XXV CURSA DE SANT ROC

Entre setmana havia fet dues sessions de sèries. Deu canvis de ritme d'un minut. Una vegada tot sol pel carril bici i una altra per la Devesa amb en Jordi. tot plegat, amb uns 10 km cada cop.Són matadores, però acompanyat passen més bé. Quedava la cursa de diumenge de Sant Roc, a Vilablareix. Uns deu km amb uns 120mD+. Tenint en compte que els darrers diumenges vaig fent curses o sortides llargues (42km/22km/21km), fer-ne una desena em trastocava els plans encara que fossin traient el fetge per la boca. Per tant hauria d'afegir-ne uns quants abans i uns quants després. 

Amb en Jordi i en Josep Maria. Foto: Jofre Sáez/Ajuntament de Vilablareix.

  Inicialment pensava que aniria sol a Vilablareix. L'objectiu: quedar dels vint primers i baixar el temps de l'any passat (48:37). Si podia ser, fins i tot de 45 minuts. I al final, no hi aniria sol. Primer si va afegir en Jordi i després s'hi apuntaria en Josep Maria. Ens plantàvem els tres al pavelló a buscar el dorsal. Ells dos, tornen a competir després de llargues lesions. Per escalfar vaig fer 3 km i cap a la línia de sortida. Aquest any, la cursa feia 25 anys però coincidia amb altres proves. Pels més keniates, la primera City Run de la Salle, pels carrers de Girona. Pels senglars, la Dos Piks d'Anglès o la Trail de la Selva Marítima. Erem cent justos. 78 homes i 22 dones. Em trobo en Sergi just abans de sortir. Ens saludem. Ja en sé un que quedarà davant meu. També el meu tiet, que farà el recorregut caminant, fora de competició.També hi ha en Jofre, treballant. Ens fa alguna foto. Gràcies! L'alcalde, David Mascort, reclama que ens acostem a la línia de sortida. Som tímids i la gent es queda quieta. Insisteix. No hi ha cap gran crack dels que si convé es posa a davant per aguantar els cops de colze. Al final m'hi poso jo. Sortim. 

Apunt de sortir. Foto: Jofre Sáez/Ajuntament de Vilablareix.

 Surto com una moto. Vaig comptant. si a davant meu. Poc a poc en passen alguns més. Al km 2 em passa en Sergi com una moto. Sempre el tindré a davant però no l'agafaré mai. El segon i el tercer km piquen cap amunt. Els faig en 4:42 i 4.36. Passat el tercer km,  comencen les corbes del bosc. Veig una ombra amb unes vambes taronjes. En Josep Maria. Pugem fins a l'ermita de Sant Roc. El quart km el faig en 6:06. Baixem fins a una bassa que fa molt mala olor i que ja recordo del 'any passat i fem l'última pujada forta. Alguns caminen. Jo avanço corrent, poc a poc. Dec anar el quinzè. Comença un tros de baixada molt corrible. El 5km el faig en 4:58. Primer per bosc i després per pista. Arribem al carril bici. Es fa etern. No acaba mai. Em passen dues persones. Torno a tenir en Josep Maria al costat. Em ve una mica de flato, però no m'impedeix res. Els seguents km són en 4:28, 4:18 i 4:33. Els dos últims km entre el bosc d'en Moïxac i ja la pista final anem apretant fort amb cinc o sis corredors a poca distància però que no atrapem. 

Últim quilòmetre. Foto: Jofre Sáez/Ajuntament de Vilablareix.

El penúltim km surt a 4:39. Les cames ja pesen. Potser per no parar mai d'entrar, potser per la canya dels km, potser per la pròpia cursa... Però tot i això, encara em noto prou bé. Si hi hagués anat la vida hauria intentat atrapar el grupet de davant... però no era el cas. I arribar amb un amic és un premi prou gros. L'objectiu era quedar dels vint primers i ho aconseguia. Arribem junts amb en Josep Maria. Com aguanta! sort que diu que està coix... En un mes ja no el seguiré. El darrer km l'he fet igual de ràpid que el primer: en 4:13. El temps final és de 46:20. Dos minuts i disset segons millor que l'any passat. Dissetens. Està prou bé.

