dilluns, 8 de juliol de 2013

LA PxxA PUNCIÓ SECA

La darrera setmana ha estat novament complicada. El cap de setmana l'havia passat amb molèsties a la cama dreta (bessó i tíbia) i vaig pensar en comprar uns mitjons d'aquests compressius. Però a la botiga em van recomanar un fisiterapeuta que es veu que és collonut. Dit i fet, vaig trucar i ja em van donar hora per l'endemà.


En arribar, vaig tenir temps de veure un grapat de fotos a la paret d'autèntiques bèsties del món del córrer i la muntanya. Gent que ha pujat 8.000 metres i que a la foto li donaven les gràcies al fisioterapeuta per la seva bona feina. Que bé. Em posaria a to en un tres i no res. Van cridar el meu nom i cap a dins. Em vaig estirar en una camilla i van començar a passar màquines i mans per la cama. Una mica de gustet i una mica de dolor.

M'havien alertat que possiblement em clavarien alguna agulla. Punció seca en diuen. Bah. Sóc molt matxo jo. I el fisio, finalment, m'ho va dir. Efectivament unes clavadetes en punts "gatell" per aconseguir descarregar la zona. No m'agraden les agulles però no em fan mal quan em treuen sang. Per tant, cap problema. 

Va inserir-me l'objecte punxant al soli, que és on es veu que hi havia el problema de tot plegat. Pràcticament una pessigada. Xupat. Fins i tot divertit. Podria explicar que d'això de la punció seca no n'hi havia per tant.  Però de cop, vaig sentir un dolor estratosfèric. Vaig quedar immòbil. Què nassos era allò? Vaig pensar que era el moment més dur i que l'havia de superar. Vaig aguantar pensant que en segons acabaria aquell mal. Però, poc després, vaig notar una nova pessigadeta i, a continuació, de nou, un dolor insuportable. I un altre cop i un altre. I un altre. Mare dels set dolors. Notava la samarreta xopa. Tant a l'esquena com al pit. Mai havia suat tant estirat. Em mossegava el llavi inferior per no cridar. Posava les mans en forma de puny per concentrar-me i no deixar anar cap estirabot. Tremolava de dolor. Un cop a dins, remenava l'agulla com aquell que remena una olla. movia l'altra cama amunt i avall com aquell que pica una taula amb el puny de dolor però que no vol cridar. 


Quan acabaria aquell infern? Em va preguntar si volia fer un descans. I jo ràpidament vaig confirmar la necessitat d'una pausa. Em va dir que quedava poc però que si volia, podíem parar del tot. I jo: "No no, si ha d'anar bé seguim". Em va dir que quedaven dos gatells, però només em va semblar que en feia un. Per sort. No vaig poder evitar de demanar que m'ensenyés l'agulla. Mare meva quina bèstia. Era molt llarga. Pensava que no l'introduïa tota, però em va dir que sí .Set centímetres.  Que només hi deixava mig centímetre de marge per "seguretat". Verge maria mare de Déu. Vaig marxar sense estar-me de dir: "Si he de tornar, serà com un gos quan va al veterinari".  O sigui, amagant-me sota el llit, mossegant, plorant.

Certament hi ha hagut milloria, però em caldria una segona sessió. Hores després anava ben coix. Com si m'hagués aixafat un camió. Però ja sabia que em passaria el primer dia. Dijous vaig provar les cames. De nou pel carril bici i de nou 6 km. Una mica de molèsties a les cames. Diumenge, vam quedar amb en Marc i en Jordi. Junts vam fer a ritme tranquil la volta a l'Estany de Banyoles. De nou, 6 km. Novament vaig anar estudiant les cames. Semblava que bé, però hores més tard.... hauria de tornar al fisioterapeuta. Però no tinc nassos i he anul·lat la visita. Tampoc cal patir per poder córrer. Esperem que el dolor no vagi a més. Aquí una foto amb en Marc i en Jordi. 


Amb en Marc i en Jordi a Banyoles. Foto: Isa.