MITJA MARATÓ DE LES VIES VERDES

Havia descansat força els dies abans de la mitja marató de les Vies Verdes. Després de fer 60 km  amb sèries pel mig, la darrera setmana va ser de 8km el dimarts, amb sèries de canvi de ritme d’un minut, i una sortida ràpida de 5km i de nit (per temes laborals) el dijous. Res més. Em presentaria a la cursa amb amb les cames descansades. Durant dies havia amenaçat de pluja, fins al punt que havia anat a comprar un paravents d’urgència, que només  vaig trobar a baix preu a la secció de dones. Fins i tot entre uns quants vam aconseguir implicar en Tomàs Molina perquè ens fes una predicció per internet. Ens deia que no plouria, que estaria tapat i que faria vent.

Sortida! Em veieu? Dels quinze primers! Un de groc!

No sé per què, però la nit abans em va costar dormir. Per què em poso nerviós si surto a disfrutar i sense cap opció de victòria? Segurament per guanyar-me a mi mateix. A millorar-me i a complir amb un objectiu. El despertador va sonar a les sis en punt. Uns espaguetis, una dutxa i cap a Llagostera en cotxe. Vaig aparcar per causalitat al costat de l’Ernest. El cel estava força tapat però no semblava que hagués de ploure. Un parell de riuets, quatre bromes, saludar en Josep Maria que farà la seva primera mitja i cap a la sortida. 

Primers km.

Els tres primers km eren d’asfalt amb tendència ascendent. Tenia por de sortir massa ràpid, estirat pels corredors del voltant, però vaig aconseguir controlar-me. Tenia clar que havia de generar una mitjana total de 4:45m/km per aconseguir el meu objectiu: 1h40m. Els primers 4 km em va sortir a una mitjana de 4:42m/km. També tenia clar que havia d’aprofitar els km de baixada per rebaixar aquesta mitjana, convençut que al tram final, patint, la pujaria. A partir del km 5, vaig encadenar 4 km amb una mitjana de 4:31m/km aprofitant precisament la tendència descendent més descarada. Més o menys tenia sempre els mateixos corredors al voltant. Gent que no conec i amb qui vaig estar temptat de preguntar-lis: “A per quina marca aneu?” En muntanya hauríem xerrat: “D’on ets?”, “Com vas? “ o “Ara bé una pujada forta, que jo m’ho conec,”, etc. Però en pla o pràcticament en pla tenia feina a anar controlant el ritme amb el rellotge i els ciclistes que venien de cara. Em dedicava a mira la roba dels corredors, com marcaven els passos, si eren d’algun club, on duien el dorsal. I, repetia mentalment un tros de cançó ("Caminante"), obsessivament, de Bongo Botrako (ya veras, no es tan difícil/ ya verás, no es el final/ ya verás, que queda más cerca/ ya verás, si más lejos estás). Sí... són els del "Ei Chipirón"....

Venien uns km de pla on la previsió era mantenir-me en la mitjana final per consolidar el coixí aconseguit al principi. Va ser així fins al km 16, segon amunt segon avall. Pensava en l'arribada. Em sortia un temps mental d'1h 36m si els càlculs mentals els feia bé segons el ritme que duia. Excel·lent. Pel mig, a Santa Cristina ens van començar a seguir uns nois amb un mòbil amb música a tot drap. Cridaven la nostra posició. “Tu vas el 57!”  li van dir a un corredor que anava just darrera meu. Caram. Això anima! Però  poc després, vaig notar que les cames em pesaven. Alguns dels qui tenia a prop se’m van escapar i ja no els vaig veure més. Era el moment d’agrair haver fet coixí  Era al km 16 teniael sol de cara i el vent en contra. Bufava fort i vaig anar veient al rellotge com el temps es disparava cap amunt. Vaig apretar per intentar rebaixar-ho.  Dos km de manteniment de mitjana però ja molt malmès. Fins i tot de cap.

Km. 18

En arribar a s’Agaró vaig detectar que tocava fer una pujada que alguns cops he fet en cotxe. No m’ho esperava. Altre cop perdria temps. A mitja pujada vaig trobar-me una dona asseguda en un banc que em va cridar “va, que ara ja veuràs el mar!”. Això anima. I molt. I una família que ocupa tot el carril. Vaig apartar-los com vaig poder agafant la mare pel braç. Vaig arribar  a dalt bastant malament. Però veia que ja només quedava  baixar i encarar la recta cap al port. Corria com podia i em va avançar una noia. Em va saber  greu però quan quedaven 200 metres vaig fer fun esprint i la vaig passar. Fa lleig i més a una noia (després sabré que ha quedat tercera), però la meva família m’esperava per fer-me fotos i no podia sortir mig tapat, darrera d’algú. Ja em va passar a la cursa de Muntanya de Girona amb un home que va dedicar-se a fer del mono mentre arribava. Arribava molt content.  Després d’agafar una medalla que una voluntària volia posar-me al cap, em vaig ajupir perquè em venien nàusees. Estava a l’alçada d’un gosset. Li vaig acariciar el cap. Em vaig aixecar i vaig començar a agafar beguda i menjar per refer-me. 

Esprint final. Foto: Alba.

 El meu temps 1h.36m.33s., amb una mitjana de 4:43m/km. Havia rebaixat el meu objectiu. I el 63è classificat. El rellotge marcava 20,5 km. Per ser realment una mitja marató faltarien 600 metres. Si hi sumés 2 o 3 minuts hauria rebaixat igualment el desitjat 1h40m. Havia fet un bon plàning! Estava molt i molt satisfet i orgullós per haver estant fent un bon entrenament tot un mes específicament per aquesta prova. Més tard veuria els temps de’n Quim, l’Ernest, en Josep Maria.. Segur que tots contents perquè complien allò que m'havien dit! Amb la família vam esperar l’arribada del guanyador de la marató. Pam! En Rabionet havia fet un canvi de ritme a falta de dos km i va arribar el primer. Quin animal. La setmana abans havia fet 154,5 km. Li havien sentat bé. Quin honor poder seguir els seus entrenaments.

Rabionet guanyant la Marató.

I bé. Sempre m’agrada parlar de l’organització. Tot força bé, tot i que voldria escriure alguns “però”. Una mica cara. Sé que existeix l'opció  d’apuntar-se molt abans per pagar menys. Però pels que treballem, ens lesionem o improvisem.... a mi 34 euros per 21 km on no faig ni servir els avituallaments, doncs un pèl car. També sap greu que li diguin mitja marató i després faltin aquests 600 metres que ara fan que jo hagi de matisar la marca cada cop que en parli. Per què no allargar-la 600 metres per Llagostera o Sant Feliu? I per últim, un gironí que treballa matí i tarda, dissabtes inclosos... on havia d’anar a buscar el dorsal? Doncs si no podia desplaçar-se a Sant Feliu o Barcelona, per nassos, faltant a la feina una estona el dijous i anant fins a Salt.

La resta tot bé. Molts avituallaments (tot i que no els faig servir) i que espero que acabessin ben nets, un bon xou a l’arribada, i la ruta ben marcada. No vaig provar això dels busos perquè tenia por de liar-me. Tindré un bon record, per la marca i l’ambient. Ara toca tornar a la muntanya!!