Entrenava com podia, en silenci. I per què ho explico? Perquè no. Perquè no ho deixaré. Ni de córrer ni d’escriure.
Podria ser l'últim escrit. Però no. De vegades fa mandra escriure per quatre o cinc persones que em llegeixen de veritat. Però per aquests seguiré. I per què un dia, repassant el meu passat, hi hagi constància dels meus pensaments en diferents èpoques.
 |
| Esforç i alegria. foto: Albert Roura. |
 |
| Magnetoteràpia. |
El temps ho posa tot a lloc. Amics i molèsties. Tot allò dolent, a fora. Fer una bona selecció. D'amics. que les molèsties no es trien. I poc a poc, segur que tot s’anirà aclarint. De moment, porto un mes aturat. Sense entrenar ni un metre. Esperant que la fascitis plantar marxi. He anat a rehabilitació a Sanna i tot i que m’ha baixat notablement el dolor, encara sembla que trepitgi vidres a cada passa. I al matí, quedi camini sobre ganivets. Cada dia em desperto pensant, “aviam avui…”. I res. Però no hi ha pressa. Aques mal ja el vaig patir i superar. I els paisatges segueixen esperant. I seguiran esperant. I hi seguiré anant.
 |
| Gel a les plantes dels peus. |
2 comentaris:
Quan tenia 18 anys una fascitis plantar em va retirar de tot l'esport que practicava durant 5 anys, 5 anys agònics d'antiinflamatoris diaris, de punxades al peu a cada passa, de despertars agònics als matins, i pànic. . . aquell pànic escènic a posar un peu a terra cada matí i notar el dolor més insoportable que recordo.
Pero just quan ja creia que caminaria coix tota la meva vida, quan ja imaginava que allò seria etern, quan fins i tot una operació esperèntica i fòra de lloc fruit de la desesperació va fracassar, vaig aconseguir passar pàgina. Un nou metge, un nou enfocament, unes noves plantilles que em varen salvar la vida i mica en mica el dolor va marxar.
Avui llegint el teu escrit he reviscut aquells dies, aquells dolors. . . . Pel camí he començat a córre, he descobert un esport que m'apassiona i m'omple de felicitat, les millors fotos, els millors somriures son sempre a la muntanya.
Un tormell trencat fa 3 anys, i un espolón a peu esquerra em recorden a cada passa, a cada entrenament, a cada cursa, que m'ho agafi amb calma i que sigui prudent, però no puc imaginarme un dia que "pugui ser l'últim", ànims Tapi, segur que guanyaras a la fascitis dels nassos, segur que et tornarem a veure córre pels nostres boscos.
Gràcies mestre. Segur que guanyaré. Almenys hauré guanyat alguna cosa xD (si més no, dsprés de partir-me la columna). I segur que seré pels boscos i muntanyes. I allà hi haurà els somriures, la felicitat i les fotos, que ja saps que m'agrada el postureo! Ens veiem!
Publica un comentari a l'entrada