ÉS EL QUE HI HA

No arribaré en l’estat òptim a la OCC. Després de tants entrenaments verticals se m’ha carregat tota la zona lumbars fins al punt que he hagut de parar de córrer dues setmanes i anar a rehabilitació. A la tercera, només he fet pla i poc quilometratge. Ara he d’acabar la rehabilitació encara amb molèsties a l’esquena. Sobretot, baixant. És el que hi ha i encara sort que només és això. Per no parlar de la fascitis plantar que, per ara, només tiba quan m'aixeco. 

Em faltaran quilòmetres d’entrenament però el mes i mig que queda intentaré, i les lumbars ho permeten fer tants quilòmetres com pugui. Aquests dies després del “paraón”, he anat dos cops als Àngels des de Can Mascort (15,5 km i 400+) per camions i corriols ombrívols per evitar la canícula, i a Rocacorba des d’Adri (13,5 km i 600+) amb els grills xisclant com si no hi hagués demà. Tot amb molèsties a l'esquena, per desconsol meu.

Un dels dies de desconsol.

I darrerament també he fet una volta per Vallter amb en Josep. Inicialment pensava en anar a Mantet i el Costabona, molts quilòmetres en alçada i bastant planers. Però anar al pic de l’Infern em feia gràcia. Per fer-ho una mica més llarg i dur, decidim fer sortida des del telecadira del Xalet fins al Bastiments (2.882m). L’inici té una rampes de ànic i en Josep em dur amb el ganxo. A msura que anem pujant, veiem els diferents aparcaments de la zona col·lapsats de cotxes. La Rambla. En Josep tira molt fort fins al Bastiments. Tot aquest tros no parem, ni al coll de la Marrana. Arribem a dalt en una hora i dos minuts.  Allà xerradeta curta amb l’Esther, que està fent una excursioneta i seguim cap al Freser. És molt pedrAgós i impedeix agafar velocitat. Doncs xino xano, que l’important és fer quilòmetres i desnivell positiu. El camí es va perdent i reapareix sempre en un lloc diferent d’on estem passant. Per parar boig. Doncs anar rectificant. La pujada al Freser (2.835m), de lluny sembla dura però la fem bastant ràpid.

Direcció al Freser.

Ja només ens queda la cresta fins al i de l’Infern i el pic. Hi algun tram una mica tècnic. Amb estimballs a banda i banda. Cap posar el peu al lloc. Anem a poc a poc, intentat no perdre el camí. Hi ha gent a tot arreu. Finalment arribem al pic de l’Infern (2.869m). Té la gràcia que és lluny de tot. De Vallter i de Núria. I, per tant, per pujar-hi requereix una bona ruta. Aquí sí que paem una estona. Però no massa. Hi ha un grup de gent nombrós. Ja baixem direcció al coll de tirapits, gravant-nos algun vídeo. Retallem la baixada i, en lloc d’anar al coll, fem drecera fins una cabana de pedra. D’allà, cap al coll de la Marrana. És bastant de bon passar. La idea és culminar amb una pujada al Gra de Fajol. Però l’esquena comença a fer la guitza amb intensitat. Al coll de lmrrana, dic que no millor no pujar. Baixem fins al cotxe, surten uns 13km i uns 1.100D+, i cap a Tregurà a dinar. Ha estat bé. Ara toca tornar a Vallter i fer més quilòmetres. O a la OCC patiré encara més del ja previst.