CENT DIES

Amb en Marc. Estrenant camiseta d'Intrèkkids. Foto: Isa.

Avui diumenge ha estat el 100 dia que sortia a córrer. I calia fer-ho d’alguna manera especial. No puc anar a Zegama com el gran Carles, però si que volia anar a córrer entre gent. Una competició. I a poder ser amb amics. I amb samarreta nova, dels Intrèkkids. Després de diverses opcions havíem escollit la cursa popular de Sant Roc, a Vilablareix. Volia baixar de 50 minuts i ho he fet. Eren 9,9 quilòmetres, dels quals més o menys la meitat tiraven cap amunt i l’altra meitat cap avall. He fet 48m:38s. I he d'explicar una vergonya: Se m'ha descordat una vamba. Quin ridícul a aquestes alçades no fer un nus prou fort. I a més ha passat en el quilòmetre de més pendent descendent. He parat en sec, m'he lligat bé i he hagut de  tornar a agafar el ritme. No sé quant he perdut però no té perdó. I la moral, per terra. Error de principiant.

Ermita de Sant Roc. Foto: Tapi.

Pel mig passaves per l’ermita de Sant Roc, que respectuosa, saludava amb les campanes al nostre pas, cap a les nou del matí en punt. Tot plegat no tenia massa pendent, però sí que era variat: pedra, fulla, pista, corriol, carril bici, asfalt... Una mica de tot. I ambient popular, amb algunes màquines que ja es veia d’una hora lluny que arribarien abans que ningú En Marc i un nou amic, en Ramir han fet, tots dos, bon paper. I atenció: en Ramir ha quedat quart!! 

He evolucionat força respecte els primers dies. 
Vaig començar el 7 de maig del 2012, amb 3 quilòmetres en divuit minuts, pel carril bici.

Fins al 2 de setembre del 2012 no vaig fer sis quilòmetres.
El 15 d’octubre del 2012 feia 10 quilòmetres.
El 20 de gener de 2013 arribava als 17 quilòmetres.
I el meu màxim han estat els 22 quilòmetres, el 14 d’abril de 2103.

Porto sumats 775 quilòmetres i he guanyat 18.282 metres de desnivell positiu.

Pel mig algunes curses (Decathlon, Cursa del Carrer Nou, Sant Silvestre de Girona, Pujada als  Àngels i ara la de Sant Roc). Sóc poques. M’agrada fer-ne però em poso massa nerviós. Sembla que m’agrada més anar improvisant rutes al moment.

Quan vaig començar venia d’una fascitis plantar que encara m’obliga a dur  plantilles. Durant aquest període he tingut diverses lesions. Tendinitis al genoll, inflamació pel torçament del turmell esquerra i sobrecàrrega en un os del turmell dret. Però bé.
He anat en progressió tant de quilòmetres, com de ritme, com de diversió. I he guanyat amics. A seguir, doncs!

LA PASTANAGA

A mi, les coses que em motiven més són les que m'obliguen a autosuperar-me. A comparar-me d'un dia per l'altre i observar el progrés o el retrocés. Em calen reptes i objectius. Una pastanaga davant meu. I jo com un ruc, cap allà, sí o sí. I n'ha aparegut un. L'organitza la botiga d'esports de Girona Can Nabes. Consta d'una competició sense dia ni hora. Pots fer-la quan vulguis. Quan puguis. Tens dues setmanes per fer un circuit amb un GPS. Els participants l'activen i quan acaben apareix en una classificació automàticament. Fa 7,3 quilòmetres. En principi dius: "Guai, és curt". Quan el fas, penses: "Buf! Qui la va inventar aquesta ruta?". Però minuts després ja hi vols tornar per millorar el teu temps i pujar llocs a la classificació. Jo tinc un avantatge. Ara mateix vaig últim. Per tant tinc marge de millora de posicions. Jejeje. El tema és que tots els participants són uns autèntics bèsties nascut amb vambes als peus. Jo quedo lluny. El meu primer temps ha estat de 55 minuts. Espero repetir i fer-ne 50 i a veure si així deixo el fanalet vermell. Ja es veurà. Ben divertit.