Esperem en Jordi, que no trigarà massa a arribar. En 53:28. Un altre que diu que va coix i que ha deixat la meitat de corredors darrera seu. Ja anirem quedar per entrenar!! Per allà em saluda un noi. És en Xevi Montal. Caram. Em reconeix perquè compartim els entrenaments a Strava. No és el primer que conec així. També en Sergi Sens i en Martí Font. Xerrem sobre la cursa, els temps personals i les posicions. Nassos! Ha quedat segon!

Comentant la jugada. Foto: Jofre Sáez/Ajuntament de Vilablareix.

Aprofito els estiraments d'en Jordi per fer 3,5 km més, en direcció contrària a la cursa, ja amb l'entrepà engolit. Encara ve algun participant. I res, cap al cotxe, bastant content. L'organització, pot semblar molt casolana, però no va cometre cap error. Senyal d'experiència. Cap pèrdua possible de recorregut, arribada amb samarreta, menjar i beure i preu bastant assequible. Crec que no es pot demanar massa més.
I ara a pensar en la Quartum, de diumenge vinent. Mitja marató de muntanya de Quart, amb uns 750d+.

III CURSA DE MUNTANYA DE BANYOLES - MITJA MARATÓ

Tenia diverses espines clavades i tard o d'hora havien de començar a saltar o me les havia de treure. Feia un any, tot just començava a plantejar-me les curses de muntanya de més de 10 km i pensava en estrenar-me cfent la mitja marató de muntanya de Banyoles. Setmanes abans, vaig fer gran part del recorregut guiat per en Farra. Semblava possible, però em vaig acabar lesionant tres setmanes abans de la cursa i no vaig poder participar-hi. Espina clavada.

Les dues darreres curses les he acabat quasi arrossegant-me. Una la d'Astrid 21 (19km i 750m D+) perquè havia estat malalt i l'altra, al Cap de Creus, per la distància (42,3 km i 2.200m D+). Espines clavades. 

Aquest cap de setmana tocava anar a Banyoles (21,5km i 720m D+), aquest cop sense cap excusa. Aquí va la crònica, no massa llarga, espero. 

Els preparatius, amb en Koshka ensumant.

 Em planto a Banyoles 40 minuts abans de la sortida, temps just per vestir-me i saludar en Joan Enric i l'Ernest que farà la petita (13km). Arrenquem. Una mica més de 3,5km vorejant l'Estany i ens dirigim cap a Sant Patllari. anem tots barrejats (els de la mitja marató i els de la petita). No em convenç perquè es fa un pèl de tap precisament en un km que és al 16%. Finalment ens separem. 

Pujant a Sant PAtllari. Foto: Núria Roura.

Comença un tram de pista. Bastant corrible. No forço la màquina en cap moment. Vullguardar energies perquè sé que la pujada a Sant Patllari dura uns 5km. Hi ha alguns moments de pla que agraeixo però no apreto. Un segon tram marca 700 metres al 14%. Arribo a dalt mentre molta gent ja baixa pel mateix tram que els que pugem. No em convenç la coincidència de recorregut però serveix perquè els que baixen animin els que encara pugen. Veig baixar un animalot força endavant, resultarà ser en Codina, que fins ara només coneixia perquè comparteix entrenaments a la xarxa Strava. 

Baixant de Sant Patllari. Foto: Núria Roura.

 Poc després un noi crida "Carreras!". És en Salvatella, també d'Strava. Als dos els saludaré a l'arribada. Dos cracks. Paro a l'avituallament del cim a menjar plàtans i veure aigua. Començo a baixar. M'agrada molt un corriol que dura un parell o tres de km. quí sí que apreto. I cap al Puig de les Gitanes. Amb sorpresa inclosa. Pica cap amunt. Més del que esperava. Fins i tot hi ha una corda lligada a un arbre per ajudar a pujar. Surt més d'1 km al 9%. Enfilem cap al Puig Clarà amb nova sorpresa al baixar. O saltes al buit, o t'arrastres amb el cul o t'agafes a cordes. Passo com puc. 

Al cim del Puig de Sant Martirià. Foto: Ignasi Arbeloa.

Comença un tram de pla i vaig avançant corredors. Només queda l'ascensió a Sant Martirià. Sembla poca cosa però ja portem 19 km a les cames. Adverteixo un corredor que creia que ja només quedava voltar l'Estany.  

