dimarts, 6 de maig del 2014

CAP DE CREUS: INTERNATIONAL TRAIL MARATHON ROSES- CAP DE CREUS

Han passat més de 24 hores i encara tinc un garbuig de sensacions al cap. Acabar una marató de muntanya i que sigui a l’exigent Trail Roses – Cap de Creus és indescriptible. I he après moltíssimes coses. Aniré a pams. Serà un pèl llarg però l’ocasió s’ho mereix i no vull deixar cap detall al marge.


Tot apunt.
Després de dues sortides suaus i en planer entre setmana per no anar massa carregat de cames i no potenciar les molèsties, el despertador va sonar a les 5:10.  Dutxa, pa bimbo i nocilla. Molta son perquè em va costar dormir de nervis. Mai sabré perquè, però cada cop que hi ha cursa em passa el mateix. En Jordi em passa a buscar a les 6:20. Genial tenir xofer. Ve amb el gos, en Pinxo. Seran uns fidels seguidors. Indescritible la il·lusió que em fa que vingui. Aviat entrenarem junts de nou, Jordi.  Pel camí xerrem del recorregut. Com que l’he fet en dues etapes, me'l conec. Des de la carretera veiem  la carena fins al castell de Sant Salvador de Verdera. Arribem a les 7:10. Donem unes voltes i em vesteixo. Resolc i m’ajuda a resoldre alguns dubtes. Em poso crema del sol? Sí. Em poso les mitges compressives? Sí. Entrem al pavelló i em trobo en Carles. Serà el meu guardià. M’acompanyarà tota l’estona fins a la meta. Per què se sacrifica per mi? Impressionant! L’speaker, també Carles, ens crida que anem cap a la sortida que comencem. Un minut d’aplaudiments en record a dos empordanesos: Tito Vilanova i Patxi. I vinga, sortida.

Últims preparatius. Foto: Jordi Llauger.
Preparats! En Carles... amb samarreta!! Foto: Jordi Llauger.

Sortida. Foto: Guillem Casanova.

Uns metres per Roses i cap al mig del bosc. Tots agrupats. Som molts. Apuntats n’hi ha 457. Comença la primera i més gran pujada, fins al castell. Passem per les rampes de Mas Fumats i els trams d’agafar-se amb les mans i molt rocós.  Anem força lents. Però molt. No es pot avançar perquè el camí és estret i sortir-ne perillós. La meva previsió  de pas a Sant Pere de Rodes era massa optimista. I ja pateixo. Els meus pares pensaran que m’ha passat alguna cosa? Arribem al castell. Entre altres, hem passat per un tram de 1,6km i un percentatge del 25%, un altre segment de 0,8km al 15% i i un tercer també al 15% de 0,7 km. I un terreny que dificulta moure’s ràpid. Hem sortit arran de mar i ara som a 680 metres sobre el nivell del mar. Baixem cap a Sant Pere. Hi passem vint minuts més tard del que creia. Hi ha els meus pares i en Jordi amb en Pinxo. Tots saluden i fan fotos. Els dic que de moment cap problema i segueixo avall que fa baixada, mai millor dit. Un descens ràpid i molt vertical que ens porta fins a La Selva de Mar Pel mig hi ha un tros de 1,3km al 23% de baixada. 

En Marc Campal. Foto: Bookeh Studio.

En Carles Moreta. Foto: Bookeh Studio.

Cap al castell. Foto: Bookeh Studio.
El meus pares m'animen a Sant Pere de Rodes. Foto: Jordi Llauger.
En un tres i no res som a La Selva de Mar. Continuem a bon ritme fins a Port de la Selva. És un tram en pla de dos o tres km, en part pel carril bici. No hi haurà quasi més pla. Trobem dos cotxes aturats a la carretera. De nou, els meus pares i en Jordi. Ens han vist de reüll i han parat per animar-nos i fer més fotos. S’agraeixen. Seguim la nostra ruta. Sortint del Port de la Selva enfilem cap a cala Tamariua. Sumem desnivell positiu i una baixada fins al mar. Superada la cala arriba la segona gran pujada de la jornada. Un km al 15%. El faig prou ràpid. Vaig bé. Portem  uns 14km però em noto fresc de cames i cap. Van passant un seguit de km ara amunt ara avall, mai pla. Passem per Sant Baldiri de Tallevera. A l’avituallament veig algú bastant fomut. Comença la tercera gran pujada, fins al Puig Bufadors. De nou passarem del mar de cala Tamariua als 430 metres d’alçada. Hi passo bastant bé. Hem passat mitja marató. Vaig fantàstic. Caram. No vull fer-me il·lusions però podria baixar de les set hores. Ara toca un tram bastant llarg de baixada amb pedres i baixada bastant vertical. Noto com sorra a la vamb Aviso que aniré lent per no malmetre les cames. Sense voler, faig saltar una pedra amb un peu que acaba picant el turmell de l’altre peu. El dolor durarà uns km però no és insuportable. Tres km i arribem a Cadaqués. 

Camí de Port de la Selva. Foto: Quim Carreras.
 
Arribant a Cadaqués. Foto: Quim Carreras.
Avituallament. Foto: Inés Tresserras.
Sortint de Cadaqués. Foto: Jordi Llauger.
 
