CURSA DE MUNTANYA DE GIRONA 2013

Arribava el gran dia. El que tenia marcat al calendari des de feia vuit setmanes. La Cursa de Muntanya de Girona, de 26 km. Estaria satisfet en acabar esquivant els deu últims llocs. En menys de quatre hores i si podia ser en tres hores i mitja. Mai havia competit en res de més de 10km. Vaig anar a dormir més tard del volgut, cap a la una, amb el despertador a les 06:00, amb la intenció de fer un bon esmorzar. Em vaig despertar a les 3:30. Quins nervis. No hi havia manera de tornar-me a adormir però em notava descansat. Que comenci la! Vaig posar el despertador a les 6:20 per dormir una mica més. Cap a les 5:30 em devia tornar a adormir. Al sonar el despertador notava les cames carregades. Ai mare. Vaig començar a bullir un macarrons i a les 6:45 me'ls menjava ràpid amb tonyina. Abans de les set del matí ja m'havia menjat també un got de llet amb cereals. A la dutxa i més nervis. Cap a dos quarts de vuit ja estava guarnit pel sarau. Vaig apropar-me fins a la plaça Sant Domènec amb cotxe per poder deixar-hi tota la roba de recanvi. A les vuit anava a buscar en Jordi Llauger al bar del Campus. Quatre estiraments, no masses. Els primers quilòmetres ja servirien d'escalfament perquè aniriem tant apretats que tampoc podria anar a ritme massa viu. De seguit em vaig trobar amb l'Intrekkid Josep Adroher. La música que posava l'speaker Pep Rafart semblava dedicada a mi. Ska per un tubo. Betagarri, The Specials, etc. I cap a la sortida. Em vaig trobar alguns coneguts en els minuts d'espera finals: en Miquel Trafach, en Josep Guinó, en Jordi Costa, etc. Quatre salutacions i tret de sortida. Vam sortir més espaiats del que creia i força ràpid. Al corriol de la riera de l'Onofre primers taps. Sobretot en el punt on hi ha dos arbres enmig del camí. Un s'ha de passar per sota i un per sobre. Era el km 3,5. A continuació la primera paret de 800 metres, en fila, a ritme lent. Anava just a darrera de dos francesos. Vam anar més o menys junts fins al km 6, quan em van deixar passar en una baixada. Molt amables.   Una mica de ràbia en veure com un noiet, agafava aigua a l'avituallament i dortia corrent amb el got a la mà. Pensava què en farà? I l va llançar al mig del bosc. Vaig estar temptat de cridar-li l'atenció. Però no em vaig atrevir en ser un noi. Però ho hauria d'haver fet. S'ha d'aprendre a no ser un porc i estimar a la muntanya.

KM 8. Arribant a Sant Miquel. Foto: Quim Carreras.

 Dos km més i vaig arribar a Sant Miquel. Prou sencer, en una hora i deu minuts millor del que jo preveia. Però em notava bé. Quasi com si no hagués forçat gens. Allà hi havia els mus pares. Bona cara per sortir guapo a la foto i a seguir. A continuació   tocava 1,5 km de baixada direcció a les mines del nen Jesús. Amb algun tram empinat i arbres al mig que s'havien d'esquivar. Novament vaig aconseguir adelantar algú que em retenia i vaig haver de saltar dos corredors que estaven per terra. Tot bé? sí sí! Doncs a seguir!  Als dos primers avituallaments vaig beure un got d'aigua i vaig picar alguna llaminadura. Al tercer, vaig decidir per agafar dos gots, hi havia un tram dur a la vista. Seguien 3 o 4 km de pujades i pistes i corriols més planers plens de fulles, arrels i branques. A l'aguait per no regirar-me el peu.  Al km 15 em vaig beure el primer gel perquè tocava el tram de les torres elèctriques que et porten als Àngels. Uns 300 metres empinats amb el 41% de desnivell, on els corredors caminen accelerats posant-se les mans als quadríceps. Paciència, pas a pas i animant als companys. Deia el que m'havia dit en l'Intrèkkid Adroher dies enrera: És fins a la roca, després ja està!

KM 15,5. Arribada als Àngels. Foto: Narcís Carreras.