Últims metres. Foto: Anna Colomer.

La pujada són 700 metres al 8%. A dalt la gent anima i tira fotos. Ja només queda baixar. Vaig prou bé de cames i ja sóc al final. Saludo als meus pares, que no han fallat i m'esperen per fer-me alguna foto. Arribo a meta prou sencer en 2 hores 12 minuts i 49 segons. La posició més igual, perquè he arribat tant satisfet per la jornada que m'han saltat totes les espines de cop. Més tard sabré que he arribat el 53 dels 132 que havíem sortit. Em trobo l'Ernest que no està massa satisfet. Tot és sumar, home! En Joan Enric arriba i marxa ràpid que em sembla recordar que té un dinar i no tinc temps de saber les seves sensacions. Tinc temps de fer-me una foto amb un crack, l'Arnau Julià (guanyador de la TDS de Chamonix, de 117km) i d'agrair a l'Anna que s'hagi presentat sense avisar. He trobat a faltar dos dels fans incondicionals, en Jordi i en Pinxo. Però els perdono, que tenen coartada.

Hidratant-me, ja a meta. Foto: Anna Colomer.

Amb l'Arnau Julià. Foto: Anna Colomer.

Sense temps per pensar-hi més, aquest diumenge aniré a la cursa de Sant Roc de Vilablareix. Són 10km, bastant plana i per bosc. Només una pujada a l'ermita de Sant Roc. Hi vaig per baixar el temps de l'any passat, si és possible (48:37). A veure si he evolucionat!!

Pel que fa a l'organització, quasi tot ok excepte un tema, els avbituallaments que espero que si ho llegeixen entenguin que no hi ha cap mal, si no interés en millorar, perquè potser torno l'any vinent! La ruta genial, aprofitant tots els turons que envolten l'Estany. El pas per les cordes, divertit. Llàstima que un cop a Sant Patllari et facin tornar a baixar per la pista on s'ha pujat. Desconec si hi ha algun corriol per darrera del cim per empalmar amb la baixada fins al Puig de les Gitanes. tot i que vaig córrer sol en alguns moments no vaig témer en perdre'm perquè estava ben marcat. L'única llàstima van ser els avituallaments, un pèl escassos pels que no anàvem els primers. Molts eren compartits amb la resta de curses i els que anàvem arribant pràcticament només teníem plàtan. Quasi res de fruits secs ni gominoles (si és que n'hi havia d'haver). La beguda cap problema i el menjar a meta, tampoc. Tot i que un entrepà no hauria fet mal. Sort dels tallets de coca! Però ja dic, tot bastant bé. I bona feina del club i dels voluntaris.

TRES DIUMENGES - TRES CURSES

Que fort! Som 13 de maig de 2014.... i el 7 de maig de 2012 vaig començar a córrer (3km pel carril bici a ritme de 6:20 el km i suant). Dos anys i una setmana plenes de coses i d'evolució!!

Després de la Marató de Muntanya al Cap de Creus, tocava una mica de relax almenys a les cames. A la feina la cosa va ser més dura. Aquest relax eren tres sortidetes de 10km però vaig haver de canviar-ho tot i improvisar.
El ritme laboral no em va permetre sortir fins el dimecres. I la cosa no estava per fer un entrenament llarg perquè la feina seguia apretant. Vaig fer 8km per ciutat amb la pujadeta des del carril bici a la Creu de Palau passant pel Bon Pastor. Al final em vaig esverar i em va sortir un ritme bastant ràpid, quasi de competició amb 100m D+ inclosos. Novament per temes laborals la cosa es va torçar i aquest cop per la pèrdua del gran Jordi Vilamitjana. Ara ja reposa després de deixar-nos textos impagables amb els seus nassos de la Bruixa. Ha deixat petjada, per sempre més. Un dels seus darrers articles defineix, precisament, la meva zona d’entrenament. Diu així:
“Deixeu-me que davalli del Calvari a la Vall de Sant Daniel una primavera més; deixeu-me recollir un ramet de violetes per a la meva mare i un altre per a la meva dona. Deixeu-me, si us plau, a la plaça de la Sardana o a la Font del Ferro. Deixeu-m'hi lleuger d'equipatge. De sentir cantar el Galligants els dies de pluja em donaré per ben pagat. De notar a les galtes l'airet de les Gavarres perfumat de pins i alzines em sentiré ple, i no res em farà falta. O deixeu-me als jardins de la Devesa a prop del brollador; o al bell mig de les Hortes de Santa Eugènia; o al camí meravellós que va de Montjuïc a Campdorà... Deixeu-me als boscos de Palau, a les ribes de l'Onyar a Quart”. 