De nou em trobo el meu club de fans: els meus pares, en Jordi i en Pinxo. Vaig molt bé! Estic sencer! Portem 26km i les sensacions són magnífiques. A l’avituallament menjo bastants trossos de plàtan, xuxeries i fruits secs. El sol pica fort als braços. No sé si em rostiré. "Papa, avisa a l'Alba que ja sóc aquí i em queda poc". Arrenquem de nou. Repasso el recorregut. Queden dues grans pujades de les que comencen arran de mar i acaben a més de 300 metres d’alçada i pel mig un grapat de pujadetes i baixades que van destruint els turmells. Sortim de Cadaqués i a les primeres de canvi ja veig que el cap tira però les cames no. Ha sigut la baixada? Vaig fent. Toca assolir el cim de puig de sa Cruïlla. Són uns 2,5 km. Poc a poc m’adono que s’ha acabat gaudir. No tinc energia a les cames. Menjo fruits secs, caramels i gel. Però no passa. A cala Jòncols ja dono per perdut arribar a meta amb menys de set hores. Només queda passar els km com pugui fins a la meta. En cap moment em passa pel cap plegar. El meu germà m’ha promès que seria a la meta amb els seus fills. La Laia i en Nil. M’han de veure arribar! Fins i tot havíem pactat que es posarien a l’esquerra a uns cent metres de l’arribada per tal que m’agafessin de la mà i entressim tots junts. Espero que tinguin prou paciència, perquè faré una hora tard. També penso en tota la gent que m’ha animat els últims dies per facebook, whatsapp, a la feina....

En Carles segueix sempre al meu costat. Solidari. I només això ja em serveix per saber que arribaré perquè no em deixarà patint tot sol. Ell segueix fent bromes amb tothom amb qui es creua: caminants, banyistes, ciclistes, corredors... Jo no puc ni respondre ni riure, però em vaig distraient. Passen els km i les pujades i baixades. 400 metres al 17% sortint de Cala Jòncols, 400 metres al 7% sortint de Cala Pelosa i  700 metres inacabables al 19% sortint de Cala Montjoi. Aquest és el segment final d’una llarga pujada que altre cop ens haurà portat de l’aigua de Cala Montjoi al cim del Pla de les Gates, a 300 sobre el nivell del mar. Pràcticament ja només queda baixada.
Apunt d'arribar. Foto: Anna Colomer.
M'han anat passant corredors. També n’he vist algun que plegava a Cadaqués. Porto 40 km a les cames. Baixo com puc. Té nassos que amb 40 km encara hagi d’estar concentrat  per saber on poso els peus per no fotre’m de lloros. El corriol de baixada ens porta fins a Roses. El GPS avisa que s’està acabant la bateria. Tindria nassos que no em quedés gravada la cursa. Vaig mirant a cada moment per fer els 42,195 km que signifiquen que he fet una marató. Succeeix. Li dic a en Carles,  que em felicita i em dóna la mà. M’assegura que ja quasi hi som. Xerra amb vianants. M’entra flato. Però em fuig d’immediat: Veig tota la meva família!!! L’Esther, el meu germà, els nens i els meus pares. Li demano a en Carles que em deixi passar per agafar-los. Veig en Nil somrient. M’agafa la mà de seguida. La Laia, una mica esporuguida es posa a l’altre costat. Comencem a fer els últims metres. Els miro. En Nil sembla il·lusionat. La Laia concentrada. Els hi dic que em fa molta il·lusió aquest moment. Són els últims metres. Sento l’speaker explicant que sóc un debutant en la distància i crida el meu nom. La gent aplaudeix. Alucinant. Quina emoció. Han estat 7 hores i 44 minuts. Però només per aquesta arribada final, tornaria a repetir-ho tot. Gràcies Josep i Esther per potar els nens! He suat, gaudit, patit, arribat i emocionat. Veig en Jordi també a la meta. Gràcies pel seguiment i per totes les fotos! Santa paciència dels meus pares, que m’han anat seguint, tirant fotos i esperant-me malgrat arribar bastant més tard del que els hi havia dit. Començo a abraçar-me amb tothom i a fer-me fotos.

La millor foto que podia tenir. Arribada amb la Laia i en Nil. Foto: David Gual.

L'emoció va fer marxar el patiment. Foto: Quim Carreras.
Estic dèbil però content de saber que ho he aconseguit. Cap al km 30, en Carles m'ha dit: "ara deus pensar que mai més...". Tenia raó. I la frase continuava: "Però d'aquí a uns dies ja voldràs tornar a fer-la grossa". Ben cert. A seguir entrenant!!
Recuperació. Foto: Quim Carreras.
Aigua i més aigua. Foto: Jordi Llauger.
Recuperació. Foto: Quim Carreras.
Gràcies nano!!! Foto: Quim Carreras.
Potser amb un temps pitjor del pronosticat, però m’és absolutament igual. Tothom s’ha portat magníficament bé amb mi. Els nens, en Carles, en Jordi, els meus pares, l’speaker, l’organització (Klassmark)... He après molt. Ha sigut brutal, salvatge. I en Toti Bes... un monstre! Ho ha fet més ràpid que ningú: en 4 hores i 4 minuts.
Carles, gràcies per la teva paciència. L’ànima dels Intrèkkids. La força. La solidaritat, el sacrifici en favor dels altres. No tinc paraules. 
Samarreta de participació i de "finisher".


Amb el gran speaker, Carles Alonso. Foto: Josep Carreras.

Al pòdium. Foto: Jordi Llauger.
Intrèkkids power! Foto: Jordi Llauger.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Ets gran Tapi, moooooolt gran.

Tapi Carreras ha dit...

Gràcies, anònim!! jejeje

Anònim ha dit...

Enhorabona noi!
Bona preparació per la OCC ;-)
(on jo també hi estic inscrit...)

Tapi Carreras ha dit...

Ep!! la OCC... paraules més que majors!! Siguis qui siguis, s veure si ens trobem :P