Començo a escriure un dia de moral un xic baixa. El bloc deu servir
per això per explicar proeses i també
fracassos. Avui no ha estat un dia nefast, però sí un cúmul de males
vibracions. I escriure-ho aquí, espero que serveixi per això, perquè es quedi aquí.
I no a les meves cames o al meu cap.
He fet una sortida llarga (pel que ara estic acostumat a
fer) per les Gavarres i les sensacions no han estat bones. Porto uns dies
carregant fort les cames perquè vull apuntar-me a la Pujada dels Àngels (17 de
març). Fins la setmana final no he de reduir el ritme. Avui a més, com que era diumenge, que és quan intento aprofitar
que no tinc cap obligació de feina ni de res, tocava el dia setmanal més fort.
El resultat ha estat poc satisfactori. He arribat rebentat i amb mal ritme
global. Per postres, volia provar un cinturó on hi cap un bidó i l’he hagut de
deixar a casa perquè als primers metres he vist que em ballava massa.... I per
postres, he anat notant com la vamba esquerra anava fluixejant, fins que s’han
desfet els cordons. No m’havia passat mai.
Han estat 15,05 km. Amb Sortida des de casa, pujada del Pirulí, cap al cul del Món, fins a
les casa de les Figues, Puig d’Estela i baixant a la cruïlla del que seria la
rampa final de Sant Miquel, per arribar de nou fins al cul del Món, pujar fins el
campus del Barri Vell de la UdG i de nou a casa. La mitjana ha estat de 6m:40s.
Notava les cames pesades. O bé per l’esforç de dies anteriors o bé perquè la
primera rampa (la del Pirulí) m’ha passat factura en tot el tram dels Àngels. L’únic
interessant: la suma de km i els 496 metres de desnivell positiu.
Avui no toca. Però més endavant explicaré com i per què he
tornat a córrer. I quins són els meus objectius modestos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada