L'ELBRUS

Amb el meu pare, caminant cap al cim. Foto: Jordi Calmet.

 (Penjo aquest escrit al bloc per evitar que es pugui perdre. Es va publicar al Dominical del Diari de Girona el 27 de setembre 2015) (També es pot consultar a lweb del diari clicant aquí):

 GIRONINS A L'ELBRUS

Iniciàvem l´aventura a l´aeroport de Barcelona. L´expedició la formàvem deu persones, però un noi ja es va haver de quedar a terra perquè, per error, havia agafat un passaport antic i caducat. Es feia evident que s´han de revisar els papers deu o dotze vegades per assegurar-te que tot està correcte. Embarcàvem l´Olga, la Mercè, l´Àlex, en David, en Jordi i els gironins: el meu pare, Quim, el meu germà, Josep, en Rafel i jo. També hi havia el guia, Xavi Llongueras. Era a principis d´agost. Erem uns de tants altres gironins i catalans que cada any intentem l´aventura. Ens esperaven dos avions (primer fins a Moscou i després fins a Mineralnye Vody) i un viatge en furgoneta fins a l´hotel d´Azau, un poblet de la vall de Baksam, a la regió de Kabardino Balkaria, al peu de l´Elbrus, la muntanya més alta d´Europa (5.642 metres).

La ruta cap a l'Elbrus.

Els dos primers trajectes van ser tranquils. El tercer va ser una mica temerari, amb un conductor que semblava que perdia el tren, amb música disco a tot drap, avançant les cues de vehicles pel voral de la dreta, fent lliscar la furgoneta a les corbes i, de vegades, envaint el carril contrari si no veia ningú al davant, perquè devia considerar que el ferm era millor. Òbviament, les línies continues a l´asfalt, per a ell, eren una simple decoració.

En arribar a Azau, vam fer un petit volt pel poble i vam menjar. Es tracta d´un petit nucli pensat sobretot per als turistes que tenen previst pujar a la muntanya més alta d´Europa. També per esquiar-hi. Viu clarament dels qui gosem intentar pujar al cim més alt del continent.
– Primera aclimatació: L´endemà començava la nostra primera jornada d´aclimatació. També per conèixer-nos una mica tots. Sortíem de Terksol, a uns 2.100 metres d´alçada, cap a un observatori. Seria el dia que fariem més desnivell, uns 1.200 metres, fins arribar a un punt que actuava de balcó i des d´on vam poder veure, per primer cop, l´Elbrus traient el nas. Una muntanya amb dos bonys, l´Elbrus sud i el principal, a l´esquerra. 
 

Aclimatació.

I tot el seguit de muntanyes del Caucas que, espectaculars, amb forma punxeguda i amb geleres per tots els costats, l´envolten amb respecte, des de la distància (hi ha més de 160 cims que sobrepassen els 4.000 metres i 8 cims estan per sobre dels 5.000). Moltes d´aquestes muntanyes són part de Georgia i malgrat la seva espectacular figura que convida als rebels a intentar l´ascensió, de ben segur que moltes són verges des de fa anys perquè aquí, tothom vol pujar a l´Elbrus. La major part del recorregut va ser per una pista ampla, amb una cascada en forma de cua de cavall. També vam conèixer el que seria el nostre segon guia, en Tahjir, un noi de la zona. Molt simpàtic i atent.

Era el moment per provar la meva tendinitis del tibial posterior. Va suportar bastant bé la pujada i la baixada. El meu germà, que anava tocat per una regirada al turmell uns dies abans per Llançà, va tornar a patir una altra blincada que li complicava més la pujada al nostre objectiu final. Tot plegat unes sis hores i mitja d´excursió.

– Arribada al camp base: El tercer dia tocava pujar al camp base, el Barrels. El coneixia d´un documental d´en Kilian Jornet que hi va anar per provar de batre el recòrd del món d´ascensió més ràpida al pic més alt d´Europa. «No orinis a la neu –li deien– perquè fonem la neu per tenir aigua».

Al campament "Barrels". Foto: Quim Carreras.

 Al Barrels començaria una mica la part de «decepció» de l´aventura. Vam pujar-hi amb dos telecabines i un telecadira que feia una mica de por d´antic que es veia. De fet, un parell de dies després es va espatllar amb gent penjada. Ja estàvem a 3.800 metres d´alçada. Més amunt que qualsevol muntanya dels Pirineus. S´hi podien observar un munt de refugis en forma de barril i d´altres tipus. També desenes de màquines i motos de neu que serveixen per pujar i baixar gent per la falda de la muntanya. És tant l´ús que se´n fa, que a 4.200 metres encara es podia veure noies en xancletes de platja i sense res d´excursionista.

