50A PUJADA ALS ÀNGELS

He arribat als cim dels Àngels amb sensacions contradictòries. Era a dalt en menys d'una hora. El final d'un repte. De dies i dies d'entrenament. Jornades i jornades de muntanya pensades només en el 17 de març. En tocar el primer graó del Santuari en menys de seixanta  minuts. Però segurament m'havia autopressionat massa quan en realitat simplement havia de dedicar-me a disfrutar fins arribar a la meta. I a poder ser en menys d'una hora. Simplement en això. Però els entrenaments havien anat tant bé, que aspirava rebaixar aquest temps. Convertir aquest repte en quelcom més important.

M'he aixecat amb les cames tenses no sé ben bé perquè. Amenaçava pluja, però s'ha quedat en quatre gotes a mitja hora del tret de sortida de l'alcalde, Carles Puigdemont. A la sortida, el ritme ha estat més lent del que creia. Tot i això, se m'ha desenganxat l'auricular que m'avisa del temps de cada quilòmetre i del ritme que duc cada cinc minuts. Per mi, les referències temporals són vitals per anar regulant. Per tant, si volia saber el temps havia de girar el coll cap a l'avantbraç per mirar la pantalla i fer-me, jo mateix, mentalment, les estadístiques i els promitjos.

 Al primer corriol, just en passar per sota la variant, m'he hagut de quedar darrera una currua. Era impossible adelantar. El ritme, per tant era més lent del desitjat. Podia ser bo per reservar forces. O no. Mica a mica la filera s'ha anat estirant. A mig recorregut, la casa de les Figues, duia un temps, que calculant amb els entrenaments previs, em podia portar a fer uns 56/57 minuts. Però ha aparegut el flato. I picor a les cames. I el neguit per la manca de referències en el meu ritme. He après a aguantar el flato sense baixar massa la marxa però hauria d'aprendre a no tenir-ne. Potser hauré d'entrenar la respiració.

Aquests entrebancs han aparegut precisament en el tram on s'acaben les primers tres  rampes dures i comença un tram de descens i un puja i baixa abans de les pendents finals. A la baixada m’han passat molts corredors. Potser hauria d’apretar o potser hauria d’aprendre a millorar els descensos. Algun moment he pensat en la setmana vinent. Marxo de viatge i no caldria anar-hi amb una regirada de turmell o genoll. 

I han tornat les rampes ascendents. La darrera dura era la temuda dracera “Matahomes”. Aquí he vist com tots els que tenia davant començaven caminant. Jo intentava avançar-los. El pas és tant estret que no he tingut més remei que frenar i posar-me darrera un noi, també caminant.  L’únic lloc on no corria i l’únic lloc on m’ha semblat que l’organització em feia fotos... Maleïts!!! 

Fent els meus calculs, he deduït que no podria batre el meu record (56m. 57 segons) aconseguit fa just un mes. No obstant, he tirat fort el darrer quilòmetre. No m’ha adelantat ningú. Al revès. He acabat bé. La decepció ha estat en comprovar el temps. M’esperava més mi. 58 minuts justos. Alguna cosa ha fallat. O l’últim mes no l’he encarat com devia (m’he anat notant cansat en cada entrenament). O la darrera setmana (entrenaments molt suaus per arribar “descansat”). O acabar tard la feina massa dies i per tant desordenar-me els àpats i els entrenaments. En l’última setmana, crec que he arribat a casa tres dies més enllà de les 23.00 hores. 

Sigui com sigui. Fa un any, anava al metge perquè em feia mal caminar. I fa just tres mesos arribava als Àngels corrent en 1 hora i 12 minuts. És llavors quan vaig dir que el meu repte seria baixar de l’hora. I així ha estat. Ara cal començar a pensar en curses diferents. Noves motivacions. I un dia, no massa llunyà, fer la primera mitja marató de muntanya.