Aquí hi ha l’article sencer publicat al Diari de Girona quan en els darrers mesos, poc a poc, s’anava acomiadant: Clicar Aquí. 

I aniré fent cas al seu recordatori: 

Després dels comiats, diumenge vaig decidir fer una sortida llarga poder recuperar alguns dels km no sumats dies enrera. No tenia clar què volia fer, però al final vaig optar per pujar als Àngels des de casa, passant pel Pirulí i una pista en paral·lel al Camí de les Dones. Per cert, indignant la de brutícia que algú va abandonant per les Gavarres. Un cop al santuari, vaig decidir baixar fent una ruta un pèl diferent per, com diu en Carles, intentar no trepitjar dos cops el mateix lloc. Algun bucle per sortir de la traça inicial i fins a Sant Daniel, tornant a casa per Torre Gironella i resseguint la Muralla. 21,2km i 780m. D+

I res, tinc la sort de seguir corrent. I per aconseguir assegurar km a les cames de cares a la OCC de l’agost, he planificat tres caps de setmana de curses, un diumenge sí, un altre també i un tercer també. Per tant, durant les properes setmanes, vindran tres escrits de tres curses.
Aquest és el calendari:
18 maig: Cursa deMuntanya de Banyoles (21 km i 770m D+)
25 maig: Cursa Popular de Sant Roc – Vilablareix (10km i 120m D+) Enllaç de l'any passat, clicant Aquí.
1 juny: La Quartum (21km i +-800m D+)

CAP DE CREUS: INTERNATIONAL TRAIL MARATHON ROSES- CAP DE CREUS

Han passat més de 24 hores i encara tinc un garbuig de sensacions al cap. Acabar una marató de muntanya i que sigui a l’exigent Trail Roses – Cap de Creus és indescriptible. I he après moltíssimes coses. Aniré a pams. Serà un pèl llarg però l’ocasió s’ho mereix i no vull deixar cap detall al marge.

Tot apunt.

Després de dues sortides suaus i en planer entre setmana per no anar massa carregat de cames i no potenciar les molèsties, el despertador va sonar a les 5:10.  Dutxa, pa bimbo i nocilla. Molta son perquè em va costar dormir de nervis. Mai sabré perquè, però cada cop que hi ha cursa em passa el mateix. En Jordi em passa a buscar a les 6:20. Genial tenir xofer. Ve amb el gos, en Pinxo. Seran uns fidels seguidors. Indescritible la il·lusió que em fa que vingui. Aviat entrenarem junts de nou, Jordi.  Pel camí xerrem del recorregut. Com que l’he fet en dues etapes, me'l conec. Des de la carretera veiem  la carena fins al castell de Sant Salvador de Verdera. Arribem a les 7:10. Donem unes voltes i em vesteixo. Resolc i m’ajuda a resoldre alguns dubtes. Em poso crema del sol? Sí. Em poso les mitges compressives? Sí. Entrem al pavelló i em trobo en Carles. Serà el meu guardià. M’acompanyarà tota l’estona fins a la meta. Per què se sacrifica per mi? Impressionant! L’speaker, també Carles, ens crida que anem cap a la sortida que comencem. Un minut d’aplaudiments en record a dos empordanesos: Tito Vilanova i Patxi. I vinga, sortida.

Últims preparatius. Foto: Jordi Llauger.

Preparats! En Carles... amb samarreta!! Foto: Jordi Llauger.

Sortida. Foto: Guillem Casanova.