Al fons, vigilant, hi havia el cim, format per dos bonys. El principal estava situat a l´esquerra. També hi havia multitud d´objectes i ferralla abandonats per tot el «camp». Restes d´antics refugis, de pals elèctrics, bidons gegants... tot escampat com un abocador. Increïble. Trist. Suposadament baixar-los els deu costar molt. Tant econòmicament com pel seu pes considerable. I esperen a la neu de l´hivern perquè ho amagui tot. I qui dies passa, anys empeny.

Els refugis que segueixen de peus, com el nostre, valia més no analitzar-los massa. Era correcte per dins, tot i que vam tenir goteres i si es mirava fixament de quina manera s´aguanten sobre les pedres, feia venir esgarrifanses. De vegades, amb una simple fusta posada verticalment, que no fa més de mig metre de llarg i cinc centímetres d´amplada. Però no es podia demanar massa més allà dalt. I per no parlar del que es considerava el «lavabo».

Vehicles i el nostre refugi, al centre, de la marca Redfox.

 El primer dia vam aprofitar per pujar una estona fins a un refugi que hi ha un xic més amunt, a 4.200 metres, Prijut Hut, per seguir, així, amb l´aclimatació. A la nit, amb un aparell miràvem com teníem el nivell d´oxigen, com si competíssim entre nosaltres. D´alguna manera havíem de riure.

– Ascens a 4.800 metres: L´endemà tocava pujar més amunt per seguir acostumant el cap a les alçades. S´havia d´arribar a un grapat de pedres, les Pastukhov Rocks, a quasi 4.800 metres. Pràcticament a l´alçada del Mont Blanc. Vam sortir en fila. Un darrere l´altre i amb un recorregut pràcticament recte, seguint les marques de la mítica cursa de l´Elbrus Skyrace. El dia havia començat clar però poc a poc es va anar ennuvolant, fins al punt que poc abans d´arribar a l´objectiu del dia va començar a emboirar-se i vam decidir baixar. Millor, perquè em venia mal de cap. Buf. Era mal d´alçada? Semblava que sí.

L´endemà ens esperava una jornada de descans. De no fer res. Simplement estar a la zona del camp base perquè el cos i el cap seguissin a 3.800 metres d´alçada. Abans d´anar a dormir, però, va començar a caure una bona calamarsada. Era divertit.

Ens vam aixecar sense cap gran idea de què fer. Vam quedar-nos observant l´horitzó a dreta i esquerra, dibuixant amb els ulls les crestes i les irregularitats orogràfiques de l´entorn. També vam anar a un bar que hi ha al camp base i a mirar els mítics barrils amb la bandera de Rússia pintada a la porta. També ens va tocar anar a buscar aigua que sorgia del desglaç per cuinar amb garrafes. No exagero si dic que vam transportar 70 litres. Una operació que repetiríem un altre dia posterior. Vam jugar a cartes fins que va aparèixer un borratxo, probablement un treballador d´una empresa que està construint un telecabina que portarà la gent fins als 4.200 metres i que havia acabat la jornada.

– Assalt frustrat: Començava la preparació per a l´assalt al cim. El primer dels dos possibles dies. Ens havíem d´aixecar a les dotze de la nit per esmorzar, vestir-nos i anar cap amunt sobre la una. Vam anar a dormir amb el neguit de pensar que hores després caminaríem, a les fosques, cap al punt més alt d´Europa.

Vam dormir poc, almenys jo. I a les dotze ja era de peus. Cinc capes de roba gruixuda, el frontal i cap a esmorzar. Quins nervis, no entrava res. Però havia de menjar i beure. Quan quedava mitja hora per començar va començar a ploure. La muntanya que, tot i ser de nit la neu la feia brillar, havia quedat amagada darrera dels núvols. Llamps i trons. Els guies, en Xavi i la Lisa, una alemanya que també en ajudaria amb en Tahjir, van decidir ajornar fins a les tres l´intent de pujar. Vam anar a dormir sense desvestir-nos. Ni les botes. A les tres ja no plovia, però els guies van mantenir que era poc probable que si pujàvem tinguéssim èxit. Van deixar-nos anar que a les sis tornarien a mirar la meteorologia. Tot i que ens vam desvestir i que intuïa que no hi hauria opció, no vaig dormir.
 

Aprenent les tècniques davant una caiguda.

– Segon intent: Per sort, el calendari preveia un segon possible dia d´ascens. L´endemà mateix. Aquell dia el vam passar primer aprenent algunes tècniques per saber caure a la neu i clavar el piolet i a la tarda discutint si els guies l´havien encertat perquè feia bastant de sol. Vam tornar al bar. Allà els guies parlaven amb altres guies i gent de la zona. Només havien arribat a dalt tres expedicions. I el més fort: Havien baixat un home mort, un alemany que probablement va patir un atac de cor. Cap al vespre, de nou vam fer l´operació de la nit abans. A dormir aviat, per aixecar-se, vestir-se, esmorzar i cap amunt.

Cap al cim. Amb l'ombra de lElbrus projectada al fons mentre surt el sol. Foto: Jordi Calmet.

Aquest cop sí. Abrigat com mai tocava tirar per munt. Tots en fila, a poc a poc. Els ulls els tenia fixats en els peus del davant. Quan el peu dret feia un pas endavant, jo el feia també amb el dret fins a la petjada de davant. I el mateix amb l´esquerra. I anar fent. Cap als 4.800 metres un company es trobava malament i va haver de baixar. Quin greu.

Cap al cim. Foto: Jordi Calmet.

 Seguíem cap amunt per sota de l´Elbrus sud. Sense recte fins als 5.000 metres. Allà començava una diagonal que acabava al coll que separa l´Elbrus del cim de l´Elbrus Sud.

– Mal d´alçada: Als 5.000 metres vaig començar a notar mal de cap. Inicialment d´aquests com els que solen passar prenent una pastilla. Als 5.300 metres, al coll, ja érem tres els que teníem malestar. Però l´Elbrus ja es veia a prop. Com si ens reptés.

Quedava superar una paret d´uns 300 metres de desnivell amb cordes fixes. La Lisa ens ajudava a enganxar-nos. Vaig arribar a dalt del mur ja no només amb mal de cap sinó marejat. Vam seure una estona. La punxa final del cim era allà davant. Un petit pla i uns metres de pujada. A poc a poc, pas a pas, amb dues caigudes, vaig arribar a dalt, entre llàgrimes d´emoció. No vaig ser l´únic. Ens vam anar abraçant, aixecant els braços. Moltes fotos. L´entorn era espectacular. Ple de punxes muntanyoses que abans havíem vist amenaçadores i que ara quedaven bastant per sota nostre. Tot Europa estava als nostres peus. El somni. L´emoció va esborrar tots els meus mals.
 

Al cim amb tota la colla.

Al cim, amb el meu pare i el meu germà.

 Faltava el descens. Quatre passes i, de nou, dolor al cap i un mareig ja bastant notori. El petit pla el vaig fer com vaig poder, però notava que no anava recte. Veia un desert blanc i posava els peus sense coherència al primer punt on queien, fos recte o cap a un costat.

Tocava el descens de la paret amb les cordes fixes. El guia em va lligar per assegurar-me en cas de caiguda. A mi i a dos més. Em va costar molt arribar fins al coll, a 5.300 metres, i tenia l´estranya sensació com de bellugar-me com si anés molt begut. Òbviament sense haver tastat alcohol. Vaig estirar-me. Tothom estava preocupat i donant-me consells. No volia sentir res. Només escoltava el guia. Vaig menjar i beure.

Uns minuts més tard, per això o perquè ja havíem baixat uns 300 metres de desnivell, em trobava millor. Però vaig fer la diagonal encara lligat. Crec que caminava i em movia prou bé. Ja havíem baixat 300 metres més. Érem a 5.000 metres. Quedava la recta fins a baix. Em notava bé. Molt millor. Ja sense marejos i el mal de cap havia desaparegut. Portàvem ja un tros més de baixada, estàvem a uns 4.700 metres, quan vaig veure una moto de neu esperant. Ostres. L´havien avisat per mi. Se li hauria de pagar el servei sí o sí. Per precaució, vaig decidir pujar-hi. Van ser deu minuts d´un descens suïcida. Quin patir.

Ja de nou al camp vaig esperar la resta de companys. Van anar arribant un darrere l´altre. Noves ­abraçades i molta alegria. Ho havíem aconseguit. Només quedava tornar. Marxar d´aquell niu de metalls i objectes voluminosos abandonats. De màquines. I fugíem amb la satisfacció a la butxaca.
Ara queda saber què em va passar. Va ser a causa de la manca d´hematies i hemoglobina a la sang que em van detectar en unes anàlisis? Quedava tornar a casa desfent tot l´operatiu de viatge fet. També estàvem pendents d´un altre grup de gironins que sabíem que corria per la zona. Van fer el cim amb força solvència. 

Celebració. Foto: Josep Carreras.

 

Amb el meu pare, trepitjant el cim. Foto: Josep Carreras.

Amb el meu germà, al cim. Foto: Quim Carreras.