CURSA DE MUNTANYA DE GIRONA 2014

Segurament mai havia patit tanta estona corrent... i al mateix temps gaudint. Una relliscada a la riera de l’Onofre, humida i plena de molsa, va provocar que mentre intentava mantenir l’equilibri el peu dret piqués dos o tres cops amb una pedra. El dit gros em va començar a fer mal d’immediat i durant una estona no sabia si córrer plorant, si parar una estona i seguir o si engegar-ho tot perquè ja havia estat dos mesos amb molèsties al genoll i no estava prou entrenat. Però vaig decidir torar endavant amb la teoria massoca que en aquells moments, en calent, no em feia prou mal  i que ja m’ho miraria a la meta, quan es refredés. Però cada trepitjada era una fiblada.  Era el km 3,5 de la Cursa de Muntanya de Girona i me’n quedaven 23,5km per fer.

El recorregut era espectacular, made in Klassmark. Ja el coneixia de l’any passat i enguany només canviaven alguns punts als tres primers km per intentar evitar massificacions en els corriols inicials. Almenys jo, no en vaig patir cap i a més, aquestes modificacions em va servir per descobrir algun enllaç nou que em servirà per un futur. No calia canviar gaire res més, perquè el recorregut és un gaudir constant. Això sí, van provocar que els 26km de l’any passat, passessin a ser 27km. 

Saltant cap a l'Onofre. Foto: Carles Moreta.

Al primer terç de cursa passar pel Jardí dels Alemanys, per la riera de l’Onofre (que acaba amb el temut corriol de 400 metres al 30%), Can Lliure, Can Mistaire i el castell de Sant Miquel. En aquest tram em vaig trobar en Carles dues vegades (es movia ràpid...), que aquest any va optar per fer fotos. I ben parides! (No em faràs saltar més, que es pensen que estic més grillat del que estic!).  També vaig veure l’Ernest, que feia de voyer. Allò de veure com arriben els corredors, amb el fetge a punt de sortir per la boca. L’any que ve, vine a patir, cabr...!! A Sant Miquel, anava uns trres minuts pitjor que l’any anterior. Tenint en compte que el primer tram era més llarg que l’any anterior no em peocupava. A més, anava al ralentí, pel temor al dolor al genoll esquerra. I ara venia molt baixada, que podia empitjorar aquest fet. El peu dret anava fuetejant per culpa del xoc amb les pedres. “M’estic pixant!” li vaig dir a l’Ernest. 

Baixant de Sant Miquel. Fotos: Bookeh Studio i Dani Gual.

 I cap avall, al corriol de les Mines, esquivant arbres al mig del camí. Una baixada molt dreta i relliscosa per la sorreta. Aquest és el segon tram que serveix per enllaçar amb els Àngels. Tot aquest tram era ple de corriols que només un senglar dels grossos sap anar connectant. Impressionant com es pot connectar Sant Miquel amb els Àngels per aquests camins i corriols. Durant tots aquests km, de constant puja i baixa, vaig estar envoltat de la mateixa gent. Ara ells a davant, ara jo. Alguns parlaven entre ells. Un animava a un altre a correr a cursa de  l’Ardenya a inicis de desembre. Hi vaig anar l’any passat i la recomano. Jo comentava als qui preguntaven si quedaven gaire pujades... Els hi vaig apuntar la bestiesa del tallafocs dels Àngels. I que ningú oblidés que ja baixant hi havia l’ascensió a la Casa de les Figues i la rampeta final del cul del Món a Sant Domènec. I ens vam plantar al tallafocs. Alguna exclamació d’incredulitat darrera meu. Cap amunt. A dalt sabia que hi havia la meva família. Els sentia que em cridaven i tot. Les mans als quadríceps i anar pujant. Uns 400 metres al 40% de desnivell i la suor regalimant per la cara. Saludo a tota la família, gràcies per venir, (sobretot en Nil!) i segueixo que queda una mica de pujada fins al Santuari. Allà hi arribo sis minuts pitjor que l’any anterior. Hi ha en Juanjo que s’hi ha apropat en bici i em diu que en Josep és uns minuts més endavant. Faig el ritual de tots els avituallaments (mínim un got d’aigua i un tall de plàtan) i cap avall.

Al tallafocs dels Àngels. Foto: Edu Ferrer Alcover.

Al tallafocs dels Àngels. Foto: Alba Carmona.

Al tallafocs dels Àngels. Foto: Josep Carreras.

Al tallafocs dels Àngels. Foto: Josep Maria Montaner/ Nació Digital.

És el darrer terç de cursa, que sol picar cap avall però que té diverses puades que t’acaben de trencar el ritme. El corriol del desviament del Montnegre el baixo pràcticament sol. Però és impossible perdre’s. Les cintes blaves de Mizuno es veuen sense esforç. Anant en solitari sense estar pendent dels que venen per darrera o per atrapar els de davant és quan m’adono que em fa mal el genoll i que el dit del peu protesta a cada cop més quan toca a terra. Se’m fa llarg i un pèl avorrit. Toca anar baixant per llavors fer més llarga la pujada a la Casa de les Figues, per allò de “Vols caldo, dues tasses!”.  Torno a estar envoltat de gent i arribo al punt de confluència amb la ruta  de la cursa de 18km, que han sortit una hora més tard. Sento algú que sembla que em cridi, però no em giro perquè la baixada ja pica i es plena d’obstacles com ara arrels, pedreres, branques, fulles i arbres sortint. En un pla em giro i veig en Joan Enric. Sembla bastant fresc. M’acompanyarà fins al final. Anem bastant ràpid i li vaig dient que he de córrer molt que vull baixar el temps de l’any passat, perquè intueixo que puc fer-ho. Un tronc tallat fa que el dit del peu que ja tinc destrossat torni a rebre un impacte contundent. 

Arribant a meta amb en Joan Enric, amb la meva mare i en Nil animant. Foto: Carles Moreta.

A punt d’arribar al túnel per sota la variant veig en Josep. El passem però imagino que es picarà. I aixì és. Queda un quilòmetre i mig i comença a córrer fins al punt que es posa a uns 50 metres de mi. En Joan Enric em segueix estirant i aconseguim arribar a meta a ritme més que ràpid. Buff!! He rebaixat el temps de l’any passat, per 29 segons. Felicito en Josep i agraeixo a en Joan Enric que m’hagi acompanyat.  Tenint en compte que hi havia un km més i que el genoll i el dit protestaven durant la cursa, estic més que satisfet del temps: 3 hores, 11 minuts i 54 segons. He acabat el 146 de 341 inscrits.

Arrbada a meta. Foto: Marta Barragán.

Una estona després arriben en Marc, en Peio i l’Uri. El primer i el tercer s’estrenaven en la mitja distància de muntanya i el segon retornava després d’una lesió. Genial tots! 

A la tarda vaig al metge, perquè tinc el dit del peu inflat i lila iem fa mal. Surto amb un embenatge immobilitzador i una fisura a la falange. Tocarà descansar. Espero que, al mateix temps, em serveixi per fer net al genoll. 

 

I res, a començar a pensar en la Transgavarres. Ja té la “x” marcada per l’any vinent, 60 km de Palamós a Girona pel mig de les Gavarres. Aquest any en Toti Bes ha guanyat amb bastanta rotunditat. A la cursa de 18km ha guanyat en Jordi Rabionet. Ho tenia entre cella i cella, i no ha fallat. A la de 26km, en Marc Pinsach ha repetit victòria. En curses com aquestes, per cert, pots veure el nivellàs de les noies.