CURSA DEL CASTELL DE SANT MIQUEL

Al final em vaig apuntar a la cursa curta, de 10,8 km i 400 de D+, del castell de Sant Miquel. Havia fet el recorregut el dimecres i havia fet un temps d'1 hora i 4 minuts a un ritme accelerat però no al límit. Eren 18 minuts menys que el primer cop que ho havia fet, aquell cop amb molta tranquil·litat i amb diverses pèrdues. La cursa era diumenge i amenaçava pluja. Això em feia anar mirant les prediccions cada dos per tres. El dijous vaig sortir un moment a fer sèries d'un minut. Nou canvis de ritme que van acabar sumant 4 quilometrets. Fer més podia ser perjudicial ja per al diumenge. De fet, tenia algunes molèsties a la cama dreta que no calia aguditzar. La cama seguia atabalant, però dissabte sí o sí em vaig apuntar amb en Marc i en Jordi. Feia temps que tenia aquesta cursa al cap, que recorre algunes zones per on entreno molts cops. Ara no em podia fer enrera.

Diumenge em vaig aixecar aviat pels nervis. Per què? No ho sé. Ni puc guanyar ni quedar dels primers. Només acabar i millorar-me a mi mateix. Però bé. Vaig anar cap a la sortida amb temps per escalfar. No plovia. L'organització, a crits, va manar l'inici dels corredors. Els primers tres quilòmetres eren bàsicament plans amb un lleuger ascens passant pel cementiri de Sant Daniel, la Font del Ferro i l'antiga terrera. Els dos següents tenien dos trams amb rampes ja més importants, fregant el 20% dee desnivell a la zona de la Font Martina. El meu ritme era ràpid però sense rebentar. Pel camí em vaig trobar en Martí. Em va avançar i el vaig anar seguint fins al cim del puig de Sant Miquel. Sempre va bé tenir algú a davant que inconscientment t'estira cap amunt. Abans del cim, la darrera rampa dura, novament feta a ritme accelerat però resguardant una mica les forces. A dalt, vaig prendre'm un gel i aigua i cap a baix. En Martí va seguir pel camí de la cursa llarga.

Arribant. Foto: Isa.

 La baixada no tenia cap secret. Molta pista i tres corriols.
 El descens el vaig fer quasi sol. Al principi em van adelantar dos nois. Cap al final vaig atrapar un home i a l'últim quilòmetre vaig veure una noia. Vaig apropar-m'hi i a falta de 200 metres ja la tenia al costat. No vaig posar-me al davant en sentir que anava tercera. No era plan de fer d'Usain Bolt davant de tot el públic que aplaudia. al revès, xapó per ella.  Va entrar ofegada a la meta amb una frenada a la línia que quasi provoca que me l'emporti per davant. Vaig acabar força sencer, la cama sense massa dolor i content pel ritme. Al final va ser 1 hora, 1 minut i 2 segons. Tres minuts menys que dies abans, dels aquals la meitat esgarrapats a la pujada i l'altra la baixada (a un ritme de 4:20 per km els últims quatre quilòmetres). La 29ena plaça de 102 participants. En Jordi i en Marc van arribar a darrera meu, però no molt lluny, quasi no havia agafat l'entrepà i ja eren amb mi. Les fotos de rigor, alguns comentaris i cap a casa després de veure com en la cursa de 20 km guanyava en Toti Bes.

Amb en Jordi i en Marc. Foto: Isa.

Queda encara molt però ara m'agradaria poder participar a la cursa de 26 km de les Fires de Girona. La Cursa de Muntanya de Girona. Es fa el 3 de novembre. Queda temps però tamp oc massa. Hauré de fer proves i necessitaré l'ajut d'algun expert. Però ara per ara, és la que em fa més il·lusió. I fer-la amb en Josep Maria. L'any passat vaig anar a la meta a veure arribar als participants i ja vaig dir: "L'any vinent jo". Doncs en això estic si la cama em deixa que el dolor encara tiba. Pel mig n'hi ha dues d'asfalt de 10 km: la del Decatlhon i la del Carrer Nou. Ja veurem.