Uns metres per Roses i cap al mig del bosc. Tots agrupats. Som molts. Apuntats n’hi ha 457. Comença la primera i més gran pujada, fins al castell. Passem per les rampes de Mas Fumats i els trams d’agafar-se amb les mans i molt rocós.  Anem força lents. Però molt. No es pot avançar perquè el camí és estret i sortir-ne perillós. La meva previsió  de pas a Sant Pere de Rodes era massa optimista. I ja pateixo. Els meus pares pensaran que m’ha passat alguna cosa? Arribem al castell. Entre altres, hem passat per un tram de 1,6km i un percentatge del 25%, un altre segment de 0,8km al 15% i i un tercer també al 15% de 0,7 km. I un terreny que dificulta moure’s ràpid. Hem sortit arran de mar i ara som a 680 metres sobre el nivell del mar. Baixem cap a Sant Pere. Hi passem vint minuts més tard del que creia. Hi ha els meus pares i en Jordi amb en Pinxo. Tots saluden i fan fotos. Els dic que de moment cap problema i segueixo avall que fa baixada, mai millor dit. Un descens ràpid i molt vertical que ens porta fins a La Selva de Mar Pel mig hi ha un tros de 1,3km al 23% de baixada. 

En Marc Campal. Foto: Bookeh Studio.

En Carles Moreta. Foto: Bookeh Studio.

Cap al castell. Foto: Bookeh Studio.

El meus pares m'animen a Sant Pere de Rodes. Foto: Jordi Llauger.

En un tres i no res som a La Selva de Mar. Continuem a bon ritme fins a Port de la Selva. És un tram en pla de dos o tres km, en part pel carril bici. No hi haurà quasi més pla. Trobem dos cotxes aturats a la carretera. De nou, els meus pares i en Jordi. Ens han vist de reüll i han parat per animar-nos i fer més fotos. S’agraeixen. Seguim la nostra ruta. Sortint del Port de la Selva enfilem cap a cala Tamariua. Sumem desnivell positiu i una baixada fins al mar. Superada la cala arriba la segona gran pujada de la jornada. Un km al 15%. El faig prou ràpid. Vaig bé. Portem  uns 14km però em noto fresc de cames i cap. Van passant un seguit de km ara amunt ara avall, mai pla. Passem per Sant Baldiri de Tallevera. A l’avituallament veig algú bastant fomut. Comença la tercera gran pujada, fins al Puig Bufadors. De nou passarem del mar de cala Tamariua als 430 metres d’alçada. Hi passo bastant bé. Hem passat mitja marató. Vaig fantàstic. Caram. No vull fer-me il·lusions però podria baixar de les set hores. Ara toca un tram bastant llarg de baixada amb pedres i baixada bastant vertical. Noto com sorra a la vamb Aviso que aniré lent per no malmetre les cames. Sense voler, faig saltar una pedra amb un peu que acaba picant el turmell de l’altre peu. El dolor durarà uns km però no és insuportable. Tres km i arribem a Cadaqués. 

Camí de Port de la Selva. Foto: Quim Carreras.

 

Arribant a Cadaqués. Foto: Quim Carreras.

Avituallament. Foto: Inés Tresserras.

Sortint de Cadaqués. Foto: Jordi Llauger.

 

De nou em trobo el meu club de fans: els meus pares, en Jordi i en Pinxo. Vaig molt bé! Estic sencer! Portem 26km i les sensacions són magnífiques. A l’avituallament menjo bastants trossos de plàtan, xuxeries i fruits secs. El sol pica fort als braços. No sé si em rostiré. "Papa, avisa a l'Alba que ja sóc aquí i em queda poc". Arrenquem de nou. Repasso el recorregut. Queden dues grans pujades de les que comencen arran de mar i acaben a més de 300 metres d’alçada i pel mig un grapat de pujadetes i baixades que van destruint els turmells. Sortim de Cadaqués i a les primeres de canvi ja veig que el cap tira però les cames no. Ha sigut la baixada? Vaig fent. Toca assolir el cim de puig de sa Cruïlla. Són uns 2,5 km. Poc a poc m’adono que s’ha acabat gaudir. No tinc energia a les cames. Menjo fruits secs, caramels i gel. Però no passa. A cala Jòncols ja dono per perdut arribar a meta amb menys de set hores. Només queda passar els km com pugui fins a la meta. En cap moment em passa pel cap plegar. El meu germà m’ha promès que seria a la meta amb els seus fills. La Laia i en Nil. M’han de veure arribar! Fins i tot havíem pactat que es posarien a l’esquerra a uns cent metres de l’arribada per tal que m’agafessin de la mà i entressim tots junts. Espero que tinguin prou paciència, perquè faré una hora tard. També penso en tota la gent que m’ha animat els últims dies per facebook, whatsapp, a la feina....