El primer dia ho vaig provar en solitari. Era diumenge. Plovia i m'avorria esperant. A la que va sortir el sol. Cap allà. Sabia que em perdria perquè no em sabia la ruta exacta. I així va ser. A banda de fer els 7,3 km, primer calia arribar i després tornar. Tot això més les pèrdues temporals em van fer sumar  12 km (amb 440 D+). Malgrat que creia que finalment el GPS em validaria la ruta, al final vaig fer un tros fora de l'itinerari i no va ser acceptat. Ràbia. I ganes de tornar-hi. 

Dimarts volia fer entrenament amb pla, però el gran Intrèkkid Carles va preguntar si algú voldria provar el Repte de Can Nabes amb ell. Jo no vaig saber dir que no, malgrat alguna punxada al genoll i les cames dures de diumenge. Però cap allà. Ell sí que sabia la ruta. Puja pel mig d'un rierol sense aigua, però ple de pedres i arbres caiguts. i et trobes una autèntica paret on és obligat caminar perquè la pendent arriba al 47%. Fins i tot, t'has d'agafar a algun tronc per mantenir-te dret. Després un puja i baixa i cap a la meta. Jo rebentat amb les cames pesant, molèsties al genoll, potser per diumenge, i ell passejant. Però és tan gran que em va esperar. Un altre dia ho farà sol i baixarà molts minuts. Jo vaig marcar els citats 55 min. Havíem anat fins al punt de sortida corrent. Cap a casa però, vaig fer-ho a peu. Estava mort. El total corrent va sumar 10,5 km (370 D+). La baixada del tram que coincideix amb el descens de Sant Miquel el vaig fer un minut i mig més lent que el diumenge. Sí, estava cansat...


Aquí hi ha la ruta: http://app.strava.com/segments/4142828


Més ben explicada que jo per en Carles aquí: http://carlescorredordemuntanya.blogspot.com/2013/05/mon-virtual-primer-repte-strava.html?spref=tw



Avui dimecres he anat pel carril bici. Hauria d'haver fet cursa continuada, però se m'ha acudit que el carril bici és avorrit. Al final he fet sèries. Després de 2 km a marxa normal, he fet 4 mig quilòmetres a tota llet i quatre intercalats lent. Ben cansat però content. En total, he fet 6,5 km. Va bé fer sèries allà perquè hi ha pals senyalitzadors cada mig km. Ideal per saber on has de canviar el ritme cada cop.

 Abans dels dos dies del repte d'Esports Nabes, el dijous, havia decidit anar a córrer de nit. Vaig fer el circuit de la cursa del Decathlon. Volia veure com estava després de la lesió en comparació amb el dia de la cursa, el setembre passat. Vaig baixar el temps quasi dos minuts. Jeje. I això que hi havia cotxes, parts a les fosques i el temor a ressentir-me del mal al turmell. En total, 6 km.

ELS GATS MORTS

Després dels dos primers dies de sortides curtes i pel carril bici (4 i 6 km dimarts i dijous), diumenge tenia ganes d’anar per darrera del Pirulí. En Peio, un dels grans Intrèkkids tenia previst anar fins a Sant Miquel fent una volta per allargar la tirada i jo volia anar per la ruta dels Ecosistemes. Vam quedar a Sant Pere de Galligants i vam fer els quatre primers quilòmetres junts. 

Quatre burros pasturant.

Vam passar per una finca, al camp dels Masos, on hi ha vuit o nou burros pasturant. Que bonics i tranquils. Jo vaig acabar fent una volta per la ruta dels Ecosistemes 2 i una altra per la Ecosistemes 1. Són itineraris divertits de puja i baixa i circulars, amb punt de sortida a la Font dels Lleons. Va estar bé poder córrer acompanyat d’en Peio. S’està recuperant d’una lesió i sembla que ja comença a agafar la forma. Em va saber greu haver-me d'acomiadar d’ell a mig fer i no poder anar cap a Sant Miquel, però el meu retorn als entrenaments no em permetia massa més de 8 quilòmetres. I així va ser: 8,3 km i 270 D+. Això sí, content pel retorn a la muntanya a bon ritme.

