PODRIA SER L'ÚLTIM ESCRIT

Podria ser un escrit trist. Però no. Fa mesos em feia tant de mal tot que només pensava en acabar dignament la OCC i deixar-ho. Plegar. De córrer i d’escriure. No tenia ganes ni sentit córrer amb dolor a les lumbars i a les plantes dels peus. Patint. No ho havia dit quasi a ningú però ho tenia al cap. No em volia fer la víctima abans d'hora. Ja tenia pensat més o menys quines serien les darreres paraules. 

Entrenava com podia, en silenci. I per què ho explico? Perquè no. Perquè no ho deixaré. Ni de córrer ni d’escriure. 

Podria ser l'últim escrit. Però no. De vegades fa mandra escriure per quatre o cinc persones que em llegeixen de veritat. Però per aquests seguiré. I per què un dia, repassant el meu passat, hi hagi constància dels meus pensaments en diferents èpoques. 

Esforç i alegria. foto: Albert Roura. 

Podria estar escrivint que ja no correré més. Però no. De vegades, fa mandra córrer. Amb fred. Amb calor. Però pels que sempre esperen que arribi, seguiré. I perquè m’agrada. M'agrada gaudir interiorment del petit instant en creuar la meta després d’un esforç. Els nervis. Aixecar-se aviat. De tants i tants dies entrenant per aquest moment. De descobrir llocs nous. De repetir rutes que em fan obrir la boca a cada passada. De millorar-me. De compartir quilòmetres amb amics.

Magnetoteràpia.

El temps ho posa tot a lloc. Amics i molèsties. Tot allò dolent, a fora. Fer una bona selecció. D'amics. que les molèsties no es trien. I poc a poc, segur que tot s’anirà aclarint. De moment, porto un mes aturat. Sense entrenar ni un metre. Esperant que la fascitis plantar marxi. He anat a rehabilitació a Sanna i tot i que m’ha baixat notablement el dolor, encara sembla que trepitgi vidres a cada passa. I al matí, quedi camini sobre ganivets. Cada dia em desperto pensant, “aviam avui…”. I res. Però no hi ha pressa. Aques mal ja el vaig patir i superar. I els paisatges segueixen esperant. I seguiran esperant. I hi seguiré anant. 

Gel a les plantes dels peus.