ARDENYA - MITJA MARATÓ 2013

El recorregut.

Quasi sense pensar-ho em vaig apuntar a la Mitja Marató de Muntanya de l'Ardenya de dissabte. Era dimarts a la nit. Bé, alguna cosa devia notar dins meu quan al matí havia anat a fer 15km plans pel carril bici. Abandonar les pujades darrerament  només ho faig a prop d’alguna cursa. Si havia decidit fer pla.... El dijous vaig tornar al carril bici per fer 5 km i ja a descansar fins dissabte al matí. 

Preparatius. Foto: Jordi.

A l’espera d’alguna cursa més llarga que em motivi molt, l’Ardenya pintava bé. No era massa cara, bon paisatge, renom , un dissabte, sense un desnivell exagerat  (l’organització diu uns 800 de D+ però a mi n’en sortiran uns 650) i a més donaves un euro per la Marató de tv3. Em vaig aixecar del llit poc abans de les set. La  temperatura: dos zota zero. Un plat d’espaguettis, dutxa, i cap a Santa Cristina d’Aro. Recollida de dorsals al pavelló i cap a la línia de sortida amb den Jordi i en Pinxo. Allà em vaig trobar en Marc, la Isa, el meu germà Josep i en Nil, el nebodet. Un dia, en una cursa ben parida, entraré amb ell. A les deu era la sortida. Últims preparatius i cinc graus de temperatura. Aquest cop, era l'únic Intrèkkid.

Els dos primers km, eren plans. Els vaig fer força ràpid. Em saluda l’Ernest que observa el pas dels corredors. A partir del tercer km començaven els corriols i les rampes en pinedes i boscos variats. Els km 7 i 8 eren els més.... diferents. Pràcticament impossible córrer. El desnivell era molt pronunciat. T’havies d’agafar a les branques, arrels, troncs i pedres per avançar cap amunt. Fins i tot havies de fer cua i esperar que el de davant es mogués. De vegades arribaves a veure cues de vint o trenta persones.  No m’agrada massa  perquè perds temps i ritme. A mi m’agrada que almenys es pugui intentar córrer encara que sigui lent  o, si més no, almenys caminar ràpid. Però bé, un cop a dalt les vistes s’ho mereixien. Espectacular. A dalt d’unes roques et senties important. “Que em filmi un helicòpter i veurà que tinc l’Ardenya als meus peus!”, penses. Quasi que val la pena patir aquella cua. L’últim tros d’aquesta pujada són un parell o tres de roques gegants. En una, per avançar gent, uns quants intentem grimpar per un altre lloc. Les mans i els peus on podem i cap amunt. Cop de genoll a la pedra, sang i dolor. Just  allà em trobo en Sergi. Ens reconeixem per la foto d’Strava. A seguir. Dos quilòmetres de baixada rocosa i amb un desnivell tant bèstia que t’has de dedicar a frenar per no caure rodolant o estampar-te contra un arbre. Allà  aviso a dos corredors que davant meu, sense saber-ho, han passat de llarg en una corba del recorregut. “Gràcies!”, diuen. De res. Un porta mitjons roses. Em ve flato, per variar. Som al km 10.

A continuació venen uns 3 km de pla mentider. Ple de fulles i totalment ombrívol. Hi ha moltes zones amb gebre. Li dic a un corredor que havia avançat que si vol que em passi que he d’afluixar. Diu que ja va bé. El dels mitjons roses i un altre amic també es queden darrera meu. Va bé no tenir ningú davant, puc distingir on poso el peu tota l’estona.  Anem  creuant una riera no sé quants cops. L’hem de saltar o mirar una roca on posar-hi el peu. “Noi, que el camí és a la dreta!”. Avís a un altre corredor que s’havia passat de llarg una corba. Un gir inesperat a la dreta enmig d’un corriol recte. M’avança el noi del mitjons roses i em saluda. El flato marxa sobre el km 13. Els que anaven darrera meu comentaven que sobre el km 14 acabava la última pujada i ja tot era baixada. Apreto les dents. Des d’aquest moment, podria dir que aniré avançant corredors. Potser una cinquantena. Entre ells, el noi dels mitjons roses. I màxim me n’avancen deu. Al km 14,4km hi ha un control de dorsals. Aprofito per veure dos gots d’aigua. I cap avall que fa baixada. En molts trams és fàcil poder córrer. En alguns llocs fins i tot has de fer una mica d'estratègia si el de davant no s’aparta o no et sent. Busques un lloc més espaiós a l'horitzó, et poses just darrera del corredor de davant i allà el passes. Si convé li agafes el braç, per avisar.

Últims 500 metres! Foto: Josep.

Entrada a meta. Foto: Jordi.

Quan queden tres quilòmetres començo a trobar-me amb multitud de gent a peu. Són els de la marxa popular de 10 km. Com pot ser que algun no s’aparti? Parlen entre ells i no se n’adonen. Molesta un pèl la  coincidència de recorregut de les diferents curses. Però entenc que és molt millor per l’organització que no pot marxar quatre itineraris totalment diferents ni muntar no sé quants avituallaments. En general, cal dir, que et respecten i fins i tot animen. Ja veig el pavelló. Esprint final de nou amb tres creuaments de riera. Veig el meu germà i en Nil ben emocionat. Jo també. Entro a meta i veig en Jordi fent-me fotos. Són molt ben parides! Al final, el temps és una mica més alt del que m’esperava, segurament pels 2 km aquells on era impossible córrer (vaig estar-hi 27 minuts) . Però estic satisfet. 21 km a la saca, en 2 hores 22 minuts i 59 segons. Els últims 7km a una mitjana de 5m15s/km. Acabo el 173è dels 461 inscrits. Em diuen que en Toti Bes ha guanyat. Quin crack.  Unes cerveses per hidratar-me i gaudir de l’ambient. Trobo a faltar un xic de música i un speaker més cridaner. El noi dels mitjons roses em saluda i m’agraeix que l’avisés. M’explica que ha caigut a la baixada. Xerro amb més gent i amb en Jordi anem cap a Girona. M’espera una pizza per recuperar esforços i pagar apostes perdudes.

 Pagant una aposta.

Hidratació. Foto: Jordi.

Enhorabona a l’organització, l’AE Matxacuca, pel recorregut tant ben parit que han fet i que en les diferents curses ha aconseguit reunir més de mil participants. A veure si l’any vinent aconsegueixen ser putuables per la ultra Trail del Mont Blanc! No coneixia res de la zona (per això no sé dir noms d’alguns punts del recorregut) però  ara ja penso que algun dia s’hi haurà de tornar a disfrutar. A peu o corrent.