Si diumenge van complir amb el previst (el retorn progressiu), el dilluns no podríem dir el mateix. Potser hauria d’haver descansat. Havia anat a dormir content i em vaig aixecar amb ganes de tornar-hi. Em vaig posar la gorra per protegir-me del sol i vaig pujar cap al Pirulí per aquell camí ple de vida animal i de barraques dels Caputxins: tres oques caminant pel mig del camí, dos galls, el meu amic gosset (que sempre surt disparat d’una casa per tocar-me les cames per posar-me perill la meva estabilitat) i després fuig, cavalls dins de tanques i dos burros deslligats que es movien espantats al meu pas. 

Església del Calvari.

Després del Pirulí, vaig anar per l’església del Calvari i el restaurant el Cul del Món i vaig fer una volta circular per la Font del Ferro. Espectacular i esplendorosa 
Vall de Sant Daniel que sembla que t’empenyi en el teu esforç. Quina tranquil·litat un dilluns al matí. Tot però es va girar quan era a prop de les Monges de sant Daniel.   

 Al carrer Tambor Ansó, a la zona de les cases, vaig veure de lluny un gat blanc i gris estarrassat al voral. Quasi al mig de la carretera. Sense frenar vaig picar de mans per espantar-lo perquè semblava adormit al costat de la carretera. Perillós per ell. No es va moure. Em vaig girar... estava mort. Vaig seguir corrent amb mal gust de boca. De lluny, vaig veure un segon gat, blanc i taronja. Ai. En sobre passar-lo vaig girar-me. Era mort, ple de sang a la boca. Un tercer gat va sortir espantat de les herbes del voral. durant el retorn a casa no vaig pensar en res més que els gats. Enverinats? Atropellats? Quina ràbia. Vaig estar temptat de parar, perpo vaig seguir. Vaig pujar fins a la muralla, Torre Gironella, Calvari i Pirulí, baixada pel camí dels animals vius i cap a casa. 10,1 km i 260 D+. Una ruta que el 12 de març havia fet exactament igual, amb només un minut menys.

Vaig enviar un e-mail a l’Ajuntament avisant dels gats morts i un també a l’Associació de Veïns de la Vall. Aquests n’estaven al cas. I consternats també. Al vespre tenia les cames carregades i encara el record dels dos gats morts i la temença del destí del tercer. Per colmo, els polítics em feien plegar a les 01.27 de la matinada. Gràcies.

Ah! Ja se m'ha activat l'aplicació que inclou les meves últimes rutes. "Les meves Aventures". Està al lateral dret del bloc. 

EL SOL

El doctor d’SportCat em va donar l’alta el dimarts al matí. Al vespre no vaig acabar la feina massa tard i vaig dir: Anirem a provar. Tenia clar que havia de fer poca cosa, planer i a poca velocitat. A més, era de nit i tampoc hi havia massa a escollir que no fos asfalt. Per tant, cap al meu estimat/odiat carril bici. Des de casa vaig anar i tornar dos cops al carril bici. Van ser 4 km (amb 72 D+) a un ritme més ràpid del que pensava (4:58 min/km). El millor, cap dolor al turmell. I l’endemà al matí, amb les cames refredades tampoc. Hi havia hagut miracle!! Després d'estar aturat quatre setmanes que han semblat quatre mesos.  Dimecres al vespre vaig estar temptat de tornar-hi. Per sort plovia. I el Real Madrid, si perdia, ens donava el títol de la Lliga de futbol. Vaig quedar-me escoltant la ràdio. En el futbol, haurem d’esperar, perquè el Madrid va golejar.

