell a aquestes lçades. En Jimmy i la Bego són al capdamunt d’una. “Va que ja només t’en queda una i ja ets a la carretera dels Àngels”. Ara ja miro el cronèmetre cada dos per tres. Arriba l’última ascensió. Curta. 

Km 48. Puja que pujaràs. Foto: Jaume Font. 
Ara toca baixar i baixar. No sé si el recorregut serà com recordo del mapa que havia vist. Si és així, baixaré de les set hores. Somric i em venen pessigolles a l’estòmac El Camí de les Dones se’m fa llag. Després hi ha la Font dels Lleons fins al Cul del Món, ja en pla.  M’avancen tres o quatre corredors. Però m’és igual. La pujadeta del Cul del Món a la muralla i a Sant Domènec ja la faig més que tranquil. Em sobra temps. Quan queden cent metres veig la Laia. Li agafo la mà. Trepitgem la catifa blava, aixeco el puny i creuo la meta en 6 hores, 54 minuts i 12 segons. Dels més de 200 que hem sortit, alguns s’han quedat pel camí i jo he arribat el 108è. Secundari. Només volia arribar. Em felicita en Gerard, els companys que han fet la Transgavarres, en Carles,  en Josep, en Sergio,... em trobo en Manu, en Llorenç, en Jordi, la Blanca… Hi ha els mus pares, el meu germà, l’Alba, la Magda... Que bé. 

Arribada amb la Laia! Foto: Ferran Soler. 
L’any vinent, a baixar temps! 

Amb els companys. Foto: Gerard Freixes. 

Felicitar també l'incombustible Toti Bes, per la seva descomunal cursa, desotrssant records i aconseguint el seu quart triomf seguit de la Transgavarres.