51A PUJADA ALS ÀNGELS

Havia decidit anar a la línia de sortida ja vestit per fer la Pujada als Àngels, que organitza el GEiEG. Així no havia d’estar pendent de la roba, on deixar les coses, etc. Havia dormit poc... tota l’estona amb un formigueig a la panxa. Un es pregunta per què. Per què si no puc guanyar ni acostar-me mínimament als millors? Potser per demostrar-me si he evolucionat en un any? Xino xano vaig córrer els prop de 2 km com a escalfament. Mentrestant pensava en el que m’esperava. L’última setmana havia fet només dues sortides suaus (14 km) per no cremar més les cames. Tenia el neguit d’haver fet molts entrenaments a fons les darreres setmanes i temia que això em podia acabar perjudicant. De fet, no sabia ni si podria baixar el temps aconseguit l’any anterior (58.00).  Quedaven només uns minuts i em vaig situar sota l’arc de sortida. Hi havia quasi tota la família Bes, amb en Toti com a gran favorit i la seva germana Tina també com una de les candidates en categoria femenina.

L’alcalde va disparar el tret de sortida. I a córrer. Tenia al cap el que m’havia dit en Martí. “Al principi a fons, per agafar lloc pel primer corriol”. També “a fons fins al banc”, que és a tocar de la Casa de les Figues i que és el tram de pujada continuat amb més pendent.  Després quedaria sobreviure fins a dalt. Conec les meves limitacions i vaig mínimament fer el que vaig poder. 

El primer tram anava força ràpid mirant, això sí, el crono, per no passar-me de ràpid i cremar-me abans d'hora. Els primers 1,7km (més o menys plans) em van sortir a 4:33m /km i 40 segons més rapid que fa un any. Començava la pujada amb 2,1 km fins al banc superant quasi 300 D+ amb un percentatge del 10%. Aquest tram encara anava envoltat de molta gent. Gent nerviosa que avançava llocs com podia i caminants que sense voler feien de tap. El primer corriol el vaig fer més lent del que és el meu rècord. Vaig perdre-hi uns vint segons. En la resta de corriols fins al banc vaig anar força més ràpid del que havia fet mai, empès per les ganes dels corredors de l’entorn i vaig recuperar el temps perdut. Davant meu hi veia en Pere, dels Intrekkids. Sortia d’una lesió i tot i així corria prou ràpid. Em servia una mica de llebre. 

Al mig, amb en Norbet a l'esquerra. Foto: Oriol Batista.

Al banc vaig arribar-hi força justet. Però ja havia passat el pitjor tros i començava una petita baixada. I havia esgarrapat 40 segons més al temps de l’any passat, tot i els taps. No podia fer servir la baixada per recuperar. Havia de seguir guanyant temps com fos. Au a córrer més! Ja començava a córrer sempre amb dos o tres corredors ara davant, ara darrera.  Quedava la meitat del camí i dues grans pendents a superar: el temut Matahomes i ja al final, el Surolí. 

L’aproximació a aquestes dos llocs inclou diversos puja i baixa que vaig superar, novament esgarrapant segons. Just abans del Matahomes vaig posar-me al costat de’n Pere. També d’en Norbert. Afrontavem uns 100 metres amb el 20% de desnivell. Tot i notar les cames força malament ja, em va sortir un temps per aquest tram força millor que l’any passat. Uns 20 segons. Quedava el Surolí: 1 km al 8% i que ja et duu quasi a la porta del  Santuari. Les diferents rampes les passava com podia. 

Arribant a meta. Foto: Quim Carreras.

En trepitjar l’asfalt de nou, algunes nàusees. En Pere em seguia com podia. Bàsicament  jo tampoc podia massa més. Em comentaria després que l'havia ajudat a no afluixar. ens haviem ajudat mútuament. Ell al principi a mi i al final, a l'inrevés. Al tram del Surolí novament vaig escurçar temps respecte fa un any: aproximadament uns 50 segons. Això sí, arribava a meta bastant cascat a diferència de l’any passat, que ho havia fet esprintant. Aturava el cronòmetre en 53minuts i 33 segons. Espectacular per mi. Superant les meves millors expectatives, sobretot vistes les darreres setmanes. Llavors és quan vaig entendre que la clau és: “entrenar, entrenar i entrenar”. I tot això, tenint en compte que portava dies de tiberis de tota mena per celebar el meu aniversari, amb calçotada inclosa el dia abans de la cursa.

A dalt, amb l’Alba, la seva mare i amb els meus pares, vaig estar comentant la jugada. Vaig xerrar i fer-me fotos amb el primer, en Toti, i amb el tercer, en Rabionet. Dues bèsties. També vaig poder parlar amb el fotògraf oficial de la cursa, l’Oriol i amb l’speaker, en Carles, a qui vaig agrair que esmentés el meu nom en l’arribada. Vaig trobar-me amb en Sergi, que corria fent el punky (sense dorsal) i amb en Miquel, que hi havia pujat en bici per disfrutar del xou , fer esport i veure alguns coneguts. Mirant els resultats veia noms de coneguts. Alguns amb millor temps que jo, altres un pel pitjors. Però tots havíem arribat! Allà em va saludar en Juanjo, que fins ara només coneixia per twitter. Un nou amic!! 

Amb en Toti Bes, guanyador. Foto: Quim Carreras.

Amb en Jordi Rabionet, tercer classificat. Foto: Quim Carreras.

Havia decidit  baixar corrent per sumar km. Ho havia de fer sol, però en Rabionet i els seus companys d’Esports Parra just també començaven el descens i em van animar a anar amb ells. També van iniciar el descens els d’Esports Nabes. Durant una estona baixavem tots plegats. Brutal. Rodejat de quatre podis: Toti Bes, Jordi Rabionet, Eugènia Miró i Tina Bes. Parlàvem de curses de futur i d’entrenaments i de tipus de sèries. Mentre els d’Esports Nabes tiraven més ràpid els d’Esports Parra ho feien més suau. Jo em vaig quedar al mig. Però, content, content. No sé si em va agradar més fer el temps que vaig fer a la Pujada o compartir un tros de baixada amb autèntics cracks. Em va saber greu quedar-me al mig per una indecisió meva. Però bé. Serà l’excusa per tenir ganes de trobar-me’ls de nou i enganxar-m’hi darrera.

I ara, a fer km i km i km. Que m’esperen nous reptes i aventures que desgranaré properament i que impliquen menys potència i més resistència.