 En arribar al santuari, dos gots més d'aigua. Hi havia el meu oncle, que cridava que em veia molt bé. Jo també ho creia. Certament, vint minuts millor del que havia previst. Podria pensar que era dolent, que ho pagaria en el tros que quedava, però me'l coneixia de dalt a baix i sabia que el pitjor havia passat i que les cames estaven intactes.  Portava dues hores i deu minuts i em quedaven uns 11 km. Molts de baixada, però també algunes pujades que prometien trencar les cames als qui anaven tous. Allà també vaig coincidir amb l'Intrèkkid Josep que em va animar pel bon temps que portava. Mentre ell omplia el bidó amb aigua, jo vaig començar a tirar.  Vaig començar a baixar amb un somriure a la boca. Ja m'imaginava arribant a la meta amb un temps millor de l'esperat. el nou objectiu eren les tres hores i quart. El descens anava passant. Els trams de fals pla eren traidors i anava atrapant alguns corredors que optaven per caminar. La darrera pujada era la casa de les Figues des d'on s'hi arribava per un seguit de corriols pel marge del Montnegre. Allà tornava a haver-hi el meu onvcle animant i tirant fotos i  l'Intrekkid Pere Matas, que ens havia vingut a veure tot aprofitant una sortida amb bicicleta de muntanya.  Després de la casa de les Figues, l'ascensió seguia fins a l'Olivet d'en Salgueda on algú, no sé qui, va cridar "Va, ànims intrèkkid!". Uns grams de motivació inesperats.  Ara sí, dos quilòmetres de pura baixada entre pedres i terra barrejats amb els corredors de la cursa de 18km. La majoria més frescos, però et solien deixar pas si t'hi posaves darrera. Passant pel túnel per sota de la variant, em trobo en Miquel caminant i amb les mans als bessons i li dic "va nano que queda només un km!" i em diu que té rampes i em crida "Tu sí que ets una bèstia parda. Bèstia parda!". Més dosis d'energia. Un km d'asfalt i la ganivetada final: la rampeta suat del Cul del Món fins a la muralla.Un cop allà passes per sota d'una porta i veus tot el muntatge. Sents la música que t'anima i encara fas lúltim esprint. 

Arribant a la muralla. A 500 metres de la meta! Foto: Pere Matas.

Malhauradament, un corredor de la cursa de 18km va voler-me seguir en l'esprint i es va posar just a davant meu en creua la meta. Per tant no hi ha fotos bones. El resultat final, molt millor del que podia imaginar (3 hores 12 minuts i 23 segons), amb la meitat de corredors a davant i l'altre mdeitat a darrera o retirats. I amb les cames molt senceres pel que havien suportat. Els meus pares voltaven per allà. També vaig veure-hi en Miquel Garriga que em va saludar, en la seva imprescindible bici i es va interessar per mi. Molt atent sempre! I en Marc Sanchez i l'Anna Planas. Gràcies a tots!! I a l'Alba, que treballava però que va fer el que va poder per veure com arribava. Ah! I el privilegi de xerrar un parell de minuts amb en Jordi Rabionet, tercer a la cursa de 18km. Un keniata de l'asfat que de tant en tant fa muntanya, amb èxit notable. M'explicava pam a pam com li va anar el recorregut. També vaig creuar un parell de frases amb en Toti Bes, un dels millors del món que tot i aquell dia, no ser el ser millor dia.

També moltes gràcies a en Carles Moreta. Ell sempre m'ha animat i ajudat. Ha sortit amb mi a córrer, tot i que l'he fet anar més lent, per poder-me ensenyar el recorregut. Per ensenyar-me moltes rutes que ara faig servir quan vaig sol. El seu bloc és una mina de consells camuflats basats en el que explica que ha fet per poder resoldre algunes aventures. Ell va fer la TransGavarres, de 60km i el seu paper va ser més que destacat. Enhorabona!
Per cert, no puc oblidar els resultats excel·lents dels companys d'entrenament. En Josep Adroher va arribar un parell de minuts davant meu i en Jordi Llauger, una mitja hora enrera, ben coix per culpa d'unes molèsties destacables al genoll. Recupera't aviat!!

L'organizació, Klassmark, perfecte. Gran speaker, el recorregut molt ben marcat i els avituallaments on tocaven.

Acabo amb una foto excel·lent d'un dels fotògrafs oficials, en Guillem Casanova, en el primer quart de la cursa. 

KM 5,5. Venim de les cases del fons.
 Foto: Guillem Casanova.

 Ara toca una setmana per pensar en què faré a partir d'ara. Tinc moltes coses al cap. Però potser totes no podran ser. Només tinc clar que seguiré! Més i millor!!