En Carles segueix sempre al meu costat. Solidari. I només això ja em serveix per saber que arribaré perquè no em deixarà patint tot sol. Ell segueix fent bromes amb tothom amb qui es creua: caminants, banyistes, ciclistes, corredors... Jo no puc ni respondre ni riure, però em vaig distraient. Passen els km i les pujades i baixades. 400 metres al 17% sortint de Cala Jòncols, 400 metres al 7% sortint de Cala Pelosa i  700 metres inacabables al 19% sortint de Cala Montjoi. Aquest és el segment final d’una llarga pujada que altre cop ens haurà portat de l’aigua de Cala Montjoi al cim del Pla de les Gates, a 300 sobre el nivell del mar. Pràcticament ja només queda baixada.

Apunt d'arribar. Foto: Anna Colomer.

M'han anat passant corredors. També n’he vist algun que plegava a Cadaqués. Porto 40 km a les cames. Baixo com puc. Té nassos que amb 40 km encara hagi d’estar concentrat  per saber on poso els peus per no fotre’m de lloros. El corriol de baixada ens porta fins a Roses. El GPS avisa que s’està acabant la bateria. Tindria nassos que no em quedés gravada la cursa. Vaig mirant a cada moment per fer els 42,195 km que signifiquen que he fet una marató. Succeeix. Li dic a en Carles,  que em felicita i em dóna la mà. M’assegura que ja quasi hi som. Xerra amb vianants. M’entra flato. Però em fuig d’immediat: Veig tota la meva família!!! L’Esther, el meu germà, els nens i els meus pares. Li demano a en Carles que em deixi passar per agafar-los. Veig en Nil somrient. M’agafa la mà de seguida. La Laia, una mica esporuguida es posa a l’altre costat. Comencem a fer els últims metres. Els miro. En Nil sembla il·lusionat. La Laia concentrada. Els hi dic que em fa molta il·lusió aquest moment. Són els últims metres. Sento l’speaker explicant que sóc un debutant en la distància i crida el meu nom. La gent aplaudeix. Alucinant. Quina emoció. Han estat 7 hores i 44 minuts. Però només per aquesta arribada final, tornaria a repetir-ho tot. Gràcies Josep i Esther per potar els nens! He suat, gaudit, patit, arribat i emocionat. Veig en Jordi també a la meta. Gràcies pel seguiment i per totes les fotos! Santa paciència dels meus pares, que m’han anat seguint, tirant fotos i esperant-me malgrat arribar bastant més tard del que els hi havia dit. Començo a abraçar-me amb tothom i a fer-me fotos.

La millor foto que podia tenir. Arribada amb la Laia i en Nil. Foto: David Gual.

L'emoció va fer marxar el patiment. Foto: Quim Carreras.

Estic dèbil però content de saber que ho he aconseguit. Cap al km 30, en Carles m'ha dit: "ara deus pensar que mai més...". Tenia raó. I la frase continuava: "Però d'aquí a uns dies ja voldràs tornar a fer-la grossa". Ben cert. A seguir entrenant!!

Recuperació. Foto: Quim Carreras.

Aigua i més aigua. Foto: Jordi Llauger.

Recuperació. Foto: Quim Carreras.

Gràcies nano!!! Foto: Quim Carreras.

Potser amb un temps pitjor del pronosticat, però m’és absolutament igual. Tothom s’ha portat magníficament bé amb mi. Els nens, en Carles, en Jordi, els meus pares, l’speaker, l’organització (Klassmark)... He après molt. Ha sigut brutal, salvatge. I en Toti Bes... un monstre! Ho ha fet més ràpid que ningú: en 4 hores i 4 minuts.

Carles, gràcies per la teva paciència. L’ànima dels Intrèkkids. La força. La solidaritat, el sacrifici en favor dels altres. No tinc paraules. 

Samarreta de participació i de "finisher".

Amb el gran speaker, Carles Alonso. Foto: Josep Carreras.

Al pòdium. Foto: Jordi Llauger.

Intrèkkids power! Foto: Jordi Llauger.