dimarts, 1 de juliol de 2014

TRAIL ULLDETER 2014


De menys a més. Seria el resum de la meva participació a la Trail Ulldeter organitzada per Klassmark. Sabia que el principi era molt dur i que la distància permetria, si hi havia forces, anar accelerant. Els dies previs havien estat carregats de feina i de son. M’aixecava deu minuts abans de les cinc del matí. Uns espaguettis, una dutxa i ja al cotxe cap a Setcases, amb la música de Deskarats a tot drap per no adormir-me i pensant en el que m’esperava... uns 29,4 km i uns 2.400D+.

 

ELS CONEGUTS
Arribo a Setcases (1.262 metres d’alçada) i el poble està envaït. Acaben de sortir els corredors de la Ultra. 52km i 4.500D+. Hi ha en Carles, no he tingut temps de saludar-lo abans de la sortida. Vaig a buscar el dorsal amb el temps justet i a canviar-me al cotxe. Ostres, no he agafat agulles per enganxar-me el dorsal. Només en tinc una al cotxe. Hi ha dos nois al vehicle de davant. Me’n deixen una cada un. No sé qui sou, però... Gràcies! Quan torni ja no hi haurà cotxe. Han anat més ràpid que jo. Un riuet d’última hora i cap a la sortida. Em trobo en Manel Moreno. Per fi! Tants “m’agrada” al facebook i ara ens podem saludar. En Carles Alonso, l’speaker, avisa que queden un parell de minuts per començar. A la línia de sortida em trobo en Carles Delgado. “Tu per aquí, també?” Diu. Doncs si... Ens haviem trobat a la mitja marató de muntanya de Banyoles. Allà anava amb en Joan Enric. I avui, sorpresa majúscula: Amb en Jordi Flores, de la Salle! Quan feia que no ens veiem? Quatre paraules i tret de sortida. 

EL TÍPIC TAP
Es forma el tipíc tap, que tot ser una tradició indigna als corredors que volen córrer des d’un bon principi. Jo amb calma. Ens esperen 7,5 km inicials amb 1.400D+. Anem pujant i pujant. Entre vaques i cavalls. Cap al km 4 em giro. Només veig una trentena de corredors al darrera. En Carles i en Jordi es paren, jo segueixo. Avançant metres com una formigueta. el vent bufa força i es bastant fred. Quan obro la boca m’entra dins del cos. Porto paravents, però no me’l poso. He de treure’m la visera o fugirà volant. Els bastons em van genials. El vídeo de'n Toti explicant el material imrescindible em va convèncer de dur-los. Hi ha dos km  que són una animalada. Un al 30% i el següent al 36%. 


LES POSTRES I LES ORTIGUES
Arribem al Pic de les Borregues (2.691metres d’alçada). Ara tocaran 4km de pla i baixada fins al Coll de la Marrana (2.500m)  i el refugi d’Ulldeter (2.230m). A la falda del Gra de Fajol hi ha en Martí Ferrer. Deu haver vist ja un fart de corredors i em crida: “Va noi! Que no arribaràs ni al postre”. Jajaja. Serà a partir d’aquell moment que començaré a notar-me amb ganes de divertir-me. La baixada pel Coll de la Marrana fins al refugi és espectacular. “Mira com salta aquest”, crida un noi. Em sento bé. Arribo al refugi d'Ulldeter. És el km12. 
 
Arribant a Ulldeter. Foto: Oriol Batista.
Saludo en Carles Masó. No veig ni un sol plàtan. Com pot ser?. S’han acabat o no n’hi havia?. Omplo un bidó d’aigua, engoleixo dos talls de síndria i arrenco de nou amb un grapat de fruit secs entre la boca i la mà. Toca anar cap al Coll de la Geganta (2.600m) creuant les  pistes d’esquí de Vallter per creuar-les. Ho fem passant un munyoc pedreguós pel dret. Uns 400 més, amb més del 30%. Abans em paro a fer un riuet. Deixo els pals recolzats en una pedra, però el vent me'ls tira. 

Arribant a Ulldeter. Foto: Oriol Batista.
 Al recollir-los me n’adono que han caigut sobre unes ortigues. Au!. Pujo el munyoc. Creuem les pistes i enfilem dos km cap al Coll de la Geganta (2.600m). Un té un 27%. Mica a mica vaig avançant corredors. I jo em sento que encara reservo. Tinc anotat que després de baixar el Pic de la Dona hi ha sorpreses. Al Coll de la Geganta comencem a planejar amb un xic de pujada fins al Pic de la Dona (2.702 metres), el cim de la prova. Hem sumat 700D+ més des del refugi d’Ulldeter.
Baixant el Pic de la Dona. Foto: Josep Maria Montaner/Nació Muntanya.
EN CARLES
Torna a fer un vent bastant fort, que pràcticament em fa córrer en diagonal. Baixo del Pic de la Dona a contravent però ràpid. Em ploren els ulls... sort que porto ulleres!. Segueixo avançant a gent. La baixada té uns 3km al voltant del 20%. Tota l’estona estàs pensant si anar frenant, anar saltant les pedres o relliscant controladament amb la terra. En una caseta de Vallter portem 19,5 km i hi ha el segon avituallament (2.166m). Agafo tres talls de plàtan, un parell d’olives, xuxeries i algun fruit sec. Omplo el bidó d’aigua. Veig uns recipients plens de macarrons. Buf, no em venen gens de gust. Passo i surto fora. Després sabré que estaven reservats pels de la Ultra. Ells sí que realment poden necessitar-ho. A fora hi ha en Carles. Ens saludem. Els dos anem prou bé. 

Intrèkkids. Em trobo en Carles a l'avituallament de Vallter. Foto: Ultres Catalunya.

LA CAIGUDA
Segueixo la meva ruta. El dibuix que havia passat l’organització plantejava quasi 6 km plans i 4 més de baixada. Però hi havia trampa. Molta estona anem entre bosc picant ara cap amunt, ara cap avall, ara una mica de pla. Una mica trenca-cames. Hi ha 300D+ amagats. Segueixo avançant gent. Miro el crono i començo a fer càlculs. Puc baixar de sis hores? Ja m'havia vingut al cap al Pic de la Dona, perquè el mateix Carles ho havia insinuat dies abans i perquè li havia dit a l'Alba (perquè si abans no deia res no patís). Molt just. Hauria d’apretar però és possible. Començo el repte. Prou reservar-se. Són corriols estrets on el corredor de davant t’ha de deixar passar. Tots ho fan menys un. Intento avançar-lo sortejant un arbre, però el peu cau sobre una arrel, m’entrebanco i caic de cares. Reben un genoll i el palmell d'una mà. Res greu. Estic mig minut parat a terra. Uns excursionistes, mapa en mà, m’ajuden, mentre els hi dic que estic bé. M’aixeco i ara sí que l’avanço, altre cop havent de sortir fora del camí.



A CASA DE LES VAQUES
Estic totalment sol. Les cintes que ensenyen el recorregut estan molt baixes i algunes costen de veure. Passo pel Pla dels Esqueixats. Sembla gespa! Em perdo un moment i he de fer marxa enrera. Em passa dos cops. Anem creuant torrents i resseguint un riu. Atrapo en Manel. Una mini conversa i tiro endavant. Ens apropem a l’últim avituallament. Cal? Queden només 4 km! Si n’havien de posar tres, podien estar distribuïts millor. Suposo que és per allò de no estar massa amunt (per no molestar les espècies protegides, com la perdiu blanca,  i perquè s'han posat en llocs molt accessibles) Segueixo lluitant contra el crono. Em trobo un controlador de l'organització. Riu i m'anima. "Ja ho tinc!", crido. Em refereixo al control del temps, a les sis hores. Ja el vaig veure al Cap de Creus. És de Girona i diria que és fill d'una cambrera d'un bar de la Devesa. Un corriol molt estret de baixada. Avall! Però pam! Se’m planta al mig una vaca marró. Baixa poc a poc i jo darrera... caminant. El crono! Perdo temps. Pff paciència. Em plantejo tirar-li una pedreta al cul perquè acceleri. Sento un esbufec. Em giro. Colló, ara una vaca negra a darrera. Ai mare. Estic al mig dels dos animals i segueix passant el temps. Estic tancat sense sortida. Arbres espessos en un costat i un barranc a l'altre. Avancem poc a poc. Al final trobo una escapatòria pel barranc, saltant dins d’un riu. Apareixo a l’avituallament moll dels peus. És a la carretera d'Espinavell. Hi ha un home amb un pal. Deu ser el ramader!  Un plàtan, dues olives i uns fruits secs. Faig una bateria de preguntes que la noia de l’organització, que em pregunta si estic bé. “Sí! És que vull baixar de sis hores!” Avall!! Un camí més ample ideal per posar el turbo. Els dos últims km són d’asfalt. És la carretera de Setcases. Vaig mirant el crono. Ai mare. Que just. Sento l’speaker! Síí! Veig l’arc de la meta... Paro el crono: 5hores 59 minuts i 10 segons. La caiguda i les vaques m’han fet córrer! He fet els últims 2,5 km en menys de 5min/km. A la clasificació he acabat el 193 dels 361 que han acabat. No està malament per ser qui sóc. He progressat gràcies a una bona regulació. Al final atrapava molta gent que mig caminava perquè deu haver apretat al principi. Si hagués començat més ràpid, no sé si hauria fet més bon temps o si hauria rebentat a mig fer.

La glòria. L'arribada. Setcases. Foto: Dani Gual.

LA VALORACIÓ
El recorregut fantàstic. Brutal, difícil i exigent, per mi, que sóc un neocorredor per muntanya. Preciós. Genial.  L’escenari és tant espectacular que compensa el preu de la cursa. Són bons aquests de Klassmark, ja ho vaig pensar a la Marató del Cap de Creus. Ha estat un bon entrenament per la OCC. Ah! A la Ultra en Toti Bes ha arribat primer juntament amb la bèstia de l’Iker Karrera. Déu ni do quin animalot. I en Carles ha completat la Ultra en dotze hores i ha recuperat sensacions després de la Emmona. Que bé. Segur que la CCC li anirà de nassos. Ho explica aquí. Compro un parell de llonganisses a Ca la Núria, una pels meus pares i una per mi. Em pregunten coses. Sobretot de'n Toti.  "Els primers són professionals, no?". "És un botiguer! i està martí i tarda allà!!" exclamo. "Entrena quan pot!". I cap a Girona bastant content més que pel temps fet, perquè he acabat més que sencer. Intrèkkidspower!!! Ah, Martí, vaig arribar a les postres del dinar i del sopar. Boníssimes!!




2 comentaris:

Àngel ha dit...

Felicitats noi!!
Bona crònica i molt bona preparació per la OCC ;-)

Tapi Carreras ha dit...

Gràcies!! Ja vaig veient que tu també vas entrenant fort!! ;)