Avui és dijous al matí i hi he tornat. A les deu del matí. De nou havia de fer poca cosa i a ritme baix. També evitar l’asfalt i els pendents. I altre cop cap al carril bici. Quina monotonia... I quina calor. El sol saludava a bufetades. Quan duia 2,5 km he trobat el trencant que em porta, tot pujant uns boscos cap al Bon Pastor i les pistes d’atletisme del GEiEG. Aquells tros tenia algunes ombres. Allà he tingut una punxadeta al turmell. Ai. Ja m’he posat nerviós i he començat a retallar per tot arreu per arribar a casa sense més pujades i sense allargar la distància. Al final, he fet 6 km justos (amb 77 D+). El ritme, més ràpid de l’esperat (5:09 min/km). A veure què passa quan es refredi el cos. Això sí, el sol ja començava a ser insuportable. Aviat hauré de canviar d’hora d’entrenament i tornar a barallar-me amb el bidó d’aigua i on nassos el porto que no molesti. 

L'ATURADA

Porto ja no sé quan aturat per una petita lesió al costat del tumell. Vaig anar al metge i va dir-me que tinc inflamat el que envolta un ós. És un dolor com si em tibés i s’estirés alguna cosa del peu cada cop que faig un moviment com per arrencar a córrer. Porto nou sessions de recuperació i només en queda una. Sembla que tot va bé i només desitjo que el doctor em digui: ja està, pots tornar-hi. Si m’ho diu, al vespre ja penso anar-hi. Aquests últims dies he vist com en Carles, en Pere i en Josep, tres  Intrèkkids han aprofitat aquest cap de setmana per córrer la marató de muntanya del Cap de Creus; com en Jordi i en Quim han anat a la cursa del Corte Inglés.... I jo aquí, parat. Tenir una lesió és el pa de cada dia, suposo. Però ja en van masses. Fascitis plantar, tendinitis de pata de ganso, una torçada de turmell... i ara això.
 

Ben bé no sé què em fan a la rehabilitació. Són dues màquines: en una hi estic mitja hora. Els peus queden en un arc i sé que fan alguna cosa electromagnètica. Aquí aprofito per llegir el llibre que em van regalar per Sant Jordi: El diari d’Anna Frank. En l’altre hi estic deu minuts. M’escalfa la zona afectada fins al punt que arriba a fer un xic de mal. Tot sigui per bé. Que sembla que sí. En teoria, tot plegat fa que circuli molt més la sang i m’ajudi a recuperar allà on en fa mal molt més ràpid que si estigués parat a casa.

He fet bicicleta estàtica alguns dies. Uns 100 km. És molt avorrit... Segur que l’aturada m’ha fet perdre molt del que havia guanyat amb tants dies d’entrenament. També hi ha el risc que el metge em digui que he de canviar de plantilles o alguna cosa pitjor... Em va dir que tinc una cama més llarga que l’altra. Que tinc la tíbia de la cama dreta torta, a l’estil Rivaldo, i que el genoll i el tumell de la cama esquerra també s’han torçat per equilibrar el cos. Que tinc els peus un xic plans i que trepitjo amb els peus cap endins. Això no m’ha d’impedir res, però si que em pot fer modificar coses. M’han fet una telemetria (unes radiografies per calcular les desviacions de la pelvis al turmell). Ja em dirà.

 

A l’abril només vaig poder sumar 100 quilòmetres corrent. La previsió era fer-ne 200. De fet, anava bé, perquè en tenia fets la meitat el 15 d’abril. Just el dia que vaig parar. He hagut de descartar la cursa de Muntanya de Banyoles (23 km) perquè la tinc a tocar i no hi arribaria gens en forma. Miro el calendari de curses del juny endavant o de finals de maig i no veig res que digui: Aquesta! Però segur que trobaré alguna cosa. I si no, doncs res, a córrer per darrera el Pirulí. El veig cada dia i sé què és la porta d’entrada a un inacabable ventall de camins i corriols. M'espera?

(Per cert, he aprofitat per canviar un xic el bloc per fer-ho més visible i més divertit. Ara hi ha una foto de fons, els apunts antics es poden localitzar més fàcilment i en quan corri es podrà veuré la ruta que he fet allà on posa "Strava")