OLLA (DE NÚRIA) TRENCADA 2018

La colla.

Després d'una setmana molt atapeïda, tocava pujar al cremallera per córrer l'Olla de Núria. Portava uns dies dormint poc pel viatge a Andalusia i per concerts i altres activitats. Però som-hi. A les quatre sonava el despertador. Mare meva. Qui em mana anar a fer la cabra? Dutxa, cafè, una mica d'esmorzar i en Pere em recull. Som nou del club i alguns altres companys que seran als cims per animar i donar-nos aigua. També hi haurà els meus pares. La meva mare serà a baix i el meu pare al coll de Nou Fonts.

Xerran amb en Pere, durant la Cursa de les Pedreres. Foto: Núria Gabernet.

Tota la setmana he estat mirant el temps. Jo pessimista ho veia negre. Però els companys deien que no. Que no plouria. Que no faria fred. Que no faria vent. L'organització ens fa dur material obligatori que apunta a una jornada èpica. 

A Queralbs, a punt d'agafar el cremallera. 

Arribem al santuari un xic abans de les vuit del matí, després de pujar al cremallera. Al tren, les típiques tonteries de "qui em mana apuntar-me a la cursa amb la son que tinc... volia destrossar el despertador...." Hi ha l'Oriol Cardona a tocar. Tenim temps per canviar-nos i petar la xerrada abans de passar el control de material. Recollint el dorsal, em trobo la Tina. Comentem la matada que suposa aixecar-se tan aviat. 

A la línia de sortida, amb l'Imma. Foto: Anna Colomer.

Ja sóc a la línia de sortida. El popular Depa ens dona les darreres instruccions. L'organització diu que al Puigmal hi ha quatre graus de temperatura i que el vent és d'uns 30-40 km/hora. Tot plegat sembla ideal. Molt millor això que una bona cleca de sol. L'any passat és el que em va estabornir.

Vaig guarnit amb el paravents que m'ha deixat en Carles. Tret de sortida. Una volteta al santuari, resseguir les pistes d'esquí i cap al Puigmal falta gent. Tota l'estona vaig al ralentí enmig d'una cúrrua multicolor. Les cames pesen una mica de la son i de la pujada al Mulhacén i no és qüestió de rebentar com l'any passat, quan al km 10, entre Finestrelles, Nou Fonts i Nou Creus vaig defallir de mala manera. Fins al punt de vomitar i seure en una pedra una estona per veure com em passaven els corredors.

Pujant al Puigmal. Foto: Guillem Ayats. 

Arribo al Puigmal molt sencer. Hi ha molta boira, fa molt de fred i el vent em tira gotes de pluja a la cara i a les ulleres. Quasi no veig res. Són gotes bastant sòlides. En aquell moment no ho sé, però vaig tres minuts més lent que l'any anterior. 

La baixada cap al Pic Petit del Segre està tota nevada. No veig res, tinc les ulleres entelades i plenes de restes de gotes d'aigua o calamarsa. Les passes les faig amb por per no saber què qui ha a sota. Alguns passen molt ràpid com l'Imma acompanyada d'en Guillem. Altres veig que cauen o patinen. En alguna trepitjada, la neu m'arriba a mig genoll. Lamento que m'hagin quedat les vambes i els mitjons molls per tota la cursa. L'any passat va ser l'únic punt amb neu. Innocent de mi. No sé el que m'espera. El vent cada cop és més fort i m'empeny cap als costats. I segueixo trepitjant neu.  

Faig el Petit Segre i el Segre a ritme còmode, sense cap desgast. Cada cop el cel està més tapat, cau més aigua gelada i el vent és més fort. De sobte, no sé exactament on del Segre em trobo un voluntari de l'organització que diu: "Al coll de Finestrelles us agafem el temps i s'acaba la cursa". Ostia. No ho veig tant greu com per haver de parar. "Hi ha vents molt forts", assegura. Buf. Quina ràbia. Em trobava bé per anar fent convençut que acabaria baixant el temps del 2017. Deu quedar un km. Pràcticament ningú accelera per fer el darrer quilòmetre més ràpid avançant altres corredors. 

Arribem al punt de control. Ens expliquen que més endavant els voluntaris havien d'esperar estirats a terra per la virulència del vent fred. Doncs res, cap a Núria des d'allà. Cada cop ens plou més. Intento avisar els pares que ja venim. Vaig xop. L'Imma, en Pere, en Pepe, en Xevi, en Marc i en Charles van baixant. La Tina ha quedat tercera i la Carla desena. Si la Carla arriba a poder seguir la cursa, tenint en compte que quedaven moltes baixes, segur que avançava llocs.

A Núria, ben xop. Foto: Anna Colomer.

Els companys del club que eren pels cims esperant-nos, també baixen: en Sergio, l'Oscar, l'Ignasi... També en Guillem. A baix arribo moll com un ànec. El meu pare no agafa el telèfon. Fins que acaba arribant empapat. confirma que per allà l Nou Fonts plou molt i fa molt de vent i fred. Marxem pitant. Marxo amb el meu pares. Els del club es queden a dinar i, com que deuen tenir les cames fresques, a la tarda pugen al Taga.

En fred, la decisió de l'organització va ser ser l'encetada. Si el meu pare ho veia pelut, és que realment era un perill. I només hauria faltat una desgràcia. Millor sempre tirar de precaució i de seguretat que haver de lamentar i maleir. Millor a la muntanya ser conservador que valent. No és la vida d'un, si no la d'un i la dels altres. La de tots. Qui juga amb això?

I ara què? No tinc prevista cap cursa abans de la OCC. Hauria de seguir fent entrenaments llars i en alçada. A veure què planifico. Idees?

MULHACÉN

Els tres al cim.

Sota la conducció del meu germà, ens plantàvem a la població granadina de Capileira, a la comarca de l’Alpujarra, en un tres i no res. L’endemà mateix ja tocava pujar al Mulhacén (3.479m), el cim més alt de la península ibèrica. Als peus de Sierra Nevada. Temps per treure el nas pel poble, tot pintoresc i de cases blanques que taquen el verd de les muntanyes, cap a sopar i dormir. En aquest poble, hi ha molts hotels i molts restaurants. A l’estiu deu està ple. Com la resta de petits poblets de l’Alpujarra. A prop hi ha Lanjarón. Sí, el poble de la deu d’aigua.

A la Virgen de las Nieves. 

Mirant les prediccions del temps, no pinta massa bé. Les temperatures són sota zero al cim i amb una sensació de fins a -12 graus. Però posem el despertador al la intenció de provar-ho. Carregats com mules anem al punt on un autobús ens ha de fer de llançadera i acostar-nos a la falda del cim. Però no. No es presenta. Plou una mica i això, per ells, és motiu suficient per anul·lar el tranport. Entre indignats i incrèduls, tornem a l’hotel. No hi podem fer res. Sort que hi ha un dia més, l'endemà. Per tant, tenim el dia per fer qualsevol altra cosa. Primer anem a l’estació d’esquí de Sierra Nevada (encara hi ha molta neu). Ens acostem a peu a la Virgen de las Nieves i intuïm on hi podria haver el Pico Veleta. El vent és gèlid. A continuació, unes tapes a Granada, una segona volta per Capileria, a sopar i a dormir. 

Segon intent. Aquest cop sí, el conductor es presenta i ens puja amb una furgoneta a tots els qui esperem. Som menys i no ha agafat l'autobús. Hi ha dos noruecs, un polac, un granadí, un gallec i tres catalans: el meu pare, el meu germà i jo. El vehicle fa una ruta que, ben fàcilment, també podriíem haver fet a peu, però bé. 

Pujant, amb el meu pare.

Comencem a caminar per una pista ampla per on hi podrien passar cotxes. L’ascensió no té una pendent exagerada fins que prenen un desviament. La ruta comença a enfilar-se. Em noto les cames al 100%. Cap rastre de la fascitis a les plantes dels peus ni cap molèstia a les ingles. Llàstima que vaig carregat com un burro amb una motxilla plena de material d’hivern i la roba de pujar a l'Elbrus -o posada o a la motxilla-. L’itinerari és accessible, senzill i sense pèrdua. Anem creuant-nos amb la resta de personal que havia pujat amb nosaltres a la furgoneta.

Paradeta al fals Mulhacén.

Pràcticament no toquem neu. Porto els grampons per res. Fa vent suau en algun punt i la boira va i ve. Sense adornar-nos ja arribem al fals Mulhacén (també conegut com a Mulhacén II). Carai. Ni suo. L’ascens a l’autèntic Mulhacén ja quasi és un passeig. Com d’altra banda, la resta de pujada. Per tant baixo una mica i torno a pujar. Així sumo algun metre més de desnivell positiu. Ens fem fotos enmig de la boira. No es veu absolutament res de l’entorn. Som al Mulhacén com podríem ser al Bastiments. Devem estar sota zero però sense guants. Mengem i bevem una mica i avall que fa baixada. És impossible anar a buscar algun tres mil de l’entorn. La furgoneta ens espera i el temps pot fer-nos alguna mala passada si comencem a carenar sense vista ni massa orientació.

El meu germà i el meu pare, al cim.

El descens es fa desfent la pujada. Al fals Mulhacén hi ha dues cabres. M’hi acosto i faig algunes fotos ben a prop. Fugen esporugides però sense pressa. Semblen cabres ibèriques. Anem a buscar un antic niu d’ametrelladora. Es va fer servir durant la guerra civil. Quin "privilegi" de lloc. Allà on està, a uns 2.750m, sí que hi ha una bona vista. Es pot controlar una zona molt àmplia. Seguim baixant. Queda una hora perquè vingui la furgoneta. Veig un caminet que fa pujada i m’hi enfilo. Un cop allà, veig que, no massa més lluny, hi ha un altre pic. Estic per una zona amb una alçada d’entre 2.500 i 2.700m. Un dels pics es diu Prado Llano, el segon. El primer és més alt (segons el meu gps i el mapa de paper) però no sé trobar el nom. 

Dues cabres (ibèriques?), a 3.000 metres. 

Si estigués baixant estaria per la pista ampla o ja esperant el vehicle. En aquest turó, hi trobo un espectacle. Unes cabres enormes amb unes banyes d'espant. Deuen no entendre res. A aquest cim si que no hi deu anar ningú. Es van apartant sense perdre'm de vista. Sobretot la cabra més gran. Faig algunes fotos apropant-me en silenci i caminant poc a poc. Tenen les banyes molt més grans que les altres que he vist abans. Són cabres monteses. 

Tres cabres monteses.

Ha valgut molt la pena desviar-me. Torno a buscar el camí en content i mig corrent d'emoció, tot i que amb les botes, poca cosa puc fer si no em vull destrossar les plantes, els dits i tot el que hi hagi. 

Al cim de Prado Llano. 

El desviament m’ha fet sumar metres de desnivell i, sobretot, veure aquests animals campant lliures. Al final, he sumat 20’5 km i 1.100D+. Ja només toca tornar a casa. Aquest diumenge toca córrer l’Olla de Núria si el temps ho permet. Veure’m si l’ascensió al Mulhácen del dimecres haurà anat bé o no. 

Aquí unes foto més: 

Capileira. 

El meu pare. 

El meu germà.