CURSA DE LES GAVARRES - ASTRID 21

Tenia clar que durant la setmana havia de fer poca cosa. Venia de fer 26 km pel Cap de Creus amb un desnivell exigent i el dimarts tenia la prova d’esforç (em va sortir tot correcte). Per tant, només vaig sortir dimecres pel carril bici. Per qüestions laborals i d’horaris només vaig poder fer uns 8,5 km, però bastant ràpids. Acabava amb una mena de debilitat a les tíbies que no eren les habituals. 

Estava apuntat a la cursa llarga (20km i 750D+) de les Gavarres en benefici de la Fundació Astrid 21. Tenia bones sensacions per diumenge. Inicialment no em plantejava res, només sortir a córrer, però passava la setmana i m’anava marcant l’objectiu de baixar de dues hores. Però el dijous tot es va torçar.  Em vaig aixecar amb malestar general. Cap a la feina sense esmorzar i a l’hora de dinar va arribar el baixón fort. Un grapat d’arròs, tornada a la feina amb debilitat corporal i poca estona després cap a casa. A dins del llit. Dos bikinis van ser l’únic àpat del dia a banda de l’arròs. Divendres al matí continuava amb malestar i mal de cap i notava els óssos dèbils, sobretot les tíbies. A la tarda cap a la feina. El dissabte semblava normal amb una bona dormideta, però al vespre.... A les dues de la matina encara estava assegut a la tapa del wàter i a les quatre l’insomni em feia mirar una pel·lícula.

El dia de la cursa tot semblava correcte, malgrat la immensa son i una mica de molèstia a la panxa i a la bufeta. Arribo amb prou temps i em trobo amb uns quants amics i coneguts: en Guillem, en Rabionet (sempre un plaer saludar un animal que no té por a combinar la seva especialitat, l’asfalt, amb la muntanya), en Joan Enric, en Juanjo, l’Ernest ... Caram... Les curses fan guanyar amics! Veig per allà un noi amb camisa. Sempre hi córre.  Es diu jordi i d’aquí a uns dies m’han xivat que marxa a Madeira a fer 115 km. També m’han explicat quins aliments s’endurà. Bo de saber perquè he vist que són molt sans i plens de vitamines. I ens trobem els quatre intrèkkids que prendrem part de la cursa en diferents modalitats: en Pere i en Carles (sempre acosnegueix escapar-se de casa per estirar les potes) faran la de 10 km; i en Josep i jo la de 20km.

El perfil aproximat (en realitat són 19,5 km)

Uns minuts després de les nou del matí, la regidora d’Esports de Girona, Isabel Muradàs, i la presidenta de la Fundació Síndrome de Down Astrid21, Maria Lluïsa Ferrer,  fan sonar una botzina com a tret de sortida. Me n’alegro. Menys armes!! Comencem un descens ràpid que ens fa baixar des del Castell de Montjuïc fins a la variant de Sant Daniel en deu minuts. A continuació un seguit de corriols i pistes per Campdorà amb algunes rampes prou importants camí del Castell de Sant Miquel on, fins i tot, sóc capaç de regular. Em sento i m’ho passo bé. 

Abans de la sortida he estat explicant els meus problemes als qui em trobava. Potser he quedat com un victimista però en aquells moments penso en baixar de dues hores i sortir reforçat a finals de setmana. Arribo al Castell de Sant Miquel (8,5 km) força sencer i em trobo en Josep i en juanjo. Ells acabaran arribant junts i en dues hores justes. Comença un tram de baixada que faig prou bé, sobretot el més dificultós fins a les mines del Nen Jesús. Però el retorn al pla i les pujades em senten com fuetades. Noto que no tiro i decideixo afluixar. Encara miro el rellotge i especulo com puc fer-ho per rebaixar les dues hores. Tot el menjar que duia a sobre l’engoleixo al km 12, tot pujant direcció al Puig d’Estela. Cada cop estic pitjor mentalment i no tinc ningú a davant ni a darrera. I si plego? No coi. Només em passa pel cap un moment i per sort, no hi ha cap persona de l’organització a prop per fer efectiva la renúncia. La solució és anar més lent i dir adéu a les dues hores. El meu germà em va dir que si un dia et rendeixes, sentes un precedent per tornar a fer-ho a la mínima un altra vegada (quelcom semblant a: Per saber patir, s'ha d'aprendre a conviure amb el patir!). Doncs a seguir. M’avança gent i gent i gent...

 A partir del 13,5 km és sobretot baixada. Aquí és on, si tot hagués anat bé, tenia previst fer un canvi de ritme per aprofitar la baixada que era bastant corrible. Però enlloc d’aprofitar per poder fer 3km seguits per sota de 4:30/km,  vaig com puc i la mitjana per km voreja els 6 minuts. Ja només queden 3 km. Tot i ser bastant pla, camino molts trams. Faig com puc tot la part de la font del Ferro, l’antiga sorrera, la Torre Bonica i la Pujada a Montjuïc. Pel costat apareix en Joan Enric. M’intenta fer de llebre perquè m’enganxi al seu ritme, però li dic que merci però que tiri. Estic fos. Quan ja veig la meta, penso en aquelles forces que no saps d’on surten  però que apareixen per arribar amb la cara decent de no estar patint tot el que estàs patint i que et permet lluir-te fent un esprint. Però aquesta vegada més que arribar com un coet, arribo com un pet. Em tiro per l’asfalt i m’aixeco marejadot. Aturo el cronòmetre i en prou feines veig que han estat 2 hores 8 minuts i 33 segons. Podria haver estat pitjor. Sort que hi ha l’Alba i la Magda, les meves dues grans fans. Em fan notar que fa molta calor... No me n’havia ni adonat. Un afegit més a tot el que m’ha anat en contra. Oficialment em marquen un temps de 2 hores, 7 minuts i 30 segons. I en la classificació acabo el 87è dels 174 inscrits que creuen la meta.

Últims metres. Foto: Magda.

Arribant. Foto: Magda.

Per acabar, agrair, a banda de la presència de les meves dues fans, l’esforç de l’organització per una cursa tant ben muntada tot i tenir només tres edicions. El recorregut molt maco, amb alguns corriols i pistes que malgrat l’emboirament espero recordar per poder-hi tornar quan entreni per les Gavarres. Molt content de poder destinar tots els diners de la inscripció a la Fundació Síndrome de Down Astrid21. Que per cert, celebra els seus primers 25 anys! Ah i la samarreta és excel·lent! I a veure si l’any vinent em toca una sobrassada del sorteig. Fins l’any vinent!

La samarreta, amb en Koshka de fons, amb la son